Simfonia núm. 1 (Brahms)

La Simfonia núm. 1 en do menor, op. 68, de Johannes Brahms va ser estrenada el 4 de novembre de 1876 a Karlsruhe, llavors pertanyent al Gran Ducat de Baden, sota la direcció de Felix Otto Dessoff, amic del compositor. Brahms va tardar al voltant de catorze anys en completar-la, datant els primers esbossos de 1862.

Infotaula de composicióSimfonia núm. 1
Títol originalSinfonie Nr. 1 c-Moll Modifica el valor a Wikidata
Forma musicalSimfonia
TonalitatDo menor Modifica el valor a Wikidata
CompositorJohannes Brahms
Llengua del terme, de l'obra o del nomcontingut no lingüístic Modifica el valor a Wikidata
Creació1862-1876
Parts4 moviments Modifica el valor a Wikidata
CatalogacióOp. 68
Durada45'
Part deCatàleg complet d'obres de Johannes Brahms i Simfonies de Johannes Brahms Modifica el valor a Wikidata
Opus68 Modifica el valor a Wikidata
Instrumentació2 flautes, 2 oboès,
2 clarinets, 2 fagots,
1 contrafagot, 4 trompes, 2 trompetes,
3 trombons, timbals i corda.
  1. Un poco sostenuto – Allegro – meno Allegro
  2. Andante sostenuto
  3. Un poco Allegretto e grazioso
  4. Adagio – Più AndanteAllegro ma con brio – Più Allegro
Estrena
Estrena4 de novembre de 1876 a Karlsruhe
EscenariHaus der Museumsgesellschaft Karlsruhe (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Director musicalFelix Otto Dessoff
Musicbrainz: c1b0e8a2-2461-4d48-9a89-f4e6d624d342 IMSLP: Symphony_No.1,_Op.68_(Brahms,_Johannes) Allmusic: mc0002366601 Modifica el valor a Wikidata

Origen i contextModifica

L'any 1855, Johannes Brahms, un jove de 21 anys, va escoltar per primera vegada la Novena Simfonia de Beethoven i va decidir escriure'n una amb el mateix to (re menor). L'any següent va escriure al seu amic, el violinista Joseph Joachim, «he estat provant-me en una simfonia durant l'estiu passat, fins i tot he orquestrat el primer moviment i he completat el segon i el tercer». La música de la qual parlava va ser duta a terme, però no en la seva forma original. Insatisfet amb la seva simfonia inacabada, Brahms va refondre el material en una sonata per a dos pianos. Però el destí tenia altres usos per aquesta música concebuda simfònicament, i els dos primers moviments de la sonata van arribar a ocupar aquestes mateixes posicions en el dramàtic Primer Concert per a piano -encara en re menor- encara que l'últim moviment va trobar una llar bastant diferent com la secció Heus aquí tota la carn del seu Rèquiem alemany.[1]

Ningú va ajudar Brahms a realitzar les seves pròpies visions internes a excepció del compositor Robert Schumann i la seva dona i pianista Clara. El 1854, un any després de la primera trobada del jove amb els Schumann, Robert va escriure al seu amic comú Joachim: «Però on és Johannes? Encara no està preparat per fer sonar els tambors i les trompetes? Hauria de tenir sempre present el començament de les simfonies de Beethoven; hauria d'intentar fer alguna cosa semblant.» Schumann mai es va adonar dels fruits del seu consell, ja que va morir tràgicament en un asil el 1856. Però la seva amonestació a Brahms va resultar, eventualment, en la Primera Simfonia en do menor, per al començament i el final de la qual Brahms es va fixar en Beethoven.[1]

Una versió primerenca (1862) del moviment d'obertura de la Primera Simfonia no tenia la imponent introducció que més tard es va annexar, una introducció en la qual el compositor revela, a un ritme lent, tots els materials importants que trobem en el moviment ràpid, en el moviment pròpiament dit Allegro. Pel que fa a la transformació temàtica, personificada per les introduccions al primer i quart moviment de la Simfonia com presagien els seus Allegros, Brahms estava molt més a prop dels mètodes de Liszt i Wagner que dels de Beethoven. La palpitant intensitat de la introducció (Brahms estava a punt per deixar sonar els tambors) dona pas a una sòbria urgència que recorda el jove i furiós Brahms de la Sonata per a piano en fa menor (1853). Aquest moviment i el quart, són els iniciadors dels mètodes de composició que Brahms practicava amb total mestratge: els motius es transformen mitjançant canvis de ritme, dinàmica, timbre; es combinen, es fragmenten i es desenvolupen amb un sentit infal·lible de les seves possibilitats inherents. I no va ser fins que aquest compositor severament autocrític va quedar satisfet amb el seu treball que va permetre que s'interpretés la Primera Simfonia, el 1876, uns vint anys després que fes els seus primers esforços simfònics.[1]

La llarga gestació de la simfonia va poder ser deguda a dos factors: per una banda, l'acusat sentit autocrític de Brahms, que el va portar a destruir la major part de les seues primeres obres; per altra banda, la pressió generada per l'expectativa dels amics del compositor i del públic en general que Brahms continuara l'"herència de Beethoven" produint una simfonia d'extrema dignitat i profunditat intel·lectual—una expectativa que Brahms sentia que no era capaç de satisfer tenint en compte la monumental reputació de Beethoven.

El director Hans von Bülow, l'any 1877 va denominar-la la desena de Beethoven, ateses les similituds entre l'obra i diverses obres de Beethoven; sovint s'ha assenyalat l'aire de família entre el tema principal del quart moviment i el principal tema del finale de la Simfonia núm. 9 de Beethoven, la darrera que va compondre, i el fet que Brahms empra el ritme del motiu del destí de l'inici de la Simfonia núm. 5 de Beethoven. Això va amoïnar-lo: entenia que se l'acusava de plagi, mentre que ell considerava l'ús de l'estil de Beethoven com un acte d'homenatge conscient. Brahms va confessar en una carta a Clara Schumann de l'any 1868 que havia sentit el tema a la trompa amb el ritme del destí tocat per unes trompes alpines. Respecte de les similituds amb Beethoven va declarar, «qualsevol ase pot adonar-se'n». No obstant això, avui dia hom continua designant la simfonia com la «desena de Beethoven».

Fritz Simrock, amic i editor de Brahms, no va rebre la partitura fins que l'obra va ser estrenada a tres ciutats diferents (amb Brahms desitjant encara assajar l'obra en altres tres llocs addicionals.)

El manuscrit del primer moviment no s'ha conservat, però els restants —corresponents a l'Andante, l'Allegretto i el Finale— han estat editats en facsímil per Dover Publications.

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 Howard, Orrin. «Sobre aquesta peça» (en anglès). La Phil. [Consulta: 9 febrer 2021].

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Simfonia núm. 1