Simfonia núm. 1 (Sibelius)
La Simfonia núm. 1 en mi menor, op. 39, de Jean Sibelius, va ser composta l'any 1898, quan el compositor tenia trenta-tres anys. Va ser estrenada el 26 d'abril de 1899 per l'Orquestra Filharmònica de Hèlsinki, dirigida pel mateix compositor, en una versió original que s'ha perdut. Després de l'estrena, Sibelius en va fer algunes revisions, resultant la versió definitiva que pot escoltar-se avui dia. La versió revisada va ser conclosa entre la primavera i l'estiu de 1900, i va ser estrenada de nou a Hèlsinki per l'Orquestra Filharmònica de Hèlsinki sota la batuta de Robert Kajanus l'1 de juliol de 1900.[1]
| Forma musical | simfonia  |
|---|---|
| Tonalitat | mi menor |
| Compositor | Jean Sibelius |
| Creació | 1898 |
| Parts | 4 moviments |
| Durada | 36 minuts |
| Part de | llista de composicions de Jean Sibelius |
| Estrena | |
| Estrena | 26 abril 1899 |
| Escenari | Hèlsinki, Uusimaa |
| Director musical | Jean Sibelius |
| Intèrpret | Orquestra Filharmònica de Hèlsinki |
| Estrena | 1r juliol 1900 |
| Escenari | Hèlsinki, Uusimaa |
| Director musical | Robert Kajanus |
| Intèrpret | Orquestra Filharmònica de Hèlsinki |
  
| |
A diferència de les seues darreres simfonies o del poema simfònic Finlandia, obres per les quals és més conegut Sibelius, la primera simfonia no utilitza tan intensivament la secció de metall. En aquesta obra, Sibelius mimetitza l'estil líric de Piotr Ilitx Txaikovski[2] o Johannes Brahms.[3] Tot i que el mateix Sibelius va negar posteriorment aquestes influències, el lirisme i l'ús limitat dels metalls evidencien l'emulació.[4]
La simfonia es caracteritza per l'ús de solos d'instruments de corda i instruments de vent de fusta; el primer moviment s'obre amb un llarg i de vegades confús solo de clarinet sobre un repic de timbals. El tema del solo retorna al principi del quart moviment amb un fortissimo de les cordes, amb acompanyament del vent. Els subsegüents moviments inclouen solos de violí, viola i violoncel. A més, la simfonia es caracteritza per incloure seccions en tonalitats majors que contrasten amb la tonalitat menor general de l'obra.[4]
La durada de l'execució oscil·la entre els 35 i 40 minuts. Molts directors s'estimen més alentir la velocitat suggerida per les indicacions de metrònom del mateix Sibelius, en particular en la secció ràpida (allegro energico) del primer moviment. A causa d'això, la major part de les versions té una durada d'entre 38 i 40 minuts. Quan s'interpreta en un tempo més lent, l'obra es percep com grandiosa i romàntica, mentre que tempi més ràpids li donen un caràcter més jovenívol. En l'enregistrament d'Osmo Vänskä, aparegut l'any 1997, el primer moviment s'executa segons les indicacions de metrònom de Sibelius i dura 9 minuts i 42 segons, enfront dels 10½ - 11½ minuts d'altres enregistraments.[5][6]
El primer enregistrament de l'obra va ser fet per Robert Kajanus amb l'Orquestra Simfònica de Londres per al segell discogràfic HMV el maig de 1930.[7]
Moviments
modificaS'estructura en els quatre moviments tradicionals:
Referències
modifica- ↑ «First symphony op. 39 (1899-1900)». Sibelius.info. [Consulta: 17 maig 2023].
- ↑ «Sibelius Symphony No. 1 (Ormandy, 1935)». Ressenya del disc amb Eugene Ormandy dirigint la Minneapolis Symphony Orchestra. RCA, 1935.
- ↑ Jackson, T.L.. Tchaikovsky: Symphony No. 6 (Pathétique) (en francès). Cambridge University Press, 1999, p. 141. ISBN 978-0-521-64676-5 [Consulta: 18 maig 2023].
- ↑ 4,0 4,1 «Programa de mà». New York Philharmonic. Arxivat de l'original el 23 d’abril 2021. [Consulta: 18 maig 2023].
- ↑ «Sibelius, Lahti Symphony Orchestra, Osmo Vänskä – Symphonies 1 & 4». Discogs. [Consulta: 18 maig 2023].
- ↑ «Sibelius: Symphony No. 1 in E Minor, Op. 39: I. Andante ma non troppo - Allegro energico». songbpm. [Consulta: 18 maig 2023].
- ↑ «SIBELIUS, J.: Symphony No. 1 / Pohjola's Daughter / Tapiola (Kajanus Conducts Sibelius, Vol. 1) (1930-1932)». Naxos. [Consulta: 18 maig 2023].