Simfonia núm. 3 (Xostakóvitx)

Modifica el valor a Wikidata

La Simfonia núm. 3 en mi bemoll major, El Primer de Maig, op. 20, és una simfonia composta per Dmitri Xostakóvitx entre l'estiu i l'octubre de 1929 a Leningrad. Escrita per a orquestra i amb cor mixt sobre un text de Semion Kirsanov. Es va estrenar el 21 de gener de 1930 al Palau de Cultura de Leningrad interpretada per l'Orquestra Filharmònica de Leningrad i el Cor acadèmic de la Capella sota la direcció d'Aleksandr Gauk.[1]

Infotaula obra musicalSimfonia núm. 3
Forma musicalsimfonia Modifica el valor a Wikidata
Tonalitatmi bemoll major Modifica el valor a Wikidata
CompositorDmitri Xostakóvitx Modifica el valor a Wikidata
CatalogacióOp. 20 Modifica el valor a Wikidata
Durada28 minuts Modifica el valor a Wikidata
Estrena
Estrena21 gener 1930 Modifica el valor a Wikidata
EscenariSant Petersburg, Rússia
Director musicalAleksandr Gauk
IntèrpretOrquestra Filharmònica de Sant Petersburg
Musicbrainz: ebf7a6dc-d5e3-39d3-8006-3f778d1d7c76 Modifica el valor a Wikidata

MovimentsModifica

Dura aproximadament 28 minuts, i consta d'un únic moviment:

  • Allegretto – Allegro – Più mosso – Meno mosso – Allegro – Andante – Allegro – Poco meno mosso – Largo – Allegro molto – Meno mosso – Andante – Largo – Moderato – Più mosso

Origen i contextModifica

Xostakóvitx va escriure la Tercera Simfonia durant l'estiu de 1929, en gran part durant un creuer de sis setmanes per la costa de la Mar Negra i quan encara era estudiant de postgrau al conservatori de Leningrad. Com la seva predecessora, es tracta d'una obra d'un sol moviment amb un «final» coral amb un text de Semion Kirsanov. Les dues simfonies havien de formar part d'un cicle d'obres per celebrar les dates assenyalades del calendari revolucionari. Però les utopies universals havien caducat a principis dels anys trenta, el cicle es va trencar i el 1936 el compositor va transmetre l'alarma i la por de les dècades estalinistes amb la gran Quarta Simfonia, amb la que va profetitzar les hecatombes del «Gran Terror».[2]

La Segona i Tercera Simfonia són en gran manera obres de la seva època, que va ser un període de gran esperança entre enormes catàstrofes. Xostakóvitx ja havia viscut una guerra mundial que va matar milions de russos, una revolució que va causar una completa agitació social, i una llarga guerra civil. El 1927, semblava que un futur brillant estava arribant finalment. Després de la «lluita» inherent a la simfonia anterior, aquesta se centra en el que el compositor va denominar «l'esperit festiu de la construcció pacífica» i, per tant, és menys complexa en el llenguatge, però no en les exigències tècniques. Borís Assàfiev va escriure que havia estat creat a partir del fervor de l'esperit revolucionari.[3] Va ser Assàfiev qui va descriure la Tercera Simfonia com "pràcticament l'únic intent reduir una simfonia a partir de l'oratori de la revolució, a partir de l'atmosfera i les entonacions dels oradors», la qual cosa suggereix que la idea subjacent potser hauria estat seva.[4]

La Tercera, tanmateix, és molt diferent del tema al·legòric, abstracte i del llenguatge sec i dur de la Segona, tot i que cronològicament només hi havia un espai de dos anys entre les dues simfonies.[5] La Tercera és més senzilla i clara. La modulació aquí es desenvolupa de manera molt més lògica; hi ha menys duresa i confusió. La principal diferència entre aquesta obra i la seva predecessora és el seu caràcter determinat. La música és més convincent i vital que la de la Segona Simfonia, amb passatges sencers portats per gèneres expressius de la festivitat nacional, com les marxes triomfals i commovedores cançons de masses.[6]

Xostakóvitx va escriure El Primer de Maig per iniciativa pròpia, sense un encàrrec o una actuació particular en ment. El Primer de Maig era un dia de gran celebració a la Unió Soviètica, no perquè fos l'aniversari d'algun esdeveniment, sinó perquè havia estat designat com a dia festiu laboral per la Segona Internacional Socialista el 1889. El 1929, Xostakóvitx va escriure en el seu informe de postgrau al Conservatori de Leningrad: «Mentre que a la Segona Simfonia el contingut principal és la lluita, el "Primer de maig" expressa l'esperit festiu de la construcció pacífica, si em permet dir-ho així. Per aclarir la idea principal als oients, vaig introduir un cor amb paraules del poeta Kirsanov al final».

Hi ha una escola de pensament que diu que Xostakóvitx va acostar-se a la Segona i Tercera Simfonies amb fortes dosis de sarcasme i ironia. Aquesta visió se suporta en passatges grotescs i divertits de les dues simfonies, però la música de Xostakóvitx sempre estava plena d'elements grotescs i humorístics. El seu professor de composició al Conservatori es va queixar: «Quin és aquest entusiasme pel grotesc?... Probablement, hi haurà algun crític a Leningrad que dirà que això és brillant, que és meravellós i que serà el final de vosaltres!». Xostakóvitx ha estat vist des d'un lleial funcionari del partit fins a un dissident secret en què cada declaració i cada nota musical era una protesta contra l'estat soviètic. No hi ha gaires dubtes que la seva música a vegades conté un missatge en una ampolla. Per exemple, en la Cinquena Simfonia, escrita quan va ser objecte d'atacs oficials, va inserir una cita d'una de les seves pròpies cançons, llavors inèdita, que deixa clar que pensava que la història enviaria als seus crítics a l'oblit. Tanmateix, atribuir una intenció similar a Xostakóvitx una dècada abans, en una època més feliç tant per Xostakóvitx com per a la Unió Soviètica, és una proposta arriscada. Fins i tot Mstislav Rostropóvitx, que considera les obres de Xostakóvitx com una declaració antisoviètica, admet que el jove Xostakóvitx va ser «enganyat» per la promesa de la Revolució Russa.[3]

Xostakóvitx, que tenia vint-i-un anys, havia sigut aclamat com un geni després de l'estrena de la seva Primera Simfonia l'any anterior, i s'havia sumat a l'avantguarda literària i teatral de Leningrad. L'art soviètic de 1927 estava molt lluny del que seria una dècada després. Fins i tot mentre Stalin s'establia gradualment com a dictador i el govern col·lectivitzava la terra, els artistes podien experimentar amb tota mena de tendències modernistes i participar en un debat lliure sobre quin tipus d'art era apropiat en un estat socialista. Xostakóvitx va ser criticat ocasionalment per ser burgès, decadent, modernista o per no estar suficientment en sintonia amb la sensibilitat proletària, però seguia sent un tresor nacional, el primer geni musical autèntic que va ser fill de la Revolució. No és casualitat que el 1936, quan el govern finalment va imposar el control total de les arts, va assenyalar la presa de possessió amb un atac fulminant a Xostakóvitx, fent saber a tothom que fins i tot el fill predilecte de la música soviètica havia de creure.[3]

La capriciosa idea del compositor d'escriure una simfonia en la qual no es repeteixi cap tema s'explica pel seu desig d'innovació. Xostakóvitx acabava de compondre la música per a la pel·lícula Nova Babilònia, op. 18, la història de la Comuna de París de 1871 dels directors Grigori Kózintsev i Leonid Trauberg, que va marcar l'inici d'una col·laboració a llarg termini.[2] Després de veure i estudiar la pel·lícula i prendre notes detallades sobre el moment de cada escena, dues setmanes més tard va lliurar la partitura per a piano. Després vindria la música incidental per a l'obra teatral de Vladímir Maiakovski La xinxa, op. 19. Es tracta d'obres musicals en què les escenes, totes diferents, no permeten la repetició de cap tema. Metre les componia, a Xostakóvitx li va passar pel cap repetir aquesta estructura en alguna altra obra i li va dir al seu amic i compositor Vissarion Xebalín: «Seria temptador escriure una simfonia en què no es repeteixi cap tema».

I això és precisament el que passa a la Tercera Simfonia. Xostakóvitx va portar la idea un pas més enllà en compondre l'equivalent musical d'una desfilada, en què els temes i seccions passen i desapareixen, sense la repetició i el desenvolupament que generalment es consideren l'essència de la forma simfònica. El poema de Kirsanov utilitza la desfilada anual de l'1 de Maig com a metàfora de la marxa del socialisme i la justícia.[3] D'altra banda, el seu treball al teatre i al cinema havia produït el seu efecte: la simfonia era poderosa en les seves imatges, s'assemblava molt en la forma a les escenes fugaces de diversos esdeveniments en un noticiari.[5]

RepresentacionsModifica

La Tercera Simfonia va ser estrenada per la Filharmònica de Leningrad, l'orquestra més prestigiosa de l'URSS, en una data significativa: el 21 de gener de 1930, el sisè aniversari de la mort de Lenin.[3] Leopold Stokowski va fer l'estrena americana a Filadèlfia el 30 de desembre de 1932, sense el cor final que probablement va ser substituït per un arranjament instrumental. L'obra va caure en l'oblit i no es va poder tornar a escoltar fins als anys seixanta, quan es van rehabilitar les primeres obres de Xostakóvitx juntament amb la Quarta, concretament va ser el 1964 en una actuació de la Filharmònica de Leningrad amb Igor Blajkov, i que es va convertir en el primer enregistrament.[7]

Anàlisi musicalModifica

La Segona i la Tercera Simfonia de Xostakóvitx han estat sovint criticades perquè les seves seccions orquestrals i corals es juxtaposen com a contradiccions no resoltes. A la Unió Soviètica es van classificar com a experiments i, des dels temps de Stalin, el terme «experiment» no era precisament un compliment. El final de la dècada de 1920 estava sent una època de gran experimentació on pintors, escultors, fotògrafs, cineastes i literats esperaven correlacionar les seves revolucions artístiques amb l'agitació social i la caiguda del tsarisme. Òbviament, el jove Xostakóvitx s'hi va afegir experimentant amb el seu llenguatge musical.[8]

Xostakóvitx començava a tenir experiència com a compositor de cinema on la música il·lustra escenes imaginàries amb un alt grau de subtilesa. A la Tercera Simfonia es fa evident per què la contradicció entre el cos orquestral principal de l'obra i la conclusió coral no representa una debilitat, sinó que té sentit. Al final del desenvolupament simfònic hi ha una evocació gràfica de l'aixafament d'una manifestació del Primer de Maig en els dies tsaristes: l'hora dels fets és a prop. La manera d'expressar la transició a l'acció hauria quedat clara per a tots els qui la van escoltar, ja que havien viscut aquest ambient sempre que hi havia una celebració de la revolució al carrer.[8]

Després d'una obertura enganyosament lleugera, la música s'esfondra en una sèrie d'episodis que semblen xocar els uns contra els altres amb poc sentit o propòsit, de vegades agitada sense alè, d'altres desconcertantment buides. Però si semblen grollers o il·lògics, això reflecteix la brutalitat i l'esperit ideològicament confús de l'època. Els primers vint minuts estan vagament construïts i són episòdics. Els compassos finals de l'orquestra poden semblar enganxats i innecessaris, cosa que també s'ha dit de la Segona Simfonia. Xostakóvitx pot haver sentit que la naturalesa pública i festiva de les simfonies feia necessaris finals brillants i de to major a l'antiga, però és difícil fer un final tan convincent quan el llenguatge musical de l'obra ha estat totalment diferent.

La conclusió coral final és directa, contundent i declamatòria, un escenari apte i poderós amb les paraules de Kirsanov sobre l'inexorable progrés cap al futur. Tanmateix, no s'ha d'escoltar l'emocionant final coral amb una sensació de triomf i alegria.[3]

ReferènciesModifica

  1. «Catàleg d'obres de Dmitri Xostakóvitx» (en anglès). Sikorski Musikverlage Hamburg. [Consulta: 26 gener 2020].
  2. 2,0 2,1 Whitehouse, Richard. «Ressenya del disc» (en anglès). Naxos. [Consulta: 29 desembre 2021].
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 Posner, Howard. «Programa de mà» (en castellà). La Phil. [Consulta: 26 gener 2021].
  4. Ottaway, Hugh. Shostakovich Symphonies (en pl). British Broadcasting Corporation, 1978, p. 16. ISBN 978-0-563-12772-7. 
  5. 5,0 5,1 Lukʹi͡anova, Natalii͡a Valerʹevna. Shostakovich (en sk). Paganiniana Publications, 1984, p. 67. ISBN 978-0-86622-019-4. 
  6. Martynov, I. Shostakovich: The Man and His Work. Philosophical Library/Open Road, 2019, p. 29. ISBN 978-1-5040-6024-0. 
  7. Hulme, Derek C. Dmitri Shostakovich Catalogue: The First Hundred Years and Beyond. Scarecrow Press, 2010, p. 48. ISBN 978-0-8108-7265-3. 
  8. 8,0 8,1 Feuchtner, Bernd. Ressenya del disc (en anglès). Interpretat per l'Orquestra Simfònica de Londres dirigida per Mstislav Rostropóvitx. TELDEC (4509-90853-2), 1994.