Obre el menú principal

Simfonia núm. 9 (Bruckner)

simfonia composta per Anton Bruckner

La Simfonia núm. 9 en re menor composta per Anton Bruckner fou iniciada l'agost o setembre de 1887. Bruckner hi estava encara treballant el dia de la seva mort. L'estrena dels tres moviments acabats fou dirigit per Ferdinand Löwe l'11 de febrer de 1903 a Viena.

Infotaula de composicióSimfonia núm. 9
Anton Bruckner Symphonie Nr 9 Programmheft UA 11-02-1903 Titelseite.jpg
Forma musical simfonia
Tonalitat Re menor
Compositor Anton Bruckner
Creació 1887
Durada 60 minuts
Part de Symphonies by Anton Bruckner Tradueix
Estrena
Estrena 11 febrer 1903
Escenari Viena, Àustria
Director musical Ferdinand Löwe
IMSLP: Symphony_No.9_in_D_minor,_WAB_109_(Bruckner,_Anton)
Modifica les dades a Wikidata

Es compon de tres moviments:

  • Fierlich
  • Scherzo:Bewegt, lebhaft. Trío: Schnell. Scherzo
  • Adagio: Sehr langsam

Esperit eminentment místic i concentrat, Bruckner produí misses de tant relleu com consistència. Artista rendit davant la grandesa de la música wagneriana, fou el mestre de Bayreuth el seu inspirador quan traçava simfonies caracteritzades per una gran extensió i per una eloqüència persuasiva. Perquè Bruckner quasi se'l pot concebre sense l'existència de Bach, però no sense la de Wagner. Ara bé, per rar que sembli si es tenen en compte les seves devocions artístiques, a penes encaminà pel terreny líric ni pel dramàtic la seva producció musical; o sigui, que la va mantenir allunyada de tota inclinació espectacular o escènica.

Quantes simfonies va compondre Bruckner?. En realitat, onze, ja que abans de l'anomenada Primera en va escriure altres dues de relativa importància. Per contra, la seva Novena Simfonia com una altra molt famosa de Franz Schubert, restà inconclusa. Una de les primitives simfonies al·ludides es conservà en manuscrit i es custodia avui dia en el Museu Bruckner, de Linz. Aquesta obra va ser composta entre 1889 i 1894, i la seva versió original, per Orel, figura en el volum IX de l'edició crítica de les obres completes de Bruckner.

La Novena Simfonia està en re menor. Només consta de tres primers temps, l'últim dels quals és un adagio que Bruckner concloïa el 31 d'octubre de 1894. Els esborranys que deixà pel que hauria de ser quart i últim temps són insuficients per a intentar una elaboració satisfactòria. Per declarar el compositor, en els últims dies de la seva existència, que un Te Deum seu hauria de considerar-se com el darrer número de la seva Novena Simfonia, i amb tal additament fou dada a conèixer l'obra quan se l'estrenà el 1903, si bé deixant transcórrer mitja hora entre els primers temps i aquest altre epiloga'l, donada la disparitat d'estil i el contrast entre l'un i l'altre.

Origen i contextModifica

Bruckner la va escriure entre l'estiu de 1887 i el 30 de novembre de 1894. Es creia que havia quedat incompleta a la mort del compositor el 1896, però segons diversos estudis i indagacions s'ha arribat al descobriment d'un extens fragment del Finale que Nikolaus Harnoncourt va interpretar (en un Workshop Concert dins de la seva versió discogràfica de la Novena a RCA) sense necessitat d'afegir música complementària aliena a la ploma del compositor.[1]

Primer i segon tempsModifica

El primer temps de la Novena Simfonia de Bruckner, com tots els altres, brollà a l'impuls d'un accentuat misticisme, que unes vegades adquireix una expressivitat emocionant, mentre altres vegades es concentra estàtic. Sota tremolos insistents s'alcen en les trompes els passos místics de la melodia. L'èxtasi sorgeix cantat melòdicament per les trompetes. Els violins descendent i preparen un pizzicato misteriós. I el primer tema brolla amb força colossal, precipitant-se dues vegades en octaves per a escalar la cima amb la mateixa intensitat. Aquesta explosió sonora representa l'aparició de la Divinitat, i els dissenys subsegüents representen les veus de les ànimes místiques que cercant la faç de l'Ésser Diví. Un segon tema té accents profundament devots, evocant a la vegada quelcom de l'esperit austríac. El cromatisme sembla expressar l'esguard que s'eleva als cels amb fe i esperança. El tercer tema, confiat a la corda primerament, sembla la veu del cel que llença un cant himnòdic. El desenvolupament temàtic accentua cada vegada més aquest sentiment d'apropament a la divinitat i d'anonadament davant tant sublim grandesa. Es percep un enllaç del món pagà amb el cristianisme en iniciar la seva veu l'scherzo. Tot allí es mou amb agilitat espiritualitzada i amb espurnejants irradiacions. Es pot veure, a través d'aquestes notes, nans que corren perseguint-se, bruixes que cavalcant camí de l'aquelarre, ocells que revolten feliços. El timbal llença sonoritats com a instrument solista; els violins deixen caure notes des de la regió aguda a la greu. Aquest scherzo és un llenç musical impressionista que realça el color, el qual trío adquireix una diafanitat que transparenta reflexos de balls rústics.

L'adagioModifica

L'adagio conté una melodia plena de sofriments dolorosos, en la que Bruckner tal vegada feu un autoretrat. Hi ha ací nostàlgia i angoixa. S'inicia la melodia en una nota si per a pujar a un do amb salt de novena, i de seguida, cromàticament, baixa a un la sostingut dissonant. Després, la tristesa humana creix sense parar per a entonar l'<<adéu a la vida>>, segons expressió de Bruckner, cantat elegíacament per les trompes; més la final resplendeix una claredat que esborra de manera inefable tot dolor humà.[2]

Intents per acabar-laModifica

Hi ha almenys dos acabaments diferents del final que existeix de Bruckner, i ambdues han estat executades. Les dues són controvertides (com ho foren les primeres reconstruccions de la Decima de Mahler). Algunes persones han lloat els esforços per posar a disposició tot l'existent del final, en tant que d'altres que han escoltat aquestes versions asseguren que ni tan sols s'apropen al nivell d'inspiració de Bruckner. El temps determinarà si és possible una reconstrucció viable de la Novena Simfonia. Fins que n'aparegui una, la majoria de les orquestres continuen executant la simfonia com una peça de tres moviments. El sentiment amb freqüència expressat, en el sentit que l'adagio del tercer moviment és verdaderament l'adéu a la vida de Bruckner, si bé no és clarament cert en un sentit literal, reflecteix una sensació d'integritat en els tres moviments que és molt diferent del que qualsevulla altra simfonia presenta després d'haver-se escoltat només tres dels seus quatre moviments.[3]

ReferènciesModifica

  1. Pérez Adrián, Enrique «Discografia». Scherzo, 305, Març 2015, pàg. 46-47 [Consulta: 1r agost 2019].
  2. Las Mejores Sinfonias, pags. 52-53. Ediciones Daimon-Manuel Tamayo
  3. Invitación a la Música de Jonathan Kramer, pag. 245. Editorial Vergara