Obre el menú principal

Edició no lineal

(S'ha redirigit des de: Sistema d'edició no lineal)
L'edició no lineal va sorgir gairebé al mateix temps que els sistemes de vídeo, però va haver d'esperar a l'era de la informàtica per imposar-se.

Es denomina sistema d'edició no lineal en la terminologia del vídeo i sistema de muntatge no lineal en la terminologia del cinema el sistema d'edició pel qual es pot ampliar o reduir qualsevol seqüència sense alterar ni danyar les seqüències o quadres posteriors. SI a més es pot accedir a qualsevol punt del material brut instantàniament, sense recórrer les preses prèvies, es denomina Sistema d'edició no lineal d'accés aleatori. A vegades és considerat equivalent en l'àmbit de l'àudio/video al processament de textos, per la qual cosa també es denomina edició de vídeo en desktop en l'àmbit dels consumidors (Evans, 2006, p. 14).

L'edició lineal va ser el primer sistema d'edició que es va usar en difondre's els sistemes de vídeo, però les seves limitacions van fer que aquest sistema fos substituït pel sistema d'edició no lineal a partir de la dècada dels 80. Amb la millora informàtica, els algorismes de compressió i els enregistraments digitals van anar fent aparèixer successives generacions de sistemes no lineals basats primer en cintes de vídeo, després en discos làser i més tard en diferents generacions de discos magnètics. Amb les successives millores també es va buscar abaratir el procés d'edició proporcionant subproductes intermedis com la cinta de visionat, llista de decisions d'edició (EDL per les seves sigles en anglès) o llista de tall de negatiu; fins que les últimes generacions ja aconseguien realitzar el procés complet.

Edició no lineal sense accés aleatoriModifica

 
Cinta Ampex de dues polzades al Museu American History

L'edició no lineal sense accés aleatori és la primera que va aparèixer poc després d'inventar-se els magnetoscopis i el vídeo com a tal. En certa manera era l'opció natural doncs l'únic procés conegut fins llavors era el de les pel·lícules amb fotogrames. Aquest sistema consistia a tallar i ajuntar unes parts del material a unes altres, si es necessitava reduir la durada, podia tornar-se a tallar el fragment no desitjat i ajuntar la resta al següent, el mateix en el cas d'augmentar uns segons, es tallava el tros que es desitjava incloure, se separaven les dues parts on es volia incloure aquest tros i tot s'unia de nou.

FuncionamentModifica

Imitant el procés cinematogràfic, l'any 1956, Ampex va fabricar el primer gravador de vídeo utilitzant cintes de dues polzades i, per realitzar un muntatge amb imatges contingudes en diverses cintes, va treure al mercat una empalmadora on es col·locaven les parts desitjades i s'enganxaven amb una cola especial. (Ohanian, 1996, p. 31).

Era un procés no lineal perquè permetia la llibertat d'ampliar i reduir sense tenir en compte els segments anteriors o posteriors, però no d'accés aleatori perquè s'havia de recórrer la cinta fins a localitzar el fragment a modificar, tret que es conegués la posició.

InconvenientsModifica

  • El procés resultava molt laboriós per la falta de precisió per localitzar el lloc exacte del tall. A diferència del cinema, la cinta de vídeo no conté imatges que puguin observar-se acostant el material a la llum, per la qual cosa es requeria una localització llarga i sempre aproximada.
  • Afegir títols o so sobre la imatge no era fàcil.

Per aquests motius es va abandonar pel sistema lineal d'un o diversos magnetoscopis com a fonts i un altre per a la cinta màster, cadascun amb els seus respectius monitors per a saber el que s'editaria i on s'editaria. No obstant això és al que es va intentar tornar quan la tecnologia ho va permetre.

Edició digital híbridaModifica

El 1971 la cadena CBS i l'empresa Memorex en la seva aventura conjunta CMX Systems van llançar el CMX 600 per produir equips que poguessin suplir els inconvenients de les sales offline i portar un producte més acabat a la sala d'edició definitiva o sala online. El sistema es componia de dos monitors en blanc i negre on veure els bruts a l'esquerra i el màster a la dreta, un llapis per punxar en la pantalla de la dreta les ordres i sis discos de 36 MBytes cadascun on emmagatzemar els bruts. Cada disc podia contenir 5.4 minuts de vídeo sota la norma NTSC o 4.5 sota la norma PAL.

FuncionamentModifica

Els bruts de càmera eren gravats en els discos durs analògicament, per tant no era digital pròpiament dit sinó híbrid (Ohanian, 1996). Posteriorment es donaven les ordres en la pantalla dreta amb el llapis per mitjà de menús. El sistema permetia llibertat per ampliar escenes, reduir-les, incloure-les, esborrar-les i desplaçar-se per cadascuna de forma ràpida o lenta.

En acabar el procés el sistema podia lliurar una còpia de visionat, de no gaire bona qualitat a causa del sistema de registres, una EDL i una llista de tall de negatiu en cas d'utilitzar-se per al cinema. Per tant es tractava d'un sistema nou que potser va arribar massa aviat (Ohanian, 1996).

InconvenientsModifica

  • Segons Ohanian (1996, p. 86) el sistema era car perquè valia 200 000 dòlars de l'època, gairebé la meitat del que costava una sala off-line. Per Jacobson (2010, p. 423) el sistema valia 30 000.
  • Segons Ohanian (1996, p. 85 i 86) el seu codi no estava depurat, per la qual cosa contenia alguns errors. Això provocava dolents fosos.

Edició per cinta de vídeoModifica

 
VTR SAAB de 1981 semblant als empleats pels sistemes d'Edició no lineal per cinta de vídeo.

Aquests equips constaven d'un monitor, un magnetoscopi gravador i diversos reproductors, fins a un màxim de 27 que van arribar a instal·lar-se, controlats tots per un cervell electrònic. Solien utilitzar el sistema de vídeo domèstic VHS, però alguns models també van utilitzar el Betamax de Sony. En el primer cas, les cintes comptaven amb una capacitat màxima de 4.5 hores de durada (Ohanian, 1996, p. 88 i següents).

Els equips basats en cinta de vídeo van aparèixer a principis dels vuitanta, poc després de néixer els aparells reproductors i gravadors domèstics (Konigsberg, 2004). Segons Ohanian (1996, p. 88) el primer es denominava Montage Pictures Processor i va sortir al mercat el 1984. Per Jacobson (2010 p. 423) tal honor li correspon al Ediflex, comercialitzat en 1983. Touch Vision va llançar per la seva banda el BHP Touch Vision de 1986. Tots i van funcionar fins a l'arribada dels equips digitals. Aquestes màquines oferien, entre altres subproductes, una EDL, una llista de tall de negatiu i una còpia de visionat.

FuncionamentModifica

L'editor anava seleccionant les seqüències que desitjava editar utilitzant una computadora amb aparença molt similar a les taules d'edició amb un monitor per veure les imatges. Per la seva banda, El computador col·locava el primer magnetoscopi al principi de la primera seqüència, el segon al principi de la segona, després la tercera... Al moment de sol·licitar un previ o començar l'enregistrament els magnetoscopis començaven a funcionar quan arribava el seu moment. Així el visionat i l'enregistrament eren continus, a pesar de saltar d'una font a una altra. Quan el nombre de fragments era superior al de magnetoscopis, el primer lliure que tingués la seqüència desitjada es desplaçava fins al primer quadre de la mateixa i esperava per reproduir-la (Ohanian, 1996, p. 89 i següents).

InconvenientsModifica

  • Tot el material havia de ser bolcat a vídeo domèstic, en ocasions diverses vegades per tenir la mateixa imatge disponible sempre.
  • Es produïa el col·lapse, és a dir, la màquina advertia que tal escena no podria mostrar-la o la pantalla es quedava en negre perquè cap màquina tenia temps d'arribar a la següent imatge. Deu tenir-se en compte que, depenent de la longitud de la cinta i de la posició en què es trobin els capçals lectors, arribar fins a un determinat quadre podia requerir diversos desenes de segons. Una possible solució era col·locar el mateix enregistrament en diversos magnetoscopis, però això reduïa la quantitat de material al qual es podia accedir.

Edició basada en disc làserModifica

 
Disc Làser CAB similar als utilitzats per sistemes com el Editdroid.

Aquesta generació va sorgir pocs anys després de la basada en cinta de vídeo. Utilitzava diversos lectors de discos làser del tipus Velocitat angular constant (CAB en anglès) per ser els que permeten un avanç lent i congelat d'imatge amb un màxim de 30 minuts per disc. Però també va haver-hi sistemes que es van decantar pels de Velocitat lineal constant per permetre 60 minuts de material, tot i no poder avançar quadre a quadre ni congelar la imatge. Entre els resultats proporcionats pels diferents models cal destacar una còpia de visionat, una EDL i una llista de tall de negatiu.

Segons Jacobson (2010, p. 423) el primer equip basat en disc làser va ser obra de George Lucas: el Editdroid, aparegut en 1984, a més era el primer a incloure una interfície gràfica amb línia de temps (Rosenberg, 2011). Posteriorment van sorgir en CMX 6000, el Epix i el Laser Edit. Tots ells reduïen bastant els problemes de col·lapse, especialment quan van sorgir els lectors de discos amb dos capçals, perquè el seu temps d'accés a les imatges era molt superior al de les cintes de vídeo, en el cas dels discos làser mai arribava als dos segons.

FuncionamentModifica

El funcionament era molt similar als models anteriors. L'ordinador col·locava els diferents capçals al principi de les diferents seqüències i els anava reproduint quan era necessari. Els que anaven quedant lliures acudien a l'inici del següent fragment.

En principi es necessitava un mínim de quatre reproductors amb les següents funcions: un reproduiria la font d'imatges A, un altre subministraria el so de les imatges A, el tercer seria la font d'imatges B per poder realitzar transicions per edició A/B roll i l'últim aportaria el so de les imatges B. En sorgir els discos làser de doble cara i doble capçal el mínim de reproductors el nombre de màquines mínimes es va reduir a dues. Però segons Ohanian (1996, p. 106) cap dels fabricants va produir equips amb tan pocs reproductors.

InconvenientsModifica

  • Persistien els problemes de col·lapse, s'interrompia l'edició perquè cap de les màquines tenia temps de moure els seus capçals al punt necessari. A pesar de reduir-se considerablement, més encara amb l'entrada dels discs de dues cares amb doble capçal.
  • Per incloure nous efectes o noves cortinetes era necessari actualitzar el programa i incloure nous dispositius que generessin l'efecte.
  • El temps necessari per bolcar les imatges va augmentar per ser el procés d'enregistrament en un disc làser més lent i complicat que en una cinta de vídeo.
  • La quantitat de material brut disponible resultava escassa o bé el nombre de màquines reproductores i de discos gravats havia de ser molt gran

Tot i els inconvenients, els sistemes basats en aquesta tecnologia van seguir existint fins ben entrats els anys noranta del segle XX (Ohanian, 1996).

Sistemes basats en disc magnèticModifica

 
Interior d'un disc magnètic, també anomenat disc dur.

L'any 1988 va aparèixer el primer editor no lineal basat en un computador completament, des de les fonts fins al resultat final. Es va dir EMC2 fabricat per Editing Machines Corporation i usava com a plataforma un IBM PC. Empleaba la resolució visible del NTSC (720 columnes per 480 línies). Respecte a l'àudio les seves resolucions podien variar entre 16 i 48 KHZ. En total posseïa una capacitat màxima de 24 hores de material. A aquest producte li van seguir uns altres com el Avid Media Composer o el Lightworks (Ohanian, 1996, p. 367).

FuncionamentModifica

Les imatges es reduïen de grandària a Bytes utilitzant l'algorisme JPEG, per tant tot el material gravat o filmat havia de ser digitalitzat. Sony havia llançat l'any 1986 la primera cinta digital, la D1, i estava treballant en el sistema de registre Betacam Digital; però encara no era possible utilitzar els arxius digitals com a bruts de càmera.

Un equip amb aquesta tecnologia necessitava incloure una targeta gràfica potent per mostrar les imatges en pantalla, un processador també potent per realitzar els primers i primitius efectes digitals, una targeta compressora i descompressora per tractar l'algorisme JPEG, molta memòria RAM per a l'època i diversos discos durs de gran capacitat.

Amb aquests nous mitjans l'accés a qualsevol part del material era realment aleatori; però les grans diferències no eren realitzar millor determinades funcions, sinó aportar capacitats impossibles abans. Així els nous mitjans podien exportar un historial complet d'accions realitzades en lloc d'una simple EDL, amb la qual cosa totes les decisions sobre cortinetes o so anaven incloses. També diversos efectes podien crear-se amb el propi aparell, com la titulació o la incorporació d'imatges, la qual cosa augurava una possible unió entre les sales offline i online (Ohanian, 1996). 

InconvenientsModifica

  • A causa del mètode de compressió les imatges sofrien una pèrdua de qualitat entre generacions.
  • El temps requerit per digitalitzar el material feia que l'edició lineal anés més ràpida a vegades. A pesar del fet que algunes marques van vendre centenars o fins i tot milers de sistemes, constituïen una inversió considerable. Per exemple, un equip de la marca Avid podia valer 10 000 dòlars o més i una hora de material en sistema PAL requeria un disc dur de 8.2 GBytes, en un temps que un GByte d'emmagatzematge podia arribar a costar 1 000 dòlars (Rosenberg, 2011).
  • Alguns efectes digitals necessitaven un temps de procés llarg, sent molt més ràpides les màquines dedicades.
  • La qualitat amb la qual es podia tractar el material no era molt alta.

Sistemes basats en l'algorisme MPEGModifica

 
Els nous algorismes de compressió del Moving Picture Experts Group van crear una nova classe de sistemes capaços de realitzar les primeres edicions definitives.

Al contrari que les anteriors, la quarta generació no es basava en noves tecnologies físiques. El canvi es va deure al constant increment de les capacitats informàtiques i, d'altra banda, al desenvolupament l'any 1994 d'un nou algorisme de compressió creat pel Moving Picture Experts Group, el MPEG-2. Aquest algorisme millorava considerablement les prestacions de les màquines i aconseguia la mateixa qualitat amb menys espai.

Totes les innovacions incloses i l'augment de la capacitat feia innecessària una segona sala més equipada on realitzar l'edició definitiva. Tant per qualitat d'imatge com per tipus d'efectes, els nous equips podien produir els màsters que es volguessin en PAL o NTSC, el SECAM es preveia que desaparegués amb l'arribada de la televisió digital perquè França adoptaria el sistema PAL (Carrasco, 2010, p. 113).

FuncionamentModifica

Les capacitats dels equips anteriors van ser millorades ampliant les funcions dels programes, per exemple, realitzar la titulació en qualsevol angle, els cromes o incrustacions, l'edició d'àudio multipista... per produir un resultat en cinta o en arxiu informàtic amb qualitat suficient per ser emès.

El Avid Media Composer 8000, aparegut en 1999, ja podia produir anuncis i programes de televisió amb qualitat suficient per a substituir les dues sales. (Konigsberg, 2004, p. 184)

InconvenientsModifica

  • El bolcat del material continuava sent necessari en molts casos, tot i la millora dels sistemes de registres digitals.
  • La capacitat de realitzar qualsevol efecte estava lluny d'aconseguir-se per la falta de potència. Màquines dedicades com el Quantel Painbox eren capaces de realitzar dissenys gràfics amb qualitat d'impressió (Rockport Publishers, 1997) i també manipular imatges en moviment, afegint i esborrant qualsevol detall; però necessitaven processar entre 64 i 128 grups d'operacions per segon, quan el Pentium II arribava com a màxim, i no sempre, a 16.
  • La possibilitat de generar cinema digital també es veia llunyana a causa de la resolució necessària. Mentre que la televisió requeria de 575 línies visibles per al sistema PAL, el 2K necessitava 2048 i el 4K 4096 (Carrasco, 2010, p. 70); pel que una hora de pel·lícula necessitaria entre 238.8 i 477.6 GBytes, uns 24 i 48 GBytes respectivament en cas de compressió 10:1.

Sistemes capaços de gestionar mitjans digitalsModifica

 
Peter Oberth amb la càmera digital XARXA Epic. Màquines com aquestes van fer possible que fins al treball de cinema fos digital gairebé al 100%.

La cinquena generació d'edició digital es diferenciava de les altres per poder treballar amb bruts de càmera digitals en el seu format natiu, el RAW, i per ser capaç de realitzar el procés complet a qualsevol qualitat. Així permetien visionar els bruts sense realitzar conversions prèvies, editar o muntar les imatges, afegir estels i altres efectes, entalonar la pel·lícula, afegir fotografies, etc. Tot això va permetre als mateixos afeccionats realitzar programes en HD Full utilitzant càmeres fotogràfiques.

Així el Avid Film Composer servia com a sala offline de cinema i també online de 4K mostreig 4:4:4. Fins al punt que tres estacions de la família Media Composer treballant en xarxa van ser capaces de gestionar 128 000 GByte d'imatges, pertanyents a 2 200 hores de filmació, per postproduïr la trilogia del Hobbit, dirigida per Peter Jackson. A més ja es podien crear personatges totalment digitals partint de captures de moviment, com Gollum, amb el que es feia realitat el concepte de Gestor de mitjans digitals.

FuncionamentModifica

El naixement d'aquests sistemes es va deure en part al naixement de certes empreses fabricadores de càmeres capaces de gravar en digital pel·lícula de cinema en 4K i fins a 30 fps durant una hora o més en targetes, per tant amb accés aleatori i sense necessitat de digitalització. Al seu torn, aquestes càmeres haurien estat molt difícils de desenvolupar sense una capacitat d'emmagatzematge propera als cent GBytes per cada targeta.

En tercer lloc la millora en la velocitat de processament va superar els 124 grups d'operacions gràfiques per segon, necessàries per gestionar els càlculs que col·loquessin els gairebé nou milions de píxels (4 096 d'ample x 2 160 d'alt que posseeix el 4K llancen 8 847 360 de píxels) cadascun multiplicat per 36 necessaris per donar el color (el format 4K compta amb una profunditat de 12 bits pel color vermell, altres dotze per al verd i altres dotze per al blau el que suma 36) repetits 24 vegades per segon (Carrasco, 2010, p. 33), amb la qual cosa un mateix sistema informàtic podia realitzar tot tipus d'efectes digitals, entalonat, incrustacions... acompanyats de memòries RAM amb diversos GBytes de capacitat i targetes gràfiques de mig GByte o més per un preu inferior fins i tot als 1 000 dòlars.

Totes aquestes millores van fer possible que els equips domèstics fossin capaços de processar imatges d'alta definició, inicialment HD Ready amb 720 línies i amb una mica més de potència la Full HD amb 1080 preses al seu torn amb càmeres fotogràfiques a la venda en comerços i grans superfícies.

InconvenientsModifica

  • La unió de diverses eines en un sol equip ha fet possible la fusió de les dues sales, però també va implicar la necessitat de professionals que poguessin manejar l'edició, el retoc, les incrustacions, etc.
  • Avui dia l'arribada del 8K, o 4K en 3D, crea un nou problema de memòria RAM, emmagatzematge i processament de la informació.

Vegeu tambéModifica

BibliografiaModifica

  1. Evans, Russell (2006). Practical DV Filmmaking (en inglés) (segunda edición). Oxford: Focal Press. ISBN 978-0-240-80738-6.
  2. Carrasco, Jorge (2010). Cine y televisión digital. Manual técnico. Barcelona: Edicions de la Universidad de Barcelona. ISBN 978-84-475-3457-9.
  3. Cuenca, Pedro Ángel; Garrido, Antonio José; Quiles, Francisco José (1999). Codificación y transmisión robusta de señales de vídeo MEPG-2 de caudal variable sobre redes de transmisión asíncrona ATM. Toledo: Universidad de Castilla La Mancha. ISBN 9788484270133.
  4. Jacobson, Mitch (2010). Mastering Multicamera Techniques: From Pre-production to Editing and Deliverables (en inglés). Oxford: Focal Press. ISBN 978-0-240-81176-5.
  5. Konigsberg, Ira (2004). Diccionario técnico Akal de cine. Madrid: Akal. ISBN 9788446019022.
  6. Ohanian, Thomas A. (1996). Edición digital no lineal. Madrid: Instituto Oficial de Radio Televisión Española. ISBN 9788488788177.
  7. Rosenberg, John (2011). The Healthy Edit: Creative Techniques for Perfecting Your Movie (en inglés). Oxford: Focal Press. ISBN 978-0-240-81446-9.

Enllaços externsModifica