Sobirania nacional
| Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat. |
| L'article o secció necessita millores quant al seu format. |
La sobirania nacional és un concepte que dona tot el poder a la nació, és a dir, a la ciutadania. Aquesta deixa constància en la constitució que li cedeix el poder a l'estat. Ara el rei esdevé un representant ideològic sorgit de la teoria política liberal, que pot remuntar-se a Locke i Montesquieu (finals del segle xvii a Anglaterra, segle xviii a França).
Fa pertànyer la sobirania a la nació, una entitat abstracta i única, vinculada normalment a un espai físic (la "terra pàtria"), a la qual pertanyen els ciutadans presents tant com els passats i futurs, i es defineix com a superior als individus que la componen. El mateix concepte de ciutadà (subjecte de drets, en igualtat de drets amb els altres membres de la nació, i no súbdit o objecte passiu de pertinença a una entitat política que se li imposa) està associat al principi de sobirania nacional. En la teoria clàssica, la sobirania nacional es tradueix en un règim representatiu, perquè la nació no pot governar-se a si mateixa directament (ni tan sols en els sistemes de democràcia directa, donada la impossibilitat de reunir, de fet, la "nació sencera"). La simple majoria del poble (concepte també difús, però més equivalent al conjunt dels habitants d'una nació) no és necessàriament la voluntat de la nació, si aquesta és superior als ciutadans individuals. En prendre el cos civil com un cos polític organitzat, amb vida pròpia i necessitats comunes, s'encunya el terme sobirania nacional en la Revolució Francesa (1789), esqueixant l'individu de la capacitat individual de decisió i portant-la al cos nacional. En els debats previs, va ser notable l'aportació de l'abat Sieyès amb el seu pamflet Què és el tercer estat, en què identificava els interessos d'aquest (el tercer estat, o sigui, els no privilegiats; en la pràctica, la burgesia), amb els de la nació francesa. La formulació que es va encunyar en l'article 3 de la Declaració dels Drets Humans i del Ciutadà va determinar que "tota sobirania resideix essencialment en la nació". Així, la sobirania nacional es concebrà com una, indivisible i inalienable, que no es pot confondre amb els individus que la conformen. En perfilar així el concepte, l'individu és part de la nació, però aquesta és un tot que no el representa directament. No serà, doncs, automàtica l'aplicació del sufragi universal igual per a tots i amb poder de decisió, tal com es pretendrà amb el concepte de sobirania popular. En la concepció restringida de sobirania nacional, el vot no és un dret de l'individu, sinó que aquesta funció serà reservada per als que reuneixin la dignitat suficient, generalment unida a la riquesa personal (per entendre que estaran més identificats amb els interessos de la nació) i, per tant, es justifica el sufragi censatari.