No s'ha de confondre amb Solera (vi).

La solera (del llatí Solaria> de solum, sòl),[1] és una capa de formigó molt sovint armat, que s'utilitza com a mediador entre el terreny natural i el sol o paviment; constitueix el sòl final.[2] És un element constructiu horitzontal que s'adopta per aconseguir un o més dels objectius següents: anivellar una superfície, fent-la perfectament plana; distribuir la càrrega dels elements superiors.[3]

Seabees de la Marina dels Estats Units estenent formigó humit. dins l'encofrat de la solera

Constitució

modifica
 
Peces de fusta que actuen com a rails del regle en un recobriment de solera sobre llistons de filferro

En l'antiguitat les soleres es construïen amb pedres planes posades a terra a manera d'una llosa. Per aquest motiu també s'estengui l'ús a les voreres o calçades per on transiten persones o carros rodants, que també eren construïdes amb pedres planes disposades horitzontalment conformant una llosa.

En l'actualitat aquestes lloses es construeixen amb una capa de formigó horitzontal amb un gruix de 5 a 25 cm que s'aboca sobre un terreny compactat -el gruix dependrà de l'ús a què es destini-,. Pot ser de formigó armat, per suportar la flexió. Entre el sòl compactat i la capa de formigó, es conforma una altra capa de grava de mida gran, de diàmetre similar i neta. Aquesta serveix per impedir el pas d'humitat del terreny al formigó, per capil·laritat (absorció). També s'empra macadam com a sub-base en les vies públiques.

Aquesta capa de farciment homogeneïtza la superfície de treball, i permet transmetre les càrregues del trànsit des del pis cap al terreny, evitant que alguns moviments a terra per assentament o expansió generin esquerdes al revestiment utilitzat. L'espessor usual és d'aproximadament 10 cm.

Solera lleugera

modifica

Hi ha també un tipus de solera que empra formigó cel·lular o concret cel·lular. Mentre el solera tradicional posseeix una densitat que pot arribar als 2200-2400 kg/m³, la solera lleugera pesa la meitat o menys (900-1100 kg/m³). Els avantatges d'aquest sistema es basen en la presència de microcèl·lules d'aire a la composició de la mescla que atorguen al producte final unes característiques particulars.[4]

Exemples

modifica

Els gruixos més usats, segons l'ús a què es destini la solera són:

  • Sense circulació de vehicles: 10 cm de gruix (formigó+1 armadura) i 10 cm de base (Macadam).
  • Amb circulació de vehicles lleugers: 15 cm de gruix (formigó+2 armadures) i 15 cm de base.
  • Amb circulació de vehicles pesants: 20 cm de gruix (formigó+2 armadures), 20 cm de base i subbase de llast.

S'han de realitzar juntes de dilatació, de manera perimetral de 5 cm de gruix i creant zones (draps) menors de 100 m². S'han d'emplenar amb un material elàstic.

Referències

modifica
  1. «Optimot. Consultes lingüístiques».
  2. Zurita Ruiz, José (1971), Diccionario de la construcción. Edit. CEAC, Barcelona. Definición: ‘tabicado plano de los pisos’.
  3. Miquel Casals; Xavier Roca Ramon. Construcció industrial: introducció i conceptes bàsics. Edicions UPC, 28 febrer 2003, p. 189–. ISBN 9788483016817 [Consulta: 10 abril 2011]. 
  4. [enllaç sense format] https://web.archive.org/web/20130907025400/http://isoltechar.com/grafico.htm