Obre el menú principal

Solera (del llatí Solaria > de solum, sòl), peça de fusta que es col·loca horitzontal a la part superior d'un mur en el mateix sentit d'aquest, i sobre el qual es recolza l'estructura que suportarà el sostre. Per extensió s'anomena així tota peça de construcció posada en forma horitzontal i sobre la qual s'assentaran altres peces verticals.[1]

En l'antiguitat les soleres es construïen amb pedres planes posades a terra a manera d'una llosa. Per aquest motiu també s'estengui l'ús a les voreres o calçades per on transiten persones o carros rodants, que també eren construïdes amb pedres planes disposades horitzontalment conformant una llosa.

En l'actualitat aquestes lloses es construeixen amb una capa de formigó horitzontal amb un gruix de 5 a 25 cm -que dependrà de l'ús a què es destini-, que s'aboca sobre un terreny compactat. Pot ser de formigó armat, per suportar la flexió. Entre el sòl compactat i la capa de formigó, es conforma una altra capa de grava de mida gran, de diàmetre similar i neta. Aquesta serveix per impedir el pas d'humitat del terreny al formigó, per capil·laritat (absorció). També s'empra macadam com a sub-base en vies públiques.

ExemplesModifica

Els gruixos més usats, segons l'ús a què es destini la solera són:

  • Sense circulació de vehicles: 10 cm de gruix (formigó+1 armadura) i 10 cm de base (Macadam).
  • Amb circulació de vehicles lleugers: 15 cm de gruix (formigó+2 armadures) i 15 cm de base.
  • Amb circulació de vehicles pesants: 20 cm de gruix (formigó+2 armadures), 20 cm de base i subbase de llast.

S'han de realitzar juntes de dilatació, de manera perimetral de 5 cm de gruix i creant zones (draps) menors de 100 m². S'han d'emplenar amb un material elàstic.

NotaModifica

  1. Miquel Casals; Xavier Roca Ramon. Construcció industrial: introducció i conceptes bàsics. Edicions UPC, 28 febrer 2003, p. 189–. ISBN 9788483016817 [Consulta: 10 abril 2011]. 

Vegeu tambéModifica