Stradivarius El Messies

L'Stradivarius Messies-Salabue, de 1716, és un violí fabricat pel lutier Antonio Stradivari, natural de Cremona. Hom el considera l'únic Stradivarius que es troba en perfecte estat de conservació.[1]

Infotaula d'instrument musicalStradivarius El Messies
Messiah Stradivarius.jpg
Stradivarius El Messies, exposat al Museu Ashmolean Modifica el valor a Wikidata
Tipusviolí Modifica el valor a Wikidata
Data1716 Modifica el valor a Wikidata

HistòriaModifica

Sobrenomenat Li Messie (Messies, en francès), va romandre al taller d'Antonio Stradivari fins a la seva defunció, esdevinguda el 1737. Després el seu fill Paolo el va vendre al Comte de Cozio de Salabue, l'any 1775. Durant un temps va portar el nom Salabue. L'any 1827 el va comprar Luigi Tarisio. Després de la mort d'aquest el va adquirir el lutier parisenc Jean Baptiste Vuillaume, juntament amb tota la col·lecció de Tarisio.

Una vegada Tarisio estava explicant a Villaume les meravelles del seu desconegut i meravellós instrument, quan el violinista Jean-Delphin Alard (gendre de Villaume) va exclamar: «Llavors el teu violí és com el Messies dels jueus: sempre se l'està esperant, però mai apareix». D'aquesta manera el violí va quedar batejat amb el nom pel qual es coneix actualment."[2][3]

El Messies va ser llegat per la família Hill (W. I. Hill & Sons) al Museu Ashmolean, d'Oxford (Anglaterra), per a la seva conservació «per a futurs fabricadors de violins, perquè n'aprenguessin». El donant va posar com a condició al museu el seu desig que mai permetés que es toqués música amb tan preuat instrument.[1]

En l'actualitatModifica

El violí està com a nou, ja que amb prou feines s'hi ha tocat. A causa del condicionant del llegat de Hill s'ha qüestionat el potencial tonal de l'instrument. No obstant això el va tocar el famós violinista Joseph Joachim, qui, en una carta de 1891 al llavors propietari de l'El Messies, Robert Crawford, afirma que la combinació de dolçor i esplendor del so li va causar gran impressió. Nathan Milstein va poder tocar-lo a la tenda de Hill abans de 1940. Ho va descriure com una experiència inoblidable. És un dels Stradivarius més valuosos.[3]

Notes i referènciesModifica

  1. 1,0 1,1 «The Nippon Music Foundation and the ‘Lady Blunt’». Andrew Hill. tarisio.com [Consulta: 16 juny 2011]. Arxivat 2013-03-17 a Wayback Machine.
  2. Stradivarius, Dirk J Balfoort, Sdgwick and Jackson, Londres (undated)
  3. 3,0 3,1 The Hill Collection of Musical Instruments, David D. Boyden, Oxford University Press, Londres, 1969

Enllaços externsModifica