Subcontinent indi

El subcontinent indi, conegut al Pakistan, Indo-Pak subcontinent,[1] o sigui, el subcontinent indo-pakistanès, és una porció de l'Àsia, al sud de l'Himàlaia. El terme "subcontinent indi" s'utilitza normalment en els camps de l'arqueologia, la lingüística i la història.

Infotaula de geografia físicaSubcontinent indi
Indian Subcontinent (orthographic projection).png
Modifica el valor a Wikidata
TipusRegió geogràfica Modifica el valor a Wikidata
 22° 12′ 28″ N, 76° 58′ 13″ E / 22.20775°N,76.97021°E / 22.20775; 76.97021Coord.: 22° 12′ 28″ N, 76° 58′ 13″ E / 22.20775°N,76.97021°E / 22.20775; 76.97021
Format per
Dades i xifres
Punt més altEverest Modifica el valor a Wikidata  (8.848,86 m Modifica el valor a Wikidata)
Superfície4.480.000 km² Modifica el valor a Wikidata
Imatge per satèl·lit del subcontinent indi

Geografia políticaModifica

Políticament en formen part els següents estats actuals de l'Índia, Pakistan, Bangladesh, Nepal, Bhutan, Sri Lanka i Les illes Maldives.[2] Tots aquests països són membres de l'Associació Sud-asiàtica per a la Cooperació Regional (South Asian Association for Regional Cooperation, SAARC). Geogràficament es considera que el subcontinent indi inclou també alguns territoris controlats actualment per la Xina i Birmània. Té una superfície d'uns 4.480.000 km², el 10% de tota l'Àsia.

FormacióModifica

 
Degut al moviment de les plaques tectòniques, la placa índia es va separar amb la de Madagascar i va xocar amb la placa eurossiàtica, resultant en la formació de l'Himalaya

El subcontinent indi abans formava Gondwana, un supercontinent format durant el neoproterozoic tardà i el paleozoic inicial, que va començar a trencar-se durant el Mesozoic. La placa índica va separar-se de l'Antàrtida fa 130-120 milions d'anys[3] i de Madagascar fa uns 90 milions d'anys,[4] va derivant posteriorment cap al nord-est, xocant amb la placa euroasiàtica fa gairebé 55 milions d'anys, cap al final del Paleocè.[5] La zona on es troben la placa eurasiàtica i la placa índica roman activa geològicament, propensa a terratrèmols importants.[6]

Les civilitzacionsModifica

Al nord, les fèrtils planes del Indus i el Ganges foren el focus de grans civilitzacions des del 2000 aC, van seguir sent el centre de les principals potències que van governar l'Índia, i avui encara inclouen les zones més poblades de l'Índia. L'Himàlaia restringeix el contacte amb la resta d'Àsia tret de passos estrets com el de Khyber al nord-oest, determinant que les influències externes van arribar a través de l'actual Afganistan amb les primeres onades de pobles migrants procedents d'Àsia Central, i a partir de l'any 1000 dC, els musulmans van establir regnes al nord de l'Índia.

La península meridional de l'Índia consisteix en gran part en un altiplà boscós conegut com el Deccan, amb grans rius que desemboquen al mar, va ser el bressol de diversos dels primers pobles indígenes, i molts grups tribals encara viuen a la selva de l'Índia central i oriental.

El sud es va mantenir en gran part intacte per les invasions musulmanes del nord i manté una cultura hindú tradicional sense diluir que és força diferent de la de les planes del nord, es parlen idiomes d’origen antic, com el tàmil, el telugu i el malayalam, amb gramàtiques i escriptures complexes força diferents de l’urdu del nord amb influència hindi, bengalí i persa.

Les barreres físiques terrestres van configurar gran part de la història interna de l’Índia i l’accessibilitat per mar va suposar el contacte amb el món exterior, amb comerç entre l'Índia i el món romà per mar, i les fines sedes, cotons i or del subcontinent eren reconeguts a tot el món antic. L'islam va arribar per mar des d'Aràbia cap al 700 i els primers contactes amb l'Europa moderna foren comercials, primer amb els portuguesos i, més tard, amb britànics, holandesos, francesos i danesos. Els britànics van esdevenir dominants en el comerç amb l'Índia, i van aconseguir governar el territori.[7]

ReferènciesModifica

  1. Smith Diehl, Katharine «Books and Common Education in the Indo-Pak Subcontinent». The Journal of Library History (1966-1972), 2, 3, Jul., 1967, pàg. 201-210 [Consulta: 17 agost 2021].
  2. Kumar. Genomics and Health in the Developing World (en anglès). Oxford University Press, 2012, p. 889. ISBN 978-0-19-537475-9. 
  3. Gaina, Carmen; Müller, R. Dietmar; Brown, Belinda; Ishihara, Takemi; Ivanov, Sergey «Breakup and early seafloor spreading between India and Antarctica» (en anglès). Geophysical Journal International, 170, 1, juliol 2007, pàg. 151–169. Bibcode: 2007GeoJI.170..151G. DOI: 10.1111/j.1365-246X.2007.03450.x.
  4. Torsvik, T.H.; Tucker, R.D.; Ashwal, L.D.; Carter, L.M.; Jamtveit, B.; Vidyadharan, K.T.; Venkataramana, P. «Late Cretaceous India-Madagascar fit and timing of break-up related magmatism» (en anglès). Terra Nova, 12, 5, octubre 2000, pàg. 220–224. Bibcode: 2000TeNov..12..220T. DOI: 10.1046/j.1365-3121.2000.00300.x. ISSN: 0954-4879.
  5. Wynn Jones, Robert. Applications of Palaeontology: Techniques and Case Studies (en anglès). Cambridge University Press, 2011, p. 267–271. ISBN 978-1-139-49920-0. 
  6. Alexander E. Gates; David Ritchie Encyclopedia of Earthquakes and Volcanoes (en anglès). Infobase, 2006, p. 116–118. ISBN 978-0-8160-7270-5. 
  7. Imperial Gazetteer of India vol. IV 1907, pàg. 59-60

Vegeu tambéModifica


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Subcontinent indi