Obre el menú principal
Senegal i Mali 1879-1880
Senegal i Mali 1881-1883
Senegal i Mali 1884
Senegal i Mali 1885-1886
Senegal i Mali 1886
Senegal i Mali 1887-1890
Senegal i Mali 1890, I
Senegal i Mali 1890, II
Senegal i Mali 1890, III
Senegal i Mali 1891, I
Senegal i Mali 1891, II
Senegal i Mali 1891, III
Senegal i Mali 1892
Senegal i Mali 1893

El Territori de l'Alt Senegal fou una part de la colònia de Senegal que s'estenia més enllà de les cascades de Félou. Es va crear el 6 de setembre de 1880 i la seva administració fou confiada a un comandant superior dependent del governador de la colònia del Senegal.

Contingut

Situació i administracióModifica

A finals de 1888 l'Alt Senegal estava format per un quadrilàter marcat al nord pel riu Senegal, a partir de Bakel, el riu Baoulé o una línia fins a Nyamina; a l'est pel Níger fins a Kouroussa; al sud per una línia entre Kouroussa-Ouassou; i a l'ouest, par la línia Ouassou-Bakel. Comprenia una població d'unes 200.000 persones i administrativament és dividida en deu cercles cadascun sota un oficial administrador:

El territori va canviar el seu nom a territori del Sudan Francès el 18 d'agost de 1890 i fou erigit en colònia separada el 27 d'agost de 1892 com a colònia del Sudan Francès.

Conquesta del territori[1]Modifica

Convenció de límits amb la Gran BretanyaModifica

El 1888 l'Imperi Britànic i l'Imperi Alemany van declarar la neutralitat dels països de Kradji, Salaga i l'alt Volta; el 1890, davant dels fets al bucle del Níger, van reconèixer la situació però estipulant que Alemanya, França i Gran Bretanya podrien instal·lar-se de manera permanent a la zona i comissaris mixtes determinarien les zones d'acció respectives. Gran Bretanya va demanar una reunió de la comissió anglo-francesa per fixar les esferes d'influència de cada estat a la zona del Níger i durant 1890 els delegats (M. Waddingtou, per França, i lord Salisbury per Gran Bretanya) es van trobar a Londres i van establir una convenció signada el 5 d'agost de 1890.

En virtut d'aquest acord una línia recta de Say a Barroua marcaria en endavant el límit accessible per les dues potències; així la millor part quedava per Anglaterra amb terrenys rics i fèrtils al sud (regnes hausses, Sokoto, Bornu) mentre les terres al nord, més àrides, foren reconeguts a França. La navegació pel riu Níger fou declarada lliure igual que la del seu afluent el riu Benue (Bénoué en francès); la «Companyia del Níger», instal·lada a les boques del riu gaudiria del dret internacional sobre la desembocadura; més enllà del Txad, el Sultanat de Baguirmi i l'Emirat d'Adamaua restarien independents a l'espera del primer ocupant.

M. Etienne, subsecretari d'Estat per les Colònies va confiar al comandant Monteil la tasca d'examinar la línia Say-Barroua, precisant la demarcació i en ruta havia de signar tractats comercials amb les poblacions visitades, buscant també una via d'accés cap al Txad i el Sudan central. Monteuil va sortir el desembre de 189 de Saint Louis del Senegal amb el seu ajudant Badaire, un intèrpret secretari (Rosnoblet, que es va posar malalt aviat i va retornar) i 16 negres; va remuntar el riu Senegal i el Níger i va arribar a Ségou on va organitzar els portadors i mules que li calien.

El gener de 1891 va arribar a San on es va aturar uns dies pel cansament dels seus homes, no acostumats a les marxes; després va anar a Kinian que el rei Tieba de Sikasso estava assetjant amb ajut del capità Quiquandon. El metge Crozat li va donar un bon guia i papers pels mossis i va seguir cap a Sikasso, Bobo-Dioulaso, Lanfiéra, arribant el 28 d'abril a Waghadougou (Ouagadougou) on no va poder parar per tenir un home amb verola i es va dirigir a Dori; la peste bovina li va matar els seus animals i els portadors el van abandonar i a Zebba va haver de parar 45 dies per refer la seva columna. Després va seguir cap al Torodi i va arribar a Ouro-Gueladjio on era cap Ibrahima-ben-Gueladio, que es va mostrar força amistós. Després va creuar el Níger a Say (meitat d'agost) i es va dirigir pel camí més curt cap a Sokoto, passant per Dosso (capital del Djerma), Giouaé, capital del Maouri, Birni N'Kebbi i Argoungou o Argungu (capital de l'Emirat de Kebbi) on va reposar dues setmanes arribant el 18 d'octubre a Sokoto on el califa («comendedor dels creients») Lam-Dioulbé el va acollir cordialment. Deu dies després va continuar per Kaoura i Moussaoua fins a Kano, capital de la província de Tafirira; es va instal·lar allí fins a mig febrer de 1892 passant després a Haleidja o Hadeija on el cap del país li va donar una forta escorta per anar a Bornu, i per Borsari, es va dirigir a Kouka on va entrar el 10 d'abril sent rebut per quatre o cinc mil persones que formaven la població local; allí fou retingut quatre mesos acusat de voler acaparar els jaciments d'or del Txad. El 16 d'agost va poder reprendre la marxa seguint al nord la riba occidental del llac Txad, arribant a Barroua, de la que va establir la situació exacte, i a Nguirmi, darrera població del Bornu al límit del desert.

D'allí es va dirigir al Sàhara on va patir molt pel calor i la sed, fins a arribar a l'oasi de Kaouar on va restar del 12 al 29 de setembre; després va seguir cap al nord per Tadjerri, al Fezzan, Gatroun, Mourzouk (Murzuk), Tripolitana i va acabar a Trípoli de Berberia (1 de desembre de 1892). Aquest camí de 1700 km a través de regions desolades i inhòspites va permetre reunir el Sudan Francès amb Algèria i el Txad, va demostrar la independència de Sokoto i Bornu i va aconseguir diverses aliances i informacions dels territoris desconeguts.

Comandants superiors [2]Modifica

ReferènciesModifica