The Midsummer Marriage

The Midsummer Marriage (en anglès, Noces d'estiu) és una òpera en tres actes, amb música i llibret de Michael Tippett. L'estrena va ser al Covent Garden, el 27 de gener de 1955, dirigida per John Pritchard.[2]

Infotaula de composicióNoces d'estiu
Títol originalThe Midsummer Marriage
Forma musicalòpera
CompositorMichael Tippett
LlibretistaMichael Tippett
Idiomaanglès
Creació1946-1952[1]
Data de publicaciósegle XX
Parts3 actes
Durada120 minuts
PersonatgesA voice (en) Tradueix, An Ancient (en) Tradueix, Dancing man (en) Tradueix, Drunken man (en) Tradueix, Sosostris (en) Tradueix, Strephon (en) Tradueix, Mark (en) Tradueix, Jack (en) Tradueix, Jenifer (en) Tradueix, King Fisher (en) Tradueix, Bella (en) Tradueix, The He-Ancient (en) Tradueix i The She-Ancient (en) Tradueix
Estrena
Estrena27 gener 1955
EscenariRoyal Opera House, Gran Londres
Director musicalJohn Pritchard
Modifica les dades a Wikidata

La recepció de l'òpera fou polèmica, es va percebre confusió entre el llibret i en la utilització per part de Tippett de símbols i referències psicològiques.[3][4] No obstant això, l'òpera va tenir com a mínim deu produccions més, incloent dues produccions més llunyanes a la Royal Opera,  Anglaterra, Gal·les, Escòcia, Alemanya, Suècia i als Estats Units.[5]

The Midsummer Marriage és una fantasia opulenta en la tradició de Somni d'una nit d'estiu de Shakespeare i de La flauta màgica de Mozart. Tracta sobre una parella jove, Mark i Jenifer, que participen en l'antiga lluita per harmonitzar l'espiritual amb el físic; el mundà amb el celeste.[6]

L'estrena va ser enregistrada, i ha estat reproduïda en disc compacte. El Covent Garden va ser el primer en tornar a reviure l'obra el 1968 dirigida per Colin Davis amb les Ritual Dances coreografiades per Gillian Lynne i el 1970, on la producció va servir de base per al primer enregistrament comercial.[7] Tippett va extreure les Four Ritual Dances de l'òpera com a una obra de concert separada.

Origen i contextModifica

El creixement de Tippett com a compositor va començar a arribar a mitjans de la dècada de 1930 amb la Sonata per a piano núm. 1 i el Quartet de Cordes núm. 1. Mentrestant, va treballar dirigint un cor a Oxted, Surrey, treball amb grups no professionals que complementarien les seves inclinacions polítiques sobre la classe obrera. També va dirigir la South London Orchestra, formada per músics a l'atur, es va involucrar en camps de treball a Yorkshire també amb gent a l'atur, i temporalment es va unir al Partit Comunista, tot i que es va trobar que els seus interessos locals estaven en desacord amb la seva filosofia. Al llarg de la seva vida primerenca, va tenir la sort de conèixer i impressionar favorablement a una sèrie de destacades figures culturals, incloent el dramaturg Christopher Fry i més tard T. S. Eliot.[8]

Tippett es va instruir llegint els textos clau de la història cultural i intel·lectual. Cap al final de la dècada de 1930 es va interessar pels escrits de Carl Jung, i després de conèixer un analista junguià va començar a portar un diari de somnis i interpretar els seus propis somnis. La seva homosexualitat i les relacions amb homes no li va impedir tenir igualment fortes relacions no sexuals amb dones; fins i tot va considerar acuradament el matrimoni i crear una família. Ell sentia que això es relaciona amb els arquetips masculins i femenins de Jung i la necessitat d'equilibri, que més tard seria la clau per a la trama i el simbolisme de The Midsummer Marriage. No és coincidència que l'elaborés de manera similar als arquetips dels gèneres musicals, sonata i simfonia, oratori i òpera, els fonaments de la tradició musical. Tampoc és una casualitat que les seves obres instrumentals siguin gèneres identificats amb Beethoven.[8]

Tippett també havia llegit El naixement de la tragèdia de Nietzsche, el discurs d'Apol·lini i dionisíac té ressonàncies recognoscibles a The Midsummer Marriage. Jung, que discuteix l'origen de la tragèdia a Psychological Types –un llibre que Tippett va llegir, probablement en la dècada de 1930. Una figura clau addicional és Wagner. Malgrat que la relació de Nietzsche amb Wagner es va convertir posteriorment en problemàtica (tant a nivell personal com intel·lectualment), El naixement de la tragèdia va ser escrit, acceptat per tots dos, sota l'encanteri de Wagner, com la seva dedicació deixa clar.[9]

Michael Tippett segueix a la saga de Britten en popularitat i The Midsummer Marriage dóna possiblement algunes pistes de per què. El compositor va escriure el seu propi llibret, i va crear una obra estranya, intoxicada amb un drama poc convencional i opac, d'una manera que les òperes del seu il·lustre contemporani mai ho són. Amb dos parells d'amants de diferents extrems de l'espectre social i un aire penetrant de cerimònia mística, es descriu sovint com una mena de La flauta màgica amb l'austeritat britànica, per ser una òpera rica en simbolisme i psicologia, proves i transformacions,[10] tot i que s'inspira en moltes altres fonts.[11]

L'oratori de Tippett A Child of Our Time, compost entre 1939 i 1941, era alhora un enllaç amb la tradició i la manifestació artística més personal i ambiciosa del compositor. Va prendre com a model les corals conegudes de cantates i passions de Bach, un nen del nostre temps empra espirituals negres per erradicar la visió humanista de Tippett en el món real del sofriment humà i l'esperança, un món que el poble d'Anglaterra experimenta diàriament quan viu a través de la depressió i i es prepara per a la guerra. L'oratori va ser estrenat per la London Philharmonic Orchestra sota la direcció de Walter Goehr a Londres; el tenor Peter Pears va ser un dels solistes. T. S. Eliot havia considerat escriure el llibret, però finalment el va escriure el mateix Tippett. El compositor posteriorment va escriure els llibrets de totes les seves òperes posteriors, i va començar amb The Midsummer Marriage, que, com A Child of Our Time, és una gran síntesi de molts anys de treball filosòfic i musical.[8]

A la fi de la dècada de 1940, Tippett havia desenvolupat un llenguatge original, que va aplicar de manera il·lustrativa en aquesta primera òpera. Tippett, tant el llibret com la música, la va compondre durant un període de set anys.[12] La gestació de l'òpera va ser llarga i complicada; va començar a concebre el projecte fins i tot abans de l'estrena de A Child of Our Time, quan ja tenia al cap una espècie de faula discontínua centrada en el ritual agonístic. La peça va començar com una masque, una posada en escena d'entreteniment amb l'actuació, el cant i el ballet presents en la peça, i va passar per diversos títols. Tippett va agafar les idees d'una varietat de fonts, incloent Jung i The Golden Bough. Les dues parelles, Jenifer / Marcos i Bella / Jack, tenen els seus avantpassats (deliberats) en Pamina / Tamino i Papagena / Papageno, així com la idea de la prova espiritual, també present en la llegenda del grial anglès. (Jenifer i Mark són «noms reials de Cornualla» [Jenifer = Guinevere] i per tant ja arquetípic.).[8]

The Midsummer Marriage va ser la primera òpera madura de Michael Tippett, que va completar quan el compositor estava en un moment dolç de creativitat i s'acostava als cinquanta. La trama i el llibret són originals de Tippett, que va escriure la peça entre 1946 i 1952.[8] L'òpera parla dels canvis d'estació, de la dansa sense fi de la naturalesa, del cel estrellat i la fructífera terra, i d'un home i una dona joves que se separen durant un temps per diferències ideològiques, però que acaben unint-se mitjançant un sacrifici mutu pel qual cada un s'enriqueix. És una obra contemporània que té coses en comú amb La flauta màgica i amb La dona sense ombra.[13] Temàticament, l'òpera està relacionada explícitament amb La flauta màgica de Mozart. Com l'obra de Mozart, és una òpera de recerca, en la qual Jennifer i Mark, la parella principal, han de passar per diverses proves abans d'unir-se. També incorpora uns pares amb una intenció malvada de prevenir la seva unió, una parella secundària i una comunitat de simpatitzants d'una antiga religió mística.[12]

Com ho fa Shakespeare a A Midsummer Night's Dream, Tippett contrasta els mons «reals» i els «somnis», i els arquetips jungians influeixen clarament el llibret de Tippett. El compositor va concebre The Marriage of Midsummer com una comèdia, una forma que involucra convencionalment a una jove parella superant els impediments per al matrimoni. En el seu llibre de 1959, Moving into Aquarius, Tippett assenyala que els divertits obstacles al matrimoni en òperes anteriors solen centrar-se en la classe social; una dona aristocràtica o de classe alta vol casar-se amb un plebeu contra els desitjos del seu pare. La gravetat d'aquesta proscripció paterna no és familiar per a la majoria dels occidentals moderns, per la qual cosa s'ha de concebre un nou obstacle als plans de matrimoni. Jenifer i Mark es barallen sobre qüestions filosòfiques i sobre diferències que es deriven de la seva manca de consciència. Han d'experimentar l'esfera de desig i comprensió de l'altre abans de poder-se conèixer i reunir, que eventualment ho fan, contra els desitjos del pare de Jenifer, King Fisher. Tippett va derivar la idea bàsica d'aquest element dramàtic de George Bernard Shaw Getting Married.[12]

Tippett també utilitza la juxtaposició de les classes socials mitjançant la incorporació d'una parella de classe obrera, Bella i Jack, com a contrast amb la parella central i més sofisticada. Mentre Jenifer i Mark continuen en l'àmbit sobrenatural, Bella i Jack estan clarament lligats a la terra ferma, amb noms més semblants als dels personatges de l'òpera buffa que els noms aristocràtics de la parella principal.[12]

En l'obra hi ha ombres, perills i una mort, però la seva principal cançó tracta la fecunditat i l'alegria. Aquesta òpera reflecteix els anys brillants quan la Gran Bretanya es va esforçar per crear una nova societat més justa.[13]

ArgumentModifica

L'òpera està escenificada en un clariana forestal, amb un grup d'edificis al costat. Els edificis reflecteixen un santuari, amb un temple grec al centre. Un conjunt d'escales de cargol que et porten a la dreta i s'acaben a l'aire i a l'esquerra et porten cap a baix al turó. El vestuari és contemporani, a part del dels ballarins i els sacerdots.

Acte I (matí)Modifica

Un grup de joves entra a la clariana, sorpresos pels edificis estranys. S'amaguen mentre Strephon lidera els ballarins i els sacerdots fora del temple. Mark apareix i demana una nova dansa en honor al dia del seu casament. Els sacerdots l'adverteixen dels perills de la tradició. Per defensar el seu argument, el sacerdot li fa la traveta a Mark mentre balla. La seva núvia, Jenifer, arriba, després d'escapar-se del seu pare, King Fisher. Ella puja les escales de pedra i desapareix.

Arriba King Fisher i Mark entra a la caverna. King Fisher pensa que Jenifer està amb Mark, i convoca a Jack a ensorrar les portes després que els sacerdots es neguen a deixar-lo entrar. Durant la discussió, Jenifer torna a aparèixer. Mark també torna, ple de sang vermella. Representant el «cel estrellat» i la «terra fructífera», els dos es confronten. Jenifer diu que la seva ànima està lliure de sofriment terrenal, mentre que Mark afirma haver guanyat una nova apreciació pel miracle de la mortalitat. Jenifer intenta mostrar el seu error en un mirall, però Mark fa que el mirall caigui i es trenqui. La parella inverteix els seus camins, i Jenifer baixa cap al turó mentre que Mark puja per les escales i desapareix.

Acte II (tarda)Modifica

A la clariana, Jack i Bella es troben i decideixen casar-se. Entren al bosc, i Strephon emergeix amb els seus ballarins per realitzar tres rituals. En el primer, un gos persegueix una llebre, però la llebre s'escapa. En el segon, una llúdria persegueix un peix que es fa mal a l'arrel d'un arbre. A la tercera part, un ocell amb una ala trencada és capturat per un falcó. Bella està espantada pels rituals. Jack la consola mentre es tranquil·litza. Reprenen el seu entusiasme lúdic i corren al bosc.

Acte III (vespre i nit)Modifica

King Fisher dóna ordres al grup de joves que busquin a Madame Sosostris, la seva vident. Està decidit a frustrar els sacerdots, convençut que són responsables de la desaparició de Jenifer. El grup torna amb Sosostris, i King Fisher els hi ordena que revelin la ubicació de Jenifer. Ella l'adverteix d'aquestes investigacions dins el món dels somnis, però ella revela que Jenifer està estirada en un prat amb un lleó alat que té els braços i la cara d'un home. Enfurismat, King Fisher insisteix que Sosostris li està mentint i intenta treure-li els vels.

A mesura que li treu els vels, comencen a brillar. Quan ha retirat tots els vels, troba un brot incandescent que floreix per revelar a Mark i Jenifer. King Fisher apunta la seva pistola a Mark, però la parella es trenca amb el seu estat de meditació per enfrontar-se a King Fisher, fent que el seu cor falli. La multitud porta el seu cos al temple. Strephon emergeix del temple amb els seus ballarins per realitzar un quart ritual, que celebra l'amor carnal transformant-lo en el foc de l'amor diví. El ritual conclou quan el brot es tanca al voltant de Mark i Jenifer i esclata en flames.

Quan el foc es calma, Mark, Jenifer i els sacerdots ja no hi són. A mesura que la llum de la lluna s'esvaeix, Mark i Jenifer entren a la clariana des de costats oposats, vestits pel seu casament. Es dirigeixen cap al turó amb la multitud a mesura que s'aixeca el sol. L'alba revela que els edificis no eren més que ruïnes.[14]

RepresentacionsModifica

 
Royal Opera House, Covent Garden, auditori on es va estrenar l'òpera

The Midsummer Marriage es va estrenar al Covent Garden de Londres, el 27 de gener de 1955, protagonitzada per Richard Lewis com a Mark i Joan Sutherland com a Jenifer, l'únic paper que va crear la soprano,[12] dirigida per John Pritchard. La luxosa producció tenia disfresses i dissenys escènics de Barbara Hepworth i coreografia de John Cranko.

La producció va ser inadequada per a la peça, i la persistent reputació de Tippett com a iconoclasta naïf probablement va fer més fàcil la desaparició de l'obra com a tècnicament no qualificada i dramàticament deforme. Una gravació de transmissió d'aquest espectacle es va publicar comercialment.[8]

Altres actuacions varen arribar en la dècada de 1960, com per exemple una actuació a la ràdio amb Norman Del Mar i sobretot una producció que es va enregistrar al Covent Garden el 1970. Protagonitzada per Alberto Remedios i Joan Carlyle, i dirigida per Colin Davis, una ardent campió de la música del compositor.[12] Aquest enregistrament va permetre gradualment que The Midsummer Marriage s'establís com una de les obres dramàtiques més originals i personals del segle i una pedra angular de l'òpera anglesa.[8]

Després de l'estrena, la Royal Opera House va muntar dues produccions més de The Midsummer Marriage, el 1968 i el 1996.[15] La producció del 1996 es va ressuscitar el 2005, amb motiu del centenari del naixement de Tippett.[16][17]

En 1976, la Welsh National Opera va organitzar una producció[18] dissenyada per Annena Stubbs,[19] que va recórrer ciutats com Leeds.[20] El repartiment que va incloure a Felicity Lott com a Jenifer[21] i Helen Watts, que havia interpretat el paper a Londres el 1968, i el va enregistrar el 1970, com a Sosostris.[22] David Cairns va escriure que era aquesta producció la que mostrava l'òpera «que respon molt fàcilment a una posada en escena senzilla i imaginativa i que mai hi ha hagut problemes greus [amb ella], excepte en la nostra actitud».[23]

Altres produccions britàniques han estat fetes per la English National Opera[24] i l'Opera North, ambdues el 1985,[25][26] i la Scottish Opera el 1988.[27]

Fora d'Anglaterra, l'òpera ha rebut almenys cinc produccions. L'estrena alemanya va ser el 29 de setembre de 1973, al Badisches Staatstheater Karlsruhe amb Lieselotte Rebmann com a Jennifer.[28] Una altra producció alemanya va ser a la Bayerische Staatsoper el 1998. Altres produccions han estat a Estocolm el 1982,[29] San Francisco el 1983, l'Òpera de Nova York el 1993[30] i l'Òpera Lírica de Chicago l'any 2005.[31][32]

També s'ha interpretat en versió concert en el London Proms de 1977,[33] que van ser lliurades per les forces reunides per a la producció de la WNO de 1976, i a Boston el 2012.[34]

L'òpera s'ha representat molt poc, hi ha molts factors que van en contra d'ella: es requereix un gran elenc que inclou ballarins i un gran cor i orquestra, la trama amb els seus elements d'anàlisi junguià és confús, el llibret del compositor amb els seus elements col·loquials ara sona bastant antiquat i una mica compromès.[35]

PersonatgesModifica

Rol Tipus de veu Repartiment de l'estrena,
27 gener 1955[36]
(Director:
John Pritchard)
Repartiment de la primera gravació d'estudi,
1970
(Director:
Sir Colin Davis)
Repartiment de la Welsh National Opera
producció de 1976[37]
(Director:
Richard Armstrong)
Mark, un home jove de parentiu desconegut tenor Richard Lewis Alberto Remedios John Treleaven
Jenifer, la seva promesa soprano Joan Sutherland Joan Carlyle Jill Gomez
King Fisher, pare de Jenifer, home de negocis baríton Otakar Kraus Raimund Herincx Raimund Herincx
Bella, Secretària de King Fisher soprano Adele Leigh Elizabeth Harwood Mary Davies
Jack, el xicot de Bella, un mecànic tenor John Lanigan Stuart Burrows Arthur Davies
Sosostris, una vident contralto Oralia Domínguez Helen Watts Helen Watts
The She-Ancient, sacerdotessa del temple mezzosoprano Edith Coates Elizabeth Bainbridge Maureen Guy
The He-Ancient, sacerdot del temple baix Michael Langdon Stafford Dean Paul Hudson
Strephon, un ballarí paper mut Pirmin Trecu Hugh Spight
Una veu contralt Monica Sinclair
Ballarí tenor Andrew Daniels Andrew Daniels John Harris
Home borratxo baix Gordon Farrell David Whelan Gareth Rhys-Davies
Un ancià baix Frederick Dalberg
els amics de Mark i Jennifer, ballarins assistents als ancians

Anàlisi musicalModifica

El 1976, Michael Tippett va descriure The Midsummer Marriage com «una obra escrita en un moment de la vida en què un artista creatiu està en el seu cim», i en les dècades després de la seva estrena molts crítics i audiències l'han considerat la seva obra mestra.[12]

The Midsummer Marriage és una òpera en un modern estil britànic primerenc o post-Vaughan Williams en què el vocabulari i els efectes harmònics dissonants no són suficients per espantar als amants de l'òpera del segle XIX.[38] Musicalment, The Midsummer Marriage brolla de la tradició pastoral anglesa, que es troba en Dowland i Purcell, així com en Händel, ressuscitat en Elgar, i al segle XX emergent de manera més fructífera amb Vaughan Williams i Britten. Tippett, també, va ser un compositor fonamentalment anglès; les seves primeres experiències musicals les va escoltar de la seva mare cantant cançons tradicionals en anglès, encara que els seus pares no tenien pràcticament cap contacte amb la música clàssica. Va fer classes de piano, i la seva decisió de sercompositor va ser provocada quan va sentir una representació de Ma mère l'Oye de Ravel. Va ser autodidacta en els estudis de composició musical utilitzant el llibre de Charles Villiers Stanford, que posa l'accent en el contrapunt.[8]

Tippett va ser capdavanter del corrent que estava interessat per la música pre-clàssica, sobretot l'època barroca i els madrigalistes anglesos; després, amb freqüència va programar i dirigir aquesta música. Beethoven va tardar a ser una altra pedra angular. El seu mateix treball és fonamentalment contrapuntístic, i aquesta tendència va causar fricció en els seus estudis al Royal College of Music, on l'harmonització de les cordes va ser el mètode subratllat sota el mestratge de Charles Wood i Charles Herbert Kitson.[8]

Musicalment, Tippett diferencia els regnes del món mundà del transcendent i sobrenatural. Les escenes que envolten Bella i Jack, per exemple, utilitzen recitatius relativament simples, àries i conjunts típics de l'òpera buffa. La música associada amb Mark i Jenifer i les seves experiències místiques i la representació del sobrenatural, és més complexa, amb un sofisticat llenguatge harmònic i rítmic, un lirisme intens i una dignitat jeràrquica. Tippett fa una bona utilització de les transicions entre aquests dominis de l'expressió musical, que van des de les danses rituals terrenals i pastorals del segon acte, fins a l'ària d'obertura extàtica de Mark, la música austera de «Els Ancians» i la representació evocadora de l'embolcallament de Jenifer i Mark amb la flor propera al final del tercer acte.[12]

El ballet és un element dramàtic important a The Marriage of Midsummer. La major part del segon acte consisteix en quatre danses extenses –Earth in Autumn, Waters in Winter, Air in Spring i Fire in Summer– que fan avançar la trama i reforcen els temes de l'òpera. Tippett va extreure The Four Ritual Dances com a una obra de concert, i es troben entre les seves peces més populars i sovint realitzades.[12]

Sense esperar l'èxit, Tippett va seguir endavant amb altres obres ambicioses, com quatre òperes King Priam, The Knot Garden, The Ice Break, i New Year, la gran cantata The Mask of Time, i altres obres, com diverses sonates, simfonies i quartets de corda. Tot plegat, també, va ajudar a rehabilitar The Midsummer Marriage.[8]

EnregistramentsModifica

ReferènciesModifica

  1. Clarke, 2001, p. 10.
  2. Batta, 1999, p. 662.
  3. Dickinson, A. E. F., "Round about The Midsummer Marriage (January 1956).
  4. Spence, Keith, "Midsummer Marriage and its critics: a topical retrospect" (1971).
  5. «Shop – Sir Michael Tippett – The Midsummer Marriage». Schott Music. [Consulta: 2 setembre 2013].
  6. Beach, Scott. «Magic 'Midsummer Marriage'» (en anglès). theatrecrafts. [Consulta: 3 maig 2017].
  7. White, Eric Walter, "Recordings: Three English Operas Recorded" (1972).
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 8,5 8,6 8,7 8,8 8,9 Kirzinger, Robert. «Programa de mà» (en anglès). New England Conservatory, 10-11-2012. [Consulta: 2 maig 2017].
  9. Clarke, 2001, p. 41.
  10. «Prom 45: Tippett – The Midsummer Marriage» (en anglès). BBC. [Consulta: 2 maig 2017].
  11. Shirley, Hugo. «Proms 2013: The Midsummer Marriage, review» (en anglès). The Telegraph, 17-08-2013. [Consulta: 2 maig 2017].
  12. 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 12,5 12,6 12,7 12,8 Staff, Rovi. «Ressenya del disc» (en anglès). Allmusic. [Consulta: 25 desembre 2017].
  13. 13,0 13,1 Porter, Andrew. «Magic 'Midsummer Marriage'» (en anglès). theatrecrafts. [Consulta: 3 maig 2017].
  14. L'argument es basa en l'LP de Philips enregistrat per la Royal Opera House i Colin Davis
  15. «Opera: Work details». Rohcollections.org.uk, 27-01-1955. [Consulta: 2 setembre 2013].
  16. Tom Service «The Midsummer Marriage, Royal Opera House, London». The Guardian, 02-11-2005 [Consulta: 2 setembre 2013].
  17. «The Royal Opera – The Midsummer Marriage». Classicalsource.com. [Consulta: 2 setembre 2013].
  18. «Terry Gilbert». Telegraph [Londres], 10-09-2001 [Consulta: 2 setembre 2013].
  19. Victoria and Albert Museum page on Annena Stubbs' work on WNO production
  20. «Discovering Leeds – Leeds Classical Music». Leodis.net, 25-03-2003. [Consulta: 2 setembre 2013].
  21. Richard LeSueur. «Felicity Lott | Biography». AllMusic, 08-05-1947. [Consulta: 2 setembre 2013].
  22. Patrick O'Connor «Helen Watts obituary | Music». The Guardian [Londres], 15-10-2009 [Consulta: 2 setembre 2013].
  23. "Tippett and The Midsummer Marriage", David Cairns. Sleeve note essay for Lyrita SRCD.2217
  24. «UK | Lesley Garrett: Doncaster's own diva». BBC News, 31-12-2001 [Consulta: 2 setembre 2013].
  25. «Opera Aida; The Midsummer Marriage (Opera North, Wiesbaden) » 9 May 1986 » The Spectator Archive». Archive.spectator.co.uk, 09-05-1986. [Consulta: 2 setembre 2013].
  26. «Tippett in Focus». Perso.wanadoo.es, 26-01-1986. [Consulta: 2 setembre 2013].
  27. «Midsummer Marriage». Opera Scotland. [Consulta: 2 setembre 2013].
  28. «Bayreuther Festspiele » Deutsch » Spielplan » Aufführungsdatenbank » Person». Bayreuther-festspiele.de. [Consulta: 2 setembre 2013].
  29. «Articles». Meirion Bowen. [Consulta: 2 setembre 2013].
  30. Review of New York City Opera's production in The Philadelphia Inquirer
  31. Long article in Opera News on Tippett's operas in general and previewing the 2005 Chicago production
  32. Review of Chicago production in the Los Angeles Times
  33. «Proms – Prom 45 Tippett – The Midsummer Marriage 2013». BBC, 01-01-1970. [Consulta: 2 setembre 2013].
  34. «Michael Tippett's Midsummer madness». BMOP, 15-11-2012. [Consulta: 2 setembre 2013].
  35. Hugill, Robert. «Prom 45: Tiippett’s The Midsummer Marriage» (en anglès). Opera Today, 17-08-2013. [Consulta: 4 maig 2017].
  36. Almanacco di Gerardo Casaglia
  37. The Midsummer Marriage, programme book of the first performance by the Welsh National Opera at the New Theatre, Cardiff, 22 September 1976
  38. Commanday, Robert. «S. F. Premiere is an eyeful. Amazing 'Marriage' at the Opera» (en anglès). theatrecrafts. [Consulta: 3 maig 2017].
  39. Kemp, Ian, "Record Reviews: The Midsummer Marriage (May 1971). The Musical Times, 112 (1539): pp. 454–455.

BibliografiaModifica

  • Batta, András. Ópera: compositores, obras, intérpretes (en castellà). Trucatriche, 1999. ISBN 978-3-8290-2830-1. 
  • Clarke, David. The Music and Thought of Michael Tippett (en anglès). Cambridge University Press, 2001. ISBN 978-0-521-02884-4.