Theo Vennemann

Theo Vennemann (Oberhausen. 27 de maig de 1937) és un lingüista alemany, professor emèrit de Lingüística Germànica i Teòrica de la Universitat de Munic.

Infotaula de personaTheo Vennemann
Biografia
Naixement(de) Theo Vennemann genannt Nierfeld Modifica el valor a Wikidata
27 maig 1937 Modifica el valor a Wikidata (83 anys)
Sterkrade Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióUniversitat de Göttingen
Universitat de Marburg
Universitat de Califòrnia a Los Angeles Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballLingüística diacrònica Modifica el valor a Wikidata
OcupacióLingüista i professor d'universitat Modifica el valor a Wikidata
OcupadorUniversitat de Munic
Universitat de Califòrnia a Los Angeles Modifica el valor a Wikidata
Membre de

Lloc webtheo-vennemann.de Modifica el valor a Wikidata

Va completar la secundària a la Hoffmann-von-Fallersleben-Schule de Brunswick. Des de 1957 va estudiar matemàtiques, física i filosofia a la Universitat de Gotinga. En 1959 es va traslladar a la Universitat de Marburg on es va graduar en matemàtiques, germanística i filosofia el 1964.

Després d'una estada a la Universitat de Texas a Austin, des de 1965 fins a 1974 va ser professor assistent a la Universitat de Califòrnia a Los Angeles i va obtenir el 1968 el seu doctorat en fonologia alemanya.

Des de 1974 fins a 2005 va ser professor a la Universitat de Munic, on a més ha estat vicedegà i degà de la Facultat de Llengües i Literatura. També ha estat professor convidat a Salzburg, a la Universitat Lliure de Berlín i a la Universitat Estatal de Nova York. Des de 1996 Vennemann és, a més, membre del consell municipal de Ried (Baviera).

RecerquesModifica

Vennemann ha realitzat recerques sobre tipologia lingüística general i sobre la paleolingüística d'Europa. És conegut per la seva teoria del substrat vascónic, segons la qual la toponímia i hidronímia d'Europa occidental i central, Gran Bretanya i Irlanda evidencia l'existència antiga d'un substrat de població que parlava idiomes de la família de l'actual basc.[1] Ha estat debatuda també la seva hipòtesi sobre la influència semítica en les llengües germàniques. Ha intentat demostrar que l'alfabet rúnic procedeix directament de l'alfabet fenici transmès per mitjà dels cartaginesos.[2]

ObresModifica

  • German phonology. Ann Arbor, Michigan, 1968.
  • Schuchardt, the neogrammarians, and the transformation theory of phonological change. Athenäum, Frankfurt a. M., 1972. ISBN 3-7610-4826-2
  • Linguistik und Nachbarwissenschaften. Scriptor, Kronberg, 1973. ISBN 3-589-00001-5
  • Neuere Entwicklungen in der Phonologie. de Gruyter, Berlin, 1986. ISBN 3-11-010980-8
  • Sprache und Grammatik. Grundprobleme der linguistischen Sprachbeschreibung. Wissenschaftliche Buchgesellschaft, Darmstadt, 1982. ISBN 3-534-08305-9
  • Basken, Semiten, Indogermanen. Urheimatfragen in linguistischer und anthropologischer Sicht. In: Sprache und Kultur der Indogermanen. Akten der X. Fachtagung der Indogermanischen Gesellschaft, 22.-28. September 1996. Hrsg. v. Wolfgang Meid. Innsbrucker Beiträge zur Sprachwissenschaft. Bd 93. Innsbruck, 1998, 119-138. ISBN 3-85124-668-3
  • Europa Vasconica - Europa Semitica. Trends in linguistics. Studies and monographs. Bd 138. de Gruyter, Berlin, 2003. ISBN 3-11-017054-X

Vegeu tambéModifica

ReferènciesModifica

  1. Urheimatfragen in linguistischer und anthropologischer Sicht"; Wolfgang Meid (ed.
  2. ): LautSchriftSprache: Beiträge zur vergleichenden historischen Graphemik, Chronos Verlag Zürich, 2011

Enllaços externsModifica