Obre el menú principal
Corona de Recesvint que es trobava dins el tresor de Guarrazar del regne visigot de Toledo, actualment és al Museu Arqueològic Nacional d'Espanya

El tresor de Guarrazar és un tresor d'orfebreria visigoda compost per corones i creus que diversos reis visigots de Toledo van oferir com a exvot. Va ser trobat l'any 1858 al jaciment arqueològic de l'Orta de Guarrazar, a la localitat de Castella - la Manxa de Guadamur; prop de Toledo. Avui dia, les peces estan repartides entre el Museu Cluny, a París, l'Acadèmia del Palau Reial de Madrid, i el Museu Arqueològic Nacional d'Espanya, també a Madrid.

Contingut

ComposicióModifica

Entre totes les peces trobades, les més valuoses són les corones votives dels reis Recesvint i Suintila -aquesta última va ser robada l'any 1921 i mai recuperada-. Totes dues d'or, encastades amb safirs, perles i d'altres pedres precioses polides les quals reben el nom de caboixons.[1] Tenen també d'altres corones més pobres i més petites i creus votives. També es van trobar cinturons, avui desapareguts.[2]

La tradició dels tallers d'orfebreria de la península Ibèrica es remunta a la prehistòria, però la d'època visigòtica està molt vinculada a l'art bizantí. S'utilitza la tècnica de granats incrustats, que va ser la preferida pels pobles germànics. Les lletres de les corones estan executades amb alvèols d'or on s'han incrustat granats tallats en el buit. Els adorns repussats de les aspes de les creus són de tipus germànic, però la forma de les corones votives és completament bizantina. Les corones del tresor són de tipus votiu, no aptes per ser lluïdes com tocat.

Les presencia de joies bizantines als tresors visigòtics era tan abundant, segons els testimonis literaris, que a les esglésies de Mèrida «hi havia joies per omplir diversos carros» (Vides dels pares de Mèrida). Fonts àrabs testimonien que en entrar els musulmans a Toledo, van trobar a la catedral una sèrie de corones votives que els reis visigòtics havien anat donant, i que moltes van ser foses en aquest moment per aprofitar els metalls preciosos. Les joies de l'església de Toledo i les del tresor reial van ser causa d'enveges i greus disputes entre els conqueridors àrabs. Una gran part d'aquestes corones i creus van haver de ser amagades pels clergues visigòtics, com va succeir amb les que eren en el proper monestir de Santa Maria de Sorbaces.

Història de la descobertaModifica

Part del tresor de Guarrazar va ser trobat per casualitat. L'any 1858 hi va haver unes pluges torrencials que van causar l'erosió del terreny on estava l'església del monestir de Santa Maria de Sorbaces, a Guadamur,[3] localitat distant 11 km de Toledo. Havia estat ocultat en dues caixes revestides de formigó romà, que tenien una profunditat d'1,60 m i deixaven un buit en quadre de 0,75 m, al costat del sepulcre d'un prevere anomenat Crispinus.[3]

Cadascun dels dipòsits va ser trobat per una persona diferent. Va ser el primer Francisco Morales, pagès de 40 anys, qui va desarticular moltes de les joies i va vendre fragments i components en viatges freqüents als obradors d'argenters toledans. El francès A. Herouart, professor a Toledo i amic de Morales, va adquirir les joies que aquest encara tenia en el seu poder i es va apoderar de la terra on va aparèixer el tresor. Herouart va vendre les joies a un diamantista, José Navarro, qui va recompondre algunes corones, rescatant el que encara no havien fos els argenters de Toledo. El 1859 Navarro va viatjar a París i va negociar la venda de les vuit corones i sis creus pendents al Govern francès. La venda es va publicar en diverses revistes gal·les. El ràpid ressò de la notícia a Espanya va desencadenar la intervenció de la Comissió Provincial de Monuments, primer, i la del Govern de la nació, després, que va iniciar la ràpida reclamació diplomàtica, una recerca judicial i excavacions arqueològiques al lloc.

El segon lot va patir també continuats minves per vendes del seu descobridor, Domingo de la Cruz. Al març de 1861, davant la dificultat de donar sortida a les seves joies, va optar per obsequiar a la reina Elisabet II les dues joies que li quedaven, i entre elles la corona de Suintila.[4]


Avui, després de nombrosos canvis, les joies romanents del Tresor de Guarrazar es conserven en tres institucions:

  • El Museu de Cluny parisenc guarda tres corones, la de Sonnica, amb creu pendent, una altra decorada amb arquets i la tercera de retícula balustrat, una creu penjant, la R pendent de la corona de Recesvint, que iniciava el seu nom, d'altres dos penjolls i quatre elements de suspensió.
  • El Museu Arqueològic Nacional d'Espanya a Madrid es conserven les joies tornades per França el 1941, que són sis corones -la de Recesvint, dos de làmina d'or amb decoració repussada i tres de retícula balustrat i quatre creus pendents; a més a més, existeix un conjunt d'elements, vinguts del Gabinet d'Antiguitats de la Biblioteca Nacional, en constituir-se el museu: el «braç» de la Gran creu, l'Alfa penjant i d'altres fragments i pedres-. De fet, l'anomenat «braç» són dues planxes d'or de 22 cm d'amplada, per 10,5 cm d'altura màxima en un dels seus extrems i 5 cms a l'altre. Formaven part d'una creu puntada de peu. Les planxes folrarien una ànima de fusta. però després de les anades i vingudes als argenters de Toledo, etc., la creu va quedar destruïda i tan sols ha sobreviscut un braç d'ella.
  • El Palau Reial de Madrid encara en queden, procedents del segon lot, la corona de l'abat Teodosi, la creu del bisbe Luceci, una maragda gravada, a més a més de pedreria i penjolls. A l'octubre de 1936 van desaparèixer diversos fragments i peces. la Corona de Suintila va ser robada de la Reial Armeria del Palau Reial a la nit del 4 d'abril de 1921 i mai no es va poder seguir el seu rastre.[3] També va desaparèixer un tros de corona d'enreixat. El robatori es va divulgar poc, solament La Época va fer una publicació més extensa amb gravats, perquè servís de guia en la cerca del sostret. Segons sembla van ser localitzats els autors del robatori, però no els objectes d'aquest, que fins avui no han aparegut.

L'estudi gemmològic de Juan S. Cozar i Cristina Sapalski, va revelar que el Tresor de Guarrazar conté 243 safirs blaus -les característiques dels quals els fan procedents de l'antiga Ceilan, avui Sri Lanka-, 3 iolites blaves, 14 maragdes, 1 aiguamarina, 2 adulàries (pedres de lluna), 21 quarsos d'ametista, 9 quarsos hialins, 6 calcedònies blavoses, 169 perles, 154 peces de nacre, 56 vidres artificials verds, 26 vidres artificials blaus, 2 bru-ataronjats, 26 de color indefinit, 1 vermell i moltes peces diminutes de granat-almandina.[5][6]}

ReferènciesModifica

  1. Lajo Pérez, Rosina. Léxico de arte (en castellà). Madrid: Akal, 1990, p. 38. ISBN 978-84-460-0924-5 [Consulta: 29 desembre 2015]. 
  2. Williams, 1907, p. 22-26.
  3. 3,0 3,1 3,2 Silva Santa-Cruz, Noelia. «El Arte Visigodo. Tesoro de Guarrazar» (en castellà). [Consulta: 29 desembre 2015].
  4. Amador de los Rios; 1861, Introducció.
  5. Cozar; Sapalski, 1998, p. 77-90.
  6. Dran, 2002, p. 124-128.

BibliografiaModifica

Enllaços externsModifica