Orde dels Trinitaris Descalços

(S'ha redirigit des de: Trinitaris descalços)

L'Orde dels Trinitaris Descalços és un orde religiós cristià fundat, el 1599, per sant Joan Baptista de la Concepció com a reforma de l'orde de la Santíssima Trinitat i amb l'objectiu de tornar al rigor i la puresa de la regla de l'orde en els seus primers temps.

Infotaula d'ordeTrinitaris descalços
Trynitarze.svg
escut dels trinitaris (primitiu i actual)
Tipusmendicant
Nom oficialOrde dels Descalços de la Santíssima Trinitat per a la Redempció de Captius
Nom oficial llatíOrdo Descalceatorum Sanctissimae Trinitatis Redemptionis Captivorum
SiglesO.SS.T.D.
Altres nomsCongregació dels Germans Reformats i Descalços de l'Orde de la Santíssima Trinitat
Hàbittúnica i escapulari blancs, amb la creu trinitària brodada al pit; capa i caputxa negres
LemaGloria tibi, Trinitas, et captivis libertas (Glòria a tu, Trinitat, i als captius, llibertat)
Objectiualliberament de captius, evangelització; avui, alliberament de perseguits i esclaus
Fundació1599, 20 d'agost (breu d'erecció de la reforma), Roma per Sant Joan Baptista de la Concepció
Aprovat perCliment VIII, en 1599
ReglaRegla trinitària, de Joan de Mata
PatronsSantíssima Trinitat, Sant Joan de Mata, Sant Fèlix de Valois
SupressióEn 1900, en ésser l'única branca de l'orde que sobreviu, pren el nom d'Orde de la Santíssima Trinitat
Branques i reformesés reforma dels trinitaris, Trinitàries de Valence (1690), Germanes Trinitàries de Roma (1760), Institut Santíssima Trinitat de València (1885)
Primera fundacióConvent de Valdepeñas (Castella-La Manxa), 1600
Fundacions destacadesSan Carlo alle Quattro Fontane (Roma), Valladolid, Madrid
Persones destacadesSant Miquel dels Sants, Sant Joan Baptista de la Concepció, Hortensio Félix Paravicino, Marcela de San Félix

Amb el temps, ha estat la branca de la família trinitària més desenvolupada i, després de l'extinció de l'orde original en 1894, el continua amb el nom d'Orde de la Santíssima Trinitat, que prengué en 1900.

HistòriaModifica

La reforma de l'orde trinitari es va donar al segle xvi, dintre del marc de reformes observants dels ordes mendicants, que, seguint les directrius del Concili de Trent, cercaven de tornar al carisma original de les regles dels ordes. Com les altres reformes (les dels franciscans observants i franciscans descalços, els carmelites descalços o els agustinians descalços, per exemple) volia que la vida comunitària del trinitari fos més austera i rigorosa, d'acord amb la regla original.

La reforma va començar amb la fundació francesa de Pontoise, al nord de París, l'últim quart del segle xvi. A Espanya, el principal impulsor de la reforma fou el frare castellà Joan Baptista de la Concepció (1561-1613) que va donar origen als trinitaris descalços. La primera comunitat reformada espanyola fou la de Valdepeñas (Ciudad Real).

Amb el breu Ad militantes Ecclesiae (1599), Climent VIII va aprovar la Congregació dels Germans Reformats i Descalços de l'Orde de la Santíssima Trinitat; la reforma, a més d'assolir l'observança del rigor de la regla, aprofondia en l'esperit de pregària, humilitat i penitència i posava per sobre de tot el deure de treballar pels presoners i els pobres.

Extinció de l'orde calçat i continuïtat en la branca descalçaModifica

 
Escut de l'orde a San Carlo alle Quattro Fontane de Roma

L'orde trinitari va estar a punt d'extingir-se durant el segle XIX: de fet, en acabar el segle ja no existien convents de trinitaris calçats, i els pocs que quedaven eren de descalços. La lenta recuperació de l'orde va començar des de l'única comunitat que en quedava a Itàlia, la de San Carlo alle Quattro Fontane de Roma, de trinitaris descalços. A partir d'ella, totes les cases fundades van ser de la branca descalça. A Espanya, la primera casa refundada va ser la d'Alcázar de San Juan en 1879. A Viena va obrir-se una casa cap al 1900 i a França el 1922, a Marsella.

El 1900 van unificar-se les diferents branques de l'orde descalça, hispànica i d'altres, i van prendre el nom d'Orde de la Santíssima Trinitat.

Trinitaris italians s'establiren als Estats Units en 1912 i d'aquí anaren al Canadà el 1924. El 1959 s'hi constituí una nova província al Quebec. L'apostolat missioner va anar substituint l'objectiu de la redempció: s'obriren missions a l'Àfrica i Sud-amèrica (Cuba, 1896; Xile, 1912; Argentina, 1913; Madagascar, 1926)

ActualitatModifica

Després del Concili Vaticà II, l'orde trinitari va iniciar un procés de renovació. Les noves constitucions, de 1983, han retornat al carisma original, però adaptant-lo a les circumstàncies actuals. Així, la identitat trinitària s'identifica per:

  • la Santíssima Trinitat com a font inesgotable de caritat, que es tradueix en el servei mitjançant la redempció i la misericòrdia.
  • la vocació d'ésser testimoni de Crist, mostrat que Déu és amor, llibertat, comunió i Trinitat.
  • el servei d'alliberament i redempció, en modes diversos, redimint de "captivitats" i "esclavatges" del món contemporani: ajut a víctimes de la prostitució, alcoholisme, drogodependència, maltractes, indigents i necessitats, etc. A més, tasques d'evangelització en terres de missió i en terres de tradició cristiana en grups no creients.

Al final de 2005, l'orde tenia 102 convents i 585 religiosos, 388 dels quals són sacerdots.[1] Són arreu d'Europa i Amèrica, i en països com Egipte, Madagascar, Índia, Corea i Filipines.

Solidaritat Internacional TrinitàriaModifica

La Solidaritat Internacional Trinitària (SIT) és un organisme solidari (ONG) sense afany de lucre, pertanyent a l'Orde Trinitari, fundat a Roma el 1999 i amb seus a diferents llocs arreu del món. Els seus objectius és integrar religiosos i laics en la lluitar per acabar amb l'esclavitud i la persecució, per eliminar les noves formes d'esclavitud, opressió i violència i promoure la solidaritat.

Trinitàries descalcesModifica

Només van fundar-se dos convents de monges trinitàries descalces que, com les branques femenines dels altres ordes mendicants, feien vida contemplativa de clausura: el de Madrid (1612) i el de Lima (1722).

ReferènciesModifica

  1. Estadístiques de l'Annuario Pontificio per l'anno 2007, Città del Vaticano, 2007, p. 1467.