Usuari:Ainacasanellas/proves
Estupa d'Amaravati
modifica.jpg)
L'Estupa d'Amaravati és una estupa budista en runes, al poble d'Amaravati, situat a Andhra Pradesh, a l'Índia. Fou construïda per fases, entre el segle III aC i aproximadament l’any 250 dC. L’stupa ha patit diverses ampliacions i actualment es troba sota la protecció del Centre Arqueològic de l'Índia.
L’art d’Amaravati s’ha considerat com un dels tres estils o escoles principals de l’art antic indi, juntament amb l’estil Mathura i l’estil Gandhara *, principalment a causa dels enllaços comercials marítims de la costa de l’Índia oriental. L’escola d’Amaravati o l’estil escultòric d’Andhra va tenir una gran influència en l’art al sud de l’Índia, Sri Lanka i el sud-est asiàtic.
El principal fet a destacar de l’Estupa d’Amaravati és que les escultures que s’han trobat representen la pròpia estupa. Algunes representacions difereixen entre sí, ja que reflecteixen les diverses etapes constructives que va haver-hi, fet que permet tenir una idea del seu aspecte original.
Gran part de les escultures d’aquest jaciment estan malmeses, tot i que es conserven en diversos museus d’arreu de l’Índia i de l’estranger. Les col·leccions més grans es troben al Museu del Govern, a Chennai, al Museu Arqueològic d’Amaravati i al Museu Britànic de Londres.
Història
modificaEntre el segle II aC i el segle III dC, el budisme va florir a la zona costanera del sud-est de l'Índia, part del país que es coneixia com a Andhra. Entre els més de cent llocs budistes i restes d'aquesta religió, particularment a la baixa vall del riu Krishna, la gran stupa d'Amaravatti és la més destacada.
Malgrat la seva gran reputació com a primer centre budista i lloc de producció d’art, Amaravatti és un lloc enigmàtic envers la seva fundació, desenvolupament i decadència, una situació causada en gran mesura per la destrucció de l'stupa durant les primeres excavacions.
Inclús havent implicat diferents camps d'estudiosos, han sorgit dificultats amb referència a la datació i la naturalesa de les circumstàncies culturals i polítiques sota les quals es construí l'stuppa.
Per resoldre aquesta qüestió, els estudiosos han assenyalat dos esdeveniments històrics del Dècan primerenc: primer, la interacció cultural entre Andhara i regions externes, en particular el món clàssic occidental, i, segon, el govern de la dinastia Satvahana.[1]
Ramaprasad Chanda (1925) va estudiar les inscripcions recentment descobertes i les classifica sobre la base de la paleografia en quatre períodes entre el segle II dC i el segle III dC. Atès que aquesta datació es corresponia bé amb la cronologia tradditional dels Satavahanes, va ser plenament acceptada per Sivaramammurti, historiador de l’art indi, que va etiquetar l'stuppa durant el gloriós moment del període satavahana. Malgrat això, la teoria de Sivaramammurti fou contraposada per Douglas Barret. En el seu catàleg de l'escultura Amaravatti del British Museum, Barret va admetre el paper crucial de la dinastia a l'hora de proveïr la regió d'Andhra amb l'estabilitat política i econòmica que permeté la construcció de temples budistes. No obstant això, va datar del govern de la dinastia a Andhara durant el segon quart del segle II DC, ja que indentificava la pàtria dels Satavahanas amb el nord-oest del Dècan, no amb Andhara. Barret, va concloure així que la construcció de l'stuppa i escultures d'Amaravatti foren construides entre 125 i 240 DC.[1]
Aquestes dues teories van ser objecte de debat entre historiadors. Per una banda, les conclusions de Barret foren acceptades pels experts de fora d’Índia. Mentres que, per l’altra, arqueòlegs indis ho contraposaven proporcionant noves proves arqueològiques i epigràfiques, com un pilar amb inscripcions d’època Màuria,[2] les quals asseguraven que l'stupa havia sigut fundada molt abans.
Juntament amb el problema de la reconstrucció arquitectònica, la cronologia de l’stupa continua sent un tema polèmic entre els historiadors de l'art, epigrafistes i arqueòlegs. Malgrat haver-se fet nombrosos intents per a reconstruir la forma definitiva de l’stupa i decidir la cronologia de les escultures i inscripcions, aquests esforços han estat sense èxit i lluny de formar una visió concreta del desenvolupament arquitectònic real del procés del monument. Per exemple, la balaustrada que envoltava l'stuppa estava composta per diversos tipus de períodes diferents.[2]
Atès que el treball arqueològic de mitjans del segle XX va proporcionar evidències significatives d'una data primerenca per l’stuppa, estudis recents s’han decantat per assumir el seu origen a un període Aixoka. Les restes arquitectòniques més primerenques són els pilars de granit que formaven part de la balaustrada exterior al Vedika, van ser descoberts durant l’excavació de 1958.
L'evidència actual, per tant, suggereix que que els cos arquitectònic de l’stuppa està datat principalment en el període post-Mauria (ca. 200-100 ac), tot i que una part de la balaustrada de pedra calcària sembla haver estat construida posteriorment. Les pedres superiors amb relleus d’animals i joves, les primeres lloses del tambor i alguns altres fragments primitius pertanyen a aquest primer període. La circumferència del monument devia ser bastant gran en aquest moment, tenint en compte la mida dels pilars de granit, alguns dels quals encara es poden observar in situ.
Durant el 50 AC. i el 250 DC. hi va haver un nou període de construcció i l’stupa es va ampliar i decorar amb una nova balaustrada de pedra calcària decorada amb una narrativa d’escultures. A més a més, s’hi afegiren nombrosos panells escultòrics per envoltar la seva superfície. De fet, la major part de les peces escultòriques trobades a l'stupa pertanyen a aquesta període.[2] Degut a la altament sofisticada representació escultòrica, antics estudiosos d'Amaravatati han anomenat a aquesta fase de construcció el període “clàssic” o “alt”.[2]
Certes escultures trobades pertanyen a un temps encara més tardà, al voltant dels segles VII o VIII, i inclouen Bodhisattvas i deesses. El centre d’Amaravati va continuar actiu probablement fins el segle XIII.
Excavacions
modifica
La primera documentació existent de les runes de l’estupa d’Amaravati fou elaborada l’any 1797 pel coronel Colin Mackenzie.* Va trobar les runes a la riba dreta del riu Krixna, al sud-est asiàtic. El major Mackenzie va documentar una enorme construcció budista, elaborada amb maons i revestida amb lloses de pedra calcària.*
Més endavant, l’any 1817 va tornar i les excavacions indiscriminades que s’havien dut a terme pel zamindar Vasireddy Venkatadri Nayudu havien destruït pràcticament tot el que quedava de l’estructura de l’estupa. Fou llavors quan Mackenzie va dur a terme més excavacions, va registrar tot allò que va trobar i va dibuixar un plànol de l’estupa.*
El 1845 Sir Walter Elliot, del servei Civil de Madràs va explorar l’àrea al voltant de l’estupa i va excavar prop de la porta sud de l’estupa. Arran de les seves excavacions va traslladar un gran nombre d’estàtues a Madràs (l’actual Chennai). Elliot va elaborar un gran nombre de notes i esbossos que documentaven les seves excavacions, tot i que la majoria d’aquestes es van perdre quan tornava cap a Anglaterra.* Els artefactes que va transportar cap a Madràs es van començar a deteriorar, de manera que el doctor Edward Balfour, l’any 1853 va iniciar una campanya perquè fossin traslladats a Anglaterra.
L’any 1855 es va elaborar una col·lecció de 75 fotografies de les escultures trobades per Sir Walter Elliot (actualment anomenades Elliot Marbles). Finalment, l’any 1859 moltes d’aquestes escultures van ser exportades a Londres i van ser conservades fins l'actualitat al Museu Britànic.*
L’any 1880, Robert Sewell va fer més excavacions, sota la direcció de James Burgess, el primer director del Centre d’arqueologia de l’Índia. Al llarg d’aquestes excavacions va dur a terme diversos registres amb dibuixos i esbossos del procediment. Des de llavors s’han posat en marxa diversos plans de conservació i restauració de les escultures de l’estupa que es van quedar a l’Índia.*
 |
Aquesta és una pàgina de proves de Ainacasanellas. Es troba en subpàgines de la mateixa pàgina d'usuari. Serveix per a fer proves o desar provisionalment pàgines que estan sent desenvolupades per l'usuari. No és un article enciclopèdic. També podeu crear la vostra pàgina de proves.
Vegeu Viquipèdia:Sobre les proves per a més informació, i altres subpàgines d'aquest usuari |
3. Rowland, Benjamin, The Art and Architecture of India: Buddhist, Hindu, Jain, 1967 (3ra ed.), Pelican History of Art.