Conservació i restauració
La conservació i restauració és una disciplina dedicada a la preservació del patrimoni cultural, protegint-lo de la degradació per tal que estigui disponible per a futures generacions. Les activitats de conservació inclouen exàmens, documentació, tractament i cura preventiva dels objectes tractats. La definició tradicional del paper del conservador implica l'examen i conservació de patrimoni cultural fent servir "mètodes que resultin eficaços per conservar un objecte en unes en les seves condicions originals durant el màxim temps possible."[1] Tanmateix la definició del paper del conservador s'ha ampliat incloent la idea d'administració ètica. El conservador aplica algunes directrius ètiques simples, com la intervenció mínima; l'ús de materials apropiats i mètodes reversibles, per reduir possibles problemes amb futurs tractaments, usos o investigacions; o la documentació de tot el treball realitzat.
Història
modificaLa cura del patrimoni cultural té una llarga història dins de les tradicions de fixació i reparació d'objectes,[2] i en les restauracions d'obres d'art individuals. Durant el segle xix, els camps de la ciència i l'art es van començar a entrellaçar cada vegada més i científics com Michael Faraday van començar a estudiar els efectes nocius del medi ambient a les obres d'art. Louis Pasteur també va dur a terme anàlisis científiques sobre la pintura durant aquest període.[3] Tanmateix, potser el primer intent organitzat de conservar patrimoni cultural va ser la Societat per a la Protecció d'Edificis Antics del Regne Unit, influïda per les publicacions de John Ruskin. La societat va ser fundada per William Morris i Philip Webb el 1877. Durant el mateix període un moviment amb propòsits similars també s'havia desenvolupat a França sota la direcció d'Eugène Viollet-le-Duc, un arquitecte francès i teòric, famós per les seves particulars "restauracions" d'edificis medievals.
La conservació es va començar a desenvolupar com a camp d'estudi independent a Alemanya, quan el 1888 Friedrich Rathgen es va convertir en el primer farmacèutic a ser contractat per un museu, el Koniglichen Museen de Berlín (Museus Reials de Berlín). No només va desenvolupar una aproximació científica a la cura d'objectes a les col·leccions, sinó que també va publicar el seu propi "Manual de Conservació" el 1898.[4]
,_Harvard_University,_Cambridge,_MA_-_IMG_4607.JPG)
Els inicis del desenvolupament de la conservació en qualsevol àrea del món està connectat normalment amb la creació de llocs de treballs per a farmacèutics dins de museus. El 1924 el farmacèutic Harold Plenderleith, del Regne Unit, començava a treballar en el Museu Britànic amb el doctor Alexander Scott al tot just creat Departament de Recerca Científica i Industrial, donant així naixement a la professió de conservació al Regne Unit. Aquest departament havia estat creat pel museu per fixar objectes de la col·lecció que s'havien començat a deteriorar ràpidament com a resultat de ser emmagatzemats als túnels subterranis del Metro de Londres durant la Primera Guerra Mundial. El desenvolupament d'aquest departament al Museu Britànic ampliava el focus per al desenvolupament de l'ofici de la conservació d'Alemanya a la Gran Bretanya, i el 1956, Plenderleith va escriure un manual significatiu anomenat The Conservation of Antiquities and Works of Art (La Conservació d'Antiguitats i Obres d'Art), convertint-se en un dels llibres de referència i considerat durant molt de temps com el manual bàsic dels conservadors.
Als Estats Units el desenvolupament de conservació es pot localitzar al Fogg Art Museum, on el seu director Edward Waldo Forbes, fomentava la investigació tècnica i va contractar químics com Rutherford John Gettens, que va ser el primer farmacèutic estatunidenc en ser contractat per un museu d'art. Va treballar amb George L. Stout, el fundador i primer editor de Technical Studies, amb qui el 1942 va publicar Painting Materials: A Short Encyclopaedia, un altre dels llibres de referència del sector. Només una petita part de les idees i descripcions d'aquest llibre han quedat antiquades.[6]
Posteriorment, a Gran Bretanya es va aprofondir en la creació de teories de conservació, facilitant que es creessin els primers organismes internacionals de conservació. L'Institut Internacional per a la Conservació (International Institute for Conservation), (IIC), es va constituir sota la llei britànica el 1950 com "una organització permanent per coordinar i millorar els coneixements, mètodes i normes de treball necessaris per protegir i preservar els materials preciats de tota mena."[6]
El ràpid creixement d'organitzacions professionals de conservació i l'aparició de publicacions, diaris, butlletins, tant internacionalment com a nivell local, ha encapçalat el desenvolupament de la professió, tant a nivell pràctic com teòric. Els historiadors d'art i els teòrics com Cesare Brandi també han tingut un paper significatiu desenvolupant teories de restauració i conservació. En aquests darrers anys les preocupacions ètiques han estat en el primer pla del desenvolupament en la conservació. Un dels aspectes més significatius ha estat l'aparició del que es coneix com a conservació preventiva. Aquest concepte es basa en part sobre els estudis iniciats per Garry Thomson al seu llibre The Museum Environment (l'Ambient de Museu), publicat el 1978.[7] Thomson va estar relacionatt a la National Gallery de Londres, on va establir un conjunt de directrius o controls ambientals, definint les condicions òptimes en què els objectes poden ser emmagatzemats mostrats dins del mateix museu. Tot i que les seves indicacions no es van seguir exactmanet, van servir de base per desenvolupar aquest camp de la conservació.
A Catalunya, un dels centres més representatius és el Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, que es troba a Valldoreix, al Vallès Occidental.[8]
Ètica
modificaEl treball d'un conservator és guiat per estàndards ètics. Aquests prenen la forma d'ètica aplicada. Els estàndards ètics s'han establert a través del món, i s'han escrit directrius ètiques nacionals i internacionals, com per exemple el Codi ètic i directrius pràctiques de l'American Institute for Conservation[9] o la guia Ethical issues in conservation,[10] on es proporcionen articles sobre assumptes ètics en la conservació i directrius per a la conducta professional en conservació i camps aliats; i cartes i tractats que pertanyen a assumptes ètics que impliquen la conservació de patrimoni cultural.
Especialitzacions
modifica
La conservació és una professió molt àmplia que abasta moltes àrees especialitzades. Algunes d'aquestes especialitats dins de la conservació d'art inclouen:
- Conservació de documents gràfics, especialitat en tenir cura de tota mena de textos, papers, gravats, incunables...
- Conservació de mitjans de comunicació electrònica
- Preservació digital
- Conservació de Monuments historicoartístics
- Conservació arquitectònica
- Conservació d'objectes (arqueològica, etnogràfica, i escultòrica)
- Conservació de mobiliari i qualsevol tipus d'objectes realitzats amb fusta
- Conservació de ciències naturals
- Conservació de pintura
- Conservació de fotografia
- Conservació de cinema
- Conservació tèxtil
- Conservació d'art contemporani
Mètodes
modifica
L'objectiu principal d'un conservador-restaurador és anul·lar o com reduir al mínim l'índex de deterioració d'un objecte, això es pot aconseguir o a través de mètodes intervencionistes o no-intervencionistes.
Conservació preventiva
modificaMolts objectes culturals són sensibles a condicions mediambientals com temperatura, humitat i exposició a llum natural i ultraviolada. S'han de protegir en un ambient controlat on tals variables es mantinguin dins d'una gamma de nivells restrictius de dany. Per exemple, és necessari protegir les pintures d'aquarel·la de la llum solar per evitar que s'esvaneixin els pigments.
La conservació preventiva és un element important en les polítiques de museus i en el manteniment de col·leccions. És una responsabilitat essencial dels professionals de museus crear i mantenir un ambient protector per a les col·leccions que gestionen, ja sigui durant el període d'emmagatzematge, durant l'exhibició o durant el transport d'objectes. Un museu ha de supervisar amb atenció l'estat de les col·leccions per determinar quan un artefacte requereix un treball de conservació i els serveis d'un especialista qualificat.
Conservació intervencionista
modifica
La conservació intervencionista és qualsevol acte d'un conservador que impliqui una interacció directa sobre l'objecte analitzat. Aquests tractaments intervencionistes poden implicar netejar, suprimir el vernís, consolidar, fixar, estabilitzar, reparar o fins i tot substituir de parts de l'objecte original. És essencial que el restaurador justifiqui i documenti tot el procés de treball i els materials utilitzats, per ajudar a resoldre dubtes en futures intervencions. Aquestes accions es duen a terme per diversos motius, com mantenir la seva integritat estètica, estructural o d'estabilització de la mateixa peça.
Una de les normes bàsiques en processos de conservació ha estat tradicionalment la idea de reversibilitat, és a dir que totes les intervencions sobre l'objecte haurien de ser plenament reversibles, i l'objecte hauria de ser capaç de ser tornat a l'estat en el qual era abans de la intervenció dels conservadors. Tot i ser un dels preceptes bàsics de la professió, aquesta teoria ha sigut àmpliament discutida entre diversos cercles professionals[11] i actualment és considerat per molts com "un concepte borrós".[12] Un altre principi important de la conservació i restauració és que totes les alteracions haurien de ser clarament distingibles de l'objecte original.[13]
Laboratori de conservació
modifica
Els conservadors utilitzen de manera rutinària anàlisis químiques i científiques per a l'examen i tractament d'obres d'art. Un laboratori de conservació modern utilitza equips com microscopis, espectròmetres, i màquines de raigs x, per entendre millor els objectes i els seus components. Les dades recollides ajuden a decidir els tractaments de conservació que s'hauran de proporcionar a l'objecte.
Formació
modificaInicialment, la formació en conservació es basava en un procés d'autoaprenentatge, on lentament es desenvolupaven les habilitats necessàries per emprendre la seva feina, ja que no estava regulada. Gradualment els estudis de conservació i restauració es van anar incorporant a l'ensenyament reglat, però en branques diverses que donaven lloc a titulacions de diversos nivells. Aleshores, la reivindicació d'una titulació única per accedir a la professió va esdevenir un objectiu preferent. La creació del Grau en Conservació restauració del patrimoni cultural va consolidar l'enquadrament dels estudis de conservació-restauració en l'àmbit de l'ensenyament superior. A Catalunya els estudis superiors de conservació restauració es poden cursar a l'Escola Superior de Conservació i Restauració de Béns Culturals de Catalunya [14] i a la Universitat de Barcelona.
La conservació és un camp interdisciplinari, ja que es treballa basant-se en coneixements provinents de diferents disciplines, com la història de l'art, l'arqueologia, les ciències (incloent-hi química, biologia, i ciència de materials) i l'antropologia, entre d'altres. També han de tenir coneixements de disseny, fabricació artística, i d'altres habilitats especials necessàries per a l'aplicació pràctica d'aquests coneixements.
Es així mateix un camp altament especialitzat que no tan sols requereix el coneixement de les tècniques si no també dels criteris i conceptes teòrics aplicables per a fer efectiva la preservació i el gaudi del patrimoni per les generacions futures. Les actuacions dutes a terme per persones mancades de professionalitat i de coneixements específics poden acabar esdevenint nyaps i actuacions que comportin pèrdues irreversibles (cas de l'Ecce Homo de Borja)
Documents internacionals de patrimoni cultural
modificaCentres de restauració
modifica- Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC, 1981)
- Centre de Conservació de Béns Culturals de Castella i Lleó, (CCBCCL, 1988)
- Centre de Conservació i Restauració de Castella-la Manxa (CCRCM, 2007)
- Centre de Restauració de la Regió de Múrcia (CRRM, 1985)
- Centre de Conservació i Restauració de Béns Culturals d'Extremadura (CCRBCE, 1999)
Instituts de patrimoni
modifica- Institut del Patrimoni Cultural d'Espanya (IPCE, 1985)
- Institut Andalús de Patrimoni Històric (IAPH, 1989)
- Institut Valencià de Conservació i Restauració de Béns Culturals (IVCR, 1989)[15]
- Institut Universitari de Restauració del Patrimoni de la Universitat Politècnica de València
Referències
modifica
- ↑ Walston, S. 1978. p.9 The Preservation and Conservation of Aboriginal and Pacific Cultural Material in Australian Museums. ICCM Bulletin Vol 4 no. 1. Desembre de 1978. Institute for the Conservation of Cultural Materials (Inc)
- ↑ Pye, E, 2001. Caring for the Past: Issues in Conservation for Archaeology and Museums. London: James and James
- ↑ Stoner, Joyce Hill. 2005. p. 41. “Changing Approaches in Art Conservation: 1925 to the present” in (Sackler NAS Colloquium) Scientific Examination of Art: Modern Techniques in Conservation and Analysis. Proceedings of the National Academy of Sciences. http://books.nap.edu/openbook.php?record_id=11413&page=41
- ↑ Gilberg, Mark. (1987) Friedrich Rathgen: The Father of Modern Archaeological Conservation. Journal of the American Institute for Conservation, Vol. 26, No. 2 (Autumn, 1987), pp. 105-120 http://cool.conservation-us.org/coolaic/jaic/articles/jaic26-02-004_2.html Arxivat 2011-10-08 a Wayback Machine.
- ↑ "Art Under Wraps", 'Harvard Magazine, March-April 2000
- ↑ 6,0 6,1 Stoner, Joyce Hill. "Changing Approaches in Art Conservation: 1925 to the present"
- ↑ Museum Environment (2nd Edition), 1986, by Garry Thomson CBE ISBN 978-0-7506-2041-3
- ↑ Josep Maria Xarrié i Rovira. Restauració d'obres d'art a Catalunya: quatre generacions i un noble ofici : conservació i restauració del patrimoni cultural moble (1892-2001). L'Abadia de Montserrat, 2002, p. 113–. ISBN 9788484154327 [Consulta: 18 abril 2011].
- ↑ Code of Ethics and Guidelines for Practice
- ↑ Ethical issues in conservation
- ↑ Andrew Oddy and Sara Carroll (eds). 1999. Reversibility - Does it Exist? British Museum Occasional Paper Number 135. London: British Museum.
- ↑ p. 185. Muñoz-Viñas, Salvador. 2005. Contemporary Theory of Conservation. London: Elsevier/Butterworth Heinemann.
- ↑ «ICOM-CC Consell Internacional de Comitè de Museus per a la Conservació». Arxivat de l'original el 2007-09-27. [Consulta: 14 agost 2010].
- ↑ Escola Superior de Conservació i Restauració de Béns Culturals de Catalunya
- ↑ «Presentació». Revista Rescat. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 01-12-2010. Arxivat de l'original el 12 d’abril 2012. [Consulta: 18 abril 2011].