Andriussz i oscar

LA POLISÈMIA I L'HOMONÍMIA

INTRODUCCIÓ

Els signes lingüístics (o les "paraules") són unitats que associen una forma sonora —en l'escriptura, una forma gràfica— (significant) i un contingut conceptual (significat).

Així, per exemple, en el signe ca podem distingir, per una banda, una aparença acústica o significant [ká ] i, per una altra, la idea que ens feim en sentir-la o significat:

Seguint amb el mateix exemple: en català podem dir gos, un significant diferent [gós], referint-nos al mateix significat. A més, podem fer servir el significant [ká ] volent dir ‘casa’ (Anem a ca na Maria) o com a interjecció (Ca, barret!) o referint-nos a una grafia (la lletra k).

Els signes no són elements aïllats, independents, sinó que formen part d'un sistema complex de relacions. Ca i gos mantenen una relació de sinonímia.

La interjecció ca!, el nom d'animal ca, la contracció de casa ca i el nom de lletra ca són homònims.

Veurem quatre tipus de relacions: polisèmia, homonímia, sinonímia i antonímia.

LA POLISÈMIA

Una paraula és polisèmica quan té més d'un significat.

Es tracta d'un fenomen semàntic que respon al principi d'economia lingüística (és a dir, com menys mots hàgim d'aprendre, millor), de manera que un mateix significant pot fer referència a conceptes diferents relacionats entre si per analogia o semblança. És a dir, la polisèmia parteix d'una comparació.

Els diferents significats d'un mot polisèmic s'anomenen accepcions.

EXEMPLES:

dent :

1ª accepció: Cadascun dels òrgans durs i prominents situats a la cavitat bucal dels vertebrats que serveix per a la prensió i masticació dels aliments i per defensar-se. Té les dents molt grosses.

2ª accepció: Cadascuna de les parts sortints de certs objectes. Les dents d'aquesta serra estan gastades.

Analogia: l'estructura amb puntes, la funció tallant.

braç:

1ª accepció: Cadascuna de les dues extremitats toràciques de l'home. Duu un tatuatge al braç esquerre.

2ª accepció: Part d'una cosa que s'allarga en forma de braç. Els braços d'una cadira.

3ª accepció: Estament social. Pertany al braç eclesiàstic.

Analogia: la forma allargada, la idea de prolongació, d'extensió.

Quan l'analogia que ha causat una accepció no és evident sinó abstracta, deim que el mot és usat en sentit figurat (expressió oposada a sentit propi):

Braç en sentit figurat pot significar obrer (S'hauran d'aturar les feines per manca de braços). En aquest cas s'ha pres la part pel tot, s'ha produït una sinècdoque.

Per analitzar correctament el significat d'un mot polisèmic ens hem de guiar pel context: la frase, el text on apareix la paraula evitaran que fem una interpretació equivocada:

El meu nét encara no té cap dent.

No hi ha al cel tantes estrelles com vegades penso en vós.

En els diccionaris, les definicions de les diferents accepcions apareixen reunides en la mateixa entrada, sovint separades per doble barra ( // ) o per números (1... 2...).

Les paraules més usades d'una llengua generalment són polisèmiques. Els mots monosèmics (d'un sol significat) solen pertànyer al registre tècnic o científic i s'anomenen termes (exemple: hidrologia: ciència que tracta de les aigües).

L'HOMONÍMIA

Dos mots són homònims quan tenen la mateixa forma però significats diferents.

Poden ser homògrafs si coincideixen en la grafia, però no necessàriament en el so:

deu: Cinc més cinc fan deu. deu: Es deu haver perdut.

moc: Mucositat és sinònim de moc. moc: Quan moc el peu és que estic nerviós.

I homòfons si coincideixen en el so:

massa: Arribes massa tard. maça: Picaré amb la maça.

mac: Això són macs que el torrent duu a la cala. mag: Els mags practiquen la màgia blanca.

Algunes paraules homònimes es distingeixen pel gènere gramatical:

la clau / el clau, la pols / el pols, la coma / el coma

A fi de diferenciar certs homònims (homògrafs) d'ús freqüent, s'utilitza l'accent diacrític:

L'ós del zoo és més petit. / El ca rosega un os.

Ara vénen les vacances. / En aquesta botiga venen de tot.

L'homonímia pot donar-se entre un mot i una construcció més complexa:

apart / a part

fàcils / faci'ls

també / tan bé

potser / pot ser

Els homònims es diferencien dels mots polisèmics perquè:

– Entre els significats dels homònims no hi ha relació d'analogia o semblança.

– No es tracta del mateix mot: generalment tenen etimologies diferents.

– Tenen entrades diferents al diccionari.

– Poden pertànyer a categories distintes.

Hi ha mots que són polisèmics i que tenen al mateix temps una relació d'homonímia amb altres mots. Per exemple, la paraula cap:

Accepcions de cap, substantiu polisèmic:

Part superior del cos. Treia el cap per la finestra. Individu formant part d'una col.lectivitat. Un per cap. Punta, extrem. Els caps dels dits. Persona que ocupa el primer lloc. El cap d'estudis. Etc.

Homònims:

cap (substantiu): Em fa mal el cap.

cap (especificador): No té cap germà.

cap (preposició): Vine cap aquí.

cap (verb): Ja no hi cap ningú més.