Usuari:Celiacrr/Terra en transe
 | Aquest article tenia importants deficiències de traducció i ha estat traslladat a l'espai d'usuari. Podeu millorar-lo i traslladar-lo altra vegada a l'espai principal quan s'hagin resolt aquestes mancances. Col·laboreu-hi! |
Terra en trànsit[1] (títol original: Terra em transe) és una pel·lícula de 1967 escrita i dirigida pel cineasta brasiler Glauber Rocha, considerat el líder del moviment cinematogràfic dels anys seixanta conegut com Cinema Nôvo. Conforma la segona part de la Trilogia da Terra (amb Deus e o Diabo na Terra do Sol, de 1964, i O Dragão da Maldade Contra o Santo Guerreiro, de 1969), en la qual el director presenta un retrat tràgic i de protesta sobre el context polític i social del Brasil dels anys 60. Va ser rodada al Parc Lage i el Teatre Municipal de Rio de Janeiro.
Sinopsi modifica
L'acció se situa a la República fictícia d'Eldorado, representació del Brasil contemporani de Rocha. Paulo Martins és un apassionat poeta i periodista antigament vinculat amb l'entorn del polític conservador Porfirio Diaz, a qui considera el seu “déu del passat”. A mesura que creix la seva consciència social sobre els problemes del poble i, buscant un futur millor per al país, decideix trencar la seva relació ideològica amb Diaz i recolzar la campanya del seu contrincant, el progressista Felipe Vieira, per convertir-se en governador de la província d'Alecrim.
Davant el clima de revolució de les classes baixes, Vieira comença a flaquejar com a líder del poble, provocant el desencantament de Paulo, que veu com la realització dels seus ideals ha de passar per la lluita activa, i no únicament per la poètica. Després de sumir-se en una petita crisi ideològica i artística, en la qual mostra la seva repulsió personal cap a Vieira i el dolor que li provoca trair a Diaz, decideix tornar a Eldorado per aconseguir el suport de l'empresari televisiu Julio Fuentes i usar la seva cadena per difamar a Diaz.
No obstant això, Fuentes traeix a Paulo i s'uneix al cercle de Diaz per preparar el cop d'estat. Mentrestant, Paulo torna al costat de Vieira, però després d'un míting en el qual el poeta qüestiona la intel·ligència del poble, és acusat d'anarquista i irresponsable i les seves relacions amb el sector progressista es tiben. A mesura que l'enfrontament polític arriba al seu punt més violent, Vieira decideix renunciar a la lluita armada i ordena la repressió policial dels reaccionaris. Paulo, definitivament decebut amb la lluita social, abandona, no sense abans ser ferit per la policia de Vieira.
Repartiment modifica
- Jardel Filho com Paulo Martins, poeta i activista polític representant de la intel·lectualitat revolucionària. El trasllat del seu idealisme i romanticisme poètic a la seva activitat política desencadenen una crisi que funciona com a eix central de tot el film. Alguns crítics el consideren l'álter ego del propi Rocha.
- José Lewgoy com Felipe Vieira, polític populista en la carrera per la Governació d'Alecrim.
- Paulo Autran com Porfirio Diaz, tecnòcrata conservador, senador d'Alecrim i enemic polític de Vieira. El seu nom està agafat del dictador i militar mexicà Porfirio Diaz, qui va estar en el poder de forma intermitent entre 1876 i 1911.
- Glauce Rocha com Sara, professora i activista política que introdueix a Paulo en la lluita social, convertint-se al seu torn en el seu amant.
- Danuza Lião com Silvia, amant de Paulo i de Porfirio Diaz.
- Paulo Jarciando com Julio Fuentes, empresari corrupte.
- Gofre Sonessis com el Pare Gil
Estructura modifica
La pel·lícula es divideix en diferents seqüències disperses en el temps narratiu, una característica bastant comuna del cinema de Rocha influïda per les tècniques de muntatge de referents com Sergei Eisenstein o Luis Buñuel, amb els qui sovint se li ha comparat.
La confusió que produeix el desordre temporal de les accions respon a l'evolució personal del personatge de Paulo, qui es postula com a narrador a través de la veu en off i l'expressió dels seus records i sentiments mitjançant l'ús de flashbacks i monòlegs. Fins i tot en el clímax, en l'escena del míting de Vieira on la intervenció de Paulo deencadena els altercats, s'arriba a trencar la “quarta paret” quan aquest es dirigeix directament a càmera, evidenciant així el seu paper no tant protagonista, sinó de cronista dels fets.
La intenció de Rocha és la de crear una espècie de “documental” de ficció, com ell mateix ho va definir, usant la divisió en seqüències per focalitzar els diferents elements que conformen el context polític. Paulo seria, llavors, un observador que posa de manifest les qüestions més contradictòries i opaques del sistema i la seva relació amb la lluita de classes.
Recepció i guardons modifica
En un primer moment, la pel·lícula va ser censurada a Brasil per “tacar la imatge” del país, però gràcies a les protestes i el suport de cineastes brasilers i francesos la prohibició va ser aixecada i es va permetre la seva projecció en el XX Festival de Cannes, on va ser nominada a la Palma d'Or i va rebre el premi FIPRESCI atorgat per la Federació Internacional de la Premsa Cinematogràfica. No obstant això, l'evident al·legoria entre el fictici país d'Eldorado i el Brasil previ al cop militar de 1964, així com la negativa representació de l'Església i la seva influència en la cúpula política, van provocar una freda rebuda de la crítica i la intel·lectualitat nacional.
Amb tot, la pel·lícula també va ser aplaudida en els certàmens on va ser presentada, rebent nombrosos premis, entre els quals destaquen:
- Premi de la Crítica i Premi a Millor Pel·lícula en el Festival de Havana, a Cuba.
- “Pardo d’Oro” en el Festival Internacional de Cinema de Locarno
- Premi a Millor Película, Millor Director, Millor Actor (José Lewgoy), Millor Actriu (Glauce Rocha) y Menció Honorífica (Luiz Carlos Barreto) al Festival de Cine de Juiz de Fora.
- Premi a Millor Actriu (Glauce Rocha), Millor Guió, Millor Fotografia i Millor Edició del Governo do Estado de São Paulo.
Actualment, Terra en trànsit és un dels grans referents del cinema independent brasiler i del moviment del Cinema Nôvo. A més de la lliure experimentació narrativa ja present en el Cinema Nôvo brasiler, inspirat majorment en altres corrents europeus similars, com el Neorealisme italià, Glauber Rocha aplica al seu cinema un vessant d'activisme i denúncia social plenament nacional, on la pobresa, l'alienació religiosa o la denúncia a l'activitat neocolonialista del monopoli nord-americà seran els temes recurrents de caràcter reivindicatiu, però també poètic. Així, Rocha desenvolupa la que serà coneguda com a “estètica de la gana”, creant una mirada social que serà àmpliament influent al cinema brasiler i, per extensió, a una gran part de la producció independent llatinoamericana.