Usuari:Escorxador/proves

Quote

Ha llegado el momento solemne de lanzarse a la pelea. Así nos lo exige el sagrado nombre de España y el honor de su bandera gloriosa. He querido que asistáis conmigo a esta cita con el enemigo, luciendo el uniforme de gala. Sé que os extraña esta orden, porque es impropia en combate, pero es la ropa que vestimos los marinos de España en las grandes solemnidades, y no creo que haya momento mas solemne en la vida de un soldado que aquel en que se muere por la Patria. El enemigo codicia nuestros viejos y gloriosos cascos. Para ello ha enviado contra nosotros todo el poderío de su joven escuadra. Pero sólo las astillas de nuestras naves podrá tomar, y sólo podrá arrebatarnos nuestras armas cuando, cadáveres ya, flotemos sobre estas aguas, que han sido y son de España.
¡Hijos míos! El enemigo nos aventaja en fuerzas, pero no nos iguala en valor.
¡Clavad las banderas y ni un solo navío prisionero!.
Dotación de mi escuadra:¡Viva siempre España!.
¡Zafarrancho de combate, y que el Señor acoja nuestras almas!

—Pascual Cervera y Topete, Speech before the fight 1.1

Fotografies

• 
  Peu1
• 
  Peu2

LVII. La resposta que lo Rei féu al Conestable

—"Sí Déu me salve l’estat, honor e la real corona, jo crec verdaderament que aquest serà lo millor cavaller del món o serà lo pitjor, perquè serà poca sa vida; e per la fe que dec a cavalleria jo no hi daré lloc. Puix ventura t’ha portat que est estat vencendor, bé et deuries contentar del premi de la batalla." E no el volgué més oir. "La mia ànima està molt atribulada –dix lo Conestable–, si la mercè de la senyora Reina no m’ajuda." "Anà prestament a la cambra de la Reina, agenollà’s davant ella e besà-li moltes vegades les mans, suplicant-la li recaptàs gràcia ab lo senyor Rei li deixàs fer armes. Com la Reina véu la molta voluntat del Conestable, dix-li que era contenta de pregar per ell. No tardà molt que lo Rei vingué a veure la Reina, e ella molt graciosament lo suplicà que volgués donar llicència al gran Conestable que pogués fer armes a tota sa voluntat. "Com, senyora! –dix lo Rei–, ¿voleu vós que un fadrí que escassament se sap cenyir l’espasa, que entre en camp clos? Ell vos n’ha suplicat, e vós, per amor de sa mare, que tant val, li deuríeu ésser contrària, e vós pregau per son mal. Jo per res no hi daria lloc, car lo seu virtuós pare ha fet tant per mi e per la corona d’Anglaterra, que jo no bastaria jamés a satisfer- lo-hi; e si prenia algun dan en sa persona jo ho estimaria més tenir. E lo gran perill que en les armes és! Seria cosa poc difícil de rebre algun dan e deshonor." "Com la Reina véu la molta amor que lo Rei mostrava tenir al Conestable, no el volgué més enutjar e mès-lo en altres raons. Com la Reina se’n tornà a son apartament, lo Conestable li fon davant, e la Reina li dix tot lo que lo Rei li havia dit e que les sues suplicacions en aquest temps no podien ésser admeses. "Lo Conestable estigué molt congoixat e venc al meu alleujament, e tornà’m molt a pregar que jo el consellàs com poria tornar a combatre altre cavaller. E diguí-li tot mon parer: que puix havia mort un cavaller, lo millor dels vint-e-sis, no volgués enutjar la majestat del senyor Rei, puix tanta honor havia obtinguda. —¡Sí Déu vos prospere e us lleixe complir lo vostre bon desig! –dix l’ermità–. Aqueix Conestable que dieu ¿tenia pare ni mare ni afixos parents? —Si bé –dix Tirant– allí era la Comtessa sa mare, la qual és de les majors de la cort, e no hi ha neguna que major senyoria tinga (car de continent que la Reina fon venguda, lo Rei ab tot son consell ordenà e volgué que la comtessa de Varoic la tingués en custòdia e totes les sues donzelles), de son pare no curí de demanar-ne, per quant la mia pensa estava més ocupada en les armes que no en demanar dels llinatges; e més avant no n’haguera sabut sinó per causa que la Comtessa, sa mare, tramès per mi, e quant fui davant ella demanà’m si tenia muller ni fill; diguí-li: "¿Senyora, per què m’ho demana vostra senyoria?" "Jo us ho diré –dix la Comtessa–: si fill teniu, amar- lo deveu, e si muller teniu, deveu-la guardar d’enuig e congoixa, car fort cosa és a la dona d’honor no tenir sinó un fill e aquell posar en tan gran perill." "E ab paraules molt agraciades me dix per què havia prestat lo meu cavall e les armes a un fadrí de tan poca edat, lo qual era orfe de pare e de mare, si bé era allí, car la sua ànima estava molt alterada que si per mala sort, així com son fill havia mort aquell famós cavaller, que l’altre hagués mort a son fill, no li restara sinó que la terra s’obrís e que la sumís. Pregà’m ab gran afabilitat que, puix la divina Providència havia volgut dar vida a son fill, que jo no volgués ésser causa de la sua mort e de la sua desolació, que altre bé no tenia en aquest món. E jo li prometí, a fe de cavaller, de jamés fer cosa que a dan pogués venir a son fill, sinó fer-li tota aquella honor que a mi fos possible; e vaig-la suplicar que em fes gràcia dir-me son marit si era mort de malaltia o en batalla. E la virtuosa senyora respòs-me ab paraules afables, no alçant los ulls de terra, e dix: "Cavaller virtuós, jo só viuda de marit viu per mos pecats e per ma desaventura: marit he tengut en lo temps de mon jovent, qui per lo món era per ses virtuts molt conegut, e nomenat lo comte Guillem de Varoic, e Rei se poguera ésser intitulat si hagués volgut." E puix viu sa bona voluntat, no curí de pus. —Digau-me –dix l’ermità–, puix tant m’haveu dit d’aqueix Conestable, ¿qui és estat aquell qui ha guanyat lo premi e honor del camp? —Certament, senyor –dix Tirant–, hom no pot ben judicar una tal faena, per ço com hi són venguts tan grans senyors, e los demés han fet armes molt honoroses. E sabuda cosa és, com los grans senyors s’esforcen a fer armes, ans donen l’honor a aquell, encara que no ho faça del tot bé, que no fan a un pobre gentilhom qui ho farà molt millor. —Tot això se pot ben fer –dix l’ermità–, mas per ço com en aquest regne és en pràtica que, com se fan imperials armes, si es compleixen de fer aquelles armes e festes, per los reis d’armes, herauts e porsavants ab trompetes e ministres publiquen-lo per millor dels vencedors; e com aquestes sien estades molt solemnes e imperials, que per tot lo món són estades publicades e admeses a la vera execució d’ultrança, volria saber qui és estat aquell qui la glòria e honor sobre tots ha obtesa. Tirant callà e no volgué més parlar, sinó que ab lo cap baix e los ulls en terra estigué immoble. —Tirant, mon fill –dix l’ermità–, ¿com no em responeu al que us demane? Llevà’s un cavaller qui es nomenava Diafebus, e dix: —Senyor, paraules hi ha que no han resposta; emperò, senyor, jo us jur, per aquell sant orde de cavalleria que jo, indigne, rebí lo dia de Nostra Senyora d’Agost que us diré veritat de tot lo que s’és seguit del que vostra senyoria demana, e açò sens ficció neguna. Senyor, la santedat vostra deu saber com lo millor de tots los vencedors, e qui ha guanyat lo premi del camp jutjat per lo senyor Rei, e per los jutges de camp, i encara per tots los reis d’armes, herauts e porsavants, e per tots los grans senyors de la cristiandat d’aquells que allí eren, qui foren testimonis ab escriptura de llur mà e ab segell de llurs armes ab carta rebuda per vint-e-cinc notaris, havent tots autoritat real e plenària llicència de rebre semblants actes en forma pública, e closa per los dits notaris posant-hi cascú son signe, la qual puc bé mostrar a la senyoria vostra... —Oh com me plauria veure aquest singular acte! –dix l’ermità. E Tirant llevà’s d’allí on seia, que no hi volgué més aturar, e manà descarregar totes les atzembles enmig de la praderia, e que parassen les tendes, e prop de la font posassen les taules e que adobassen de sopar. E Diafebus se féu donar una botgeta en què portava la carta, e començaren a llegir, la qual era del tenor següent.