Usuari:HackerCame/proves/Bandera de la Victòria
 HackerCame/proves/Bandera de la Victòria | |
|---|---|
 | |
| Detalls | |
| Tipus | bandera  |
| Adoptat per | 150a Divisió de Fusellers Motoritzats |
| Adoptat | 1r maig 1945 |
La Bandera de la Victòria és la bandera d'assalt de la 150a Divisió de Fusellers Motoritzats condecorada amb l'Orde de Kutúzov, II Classe, muntada a la teulada de l'edifici del Reichstag a Berlín l'1 de maig[a] de 1945[1] pels soldats de l'Exèrcit Roig Aleksei Berest,[2][3][4] Mikhaïl Iegorov i Meliton Kantaria.
La legislació russa estableix que «la Bandera de la Victòria és el símbol oficial de la victòria del poble soviètic i de les seves Forces Armades sobre l'Alemanya nazi a la Gran Guerra Patriòtica de 1941-1945, una relíquia estatal de Rússia» i «està eternament emmagatzemada en condicions que garanteixen la seva conservació i accessibilitat per la seva exhibició».[1] La Bandera de la Victòria és també el símbol oficial de la Victòria a Belarús (des de 1996)[5] i a la no reconeguda Transnístria (des de 2009),[6] la República Popular de Donetsk i la República Popular de Luhansk.
En aparença, la Bandera de la Victòria és una bandera nacional improvisada de l'URSS feta en les condicions del camp militar, que està unida a l'asta de la bandera - una sola tela roja rectangular amb la mida de 82 cm per 188 cm, a la part davantera de la qual, a la part superior de l'asta de la bandera es representa l'estrella de plata de cinc puntes, la falç i el martell, i a la resta de la tela hi ha una inscripció en lletres blanques en quatre línies:
| « | (rus) 150 стр. ордена // Кутузова II ст. идрицк. див. // 79 С. К. 3 У. А. 1 Б. Ф.
|
(català) 150a Divisió de Fusellers de l'Orde // de Kutúzov II grau Idritsk // 79è Cos de Fusellers del 3r Exèrcit d'Assalt del 1r Front Bielorús | » |
En el revers de la tela, a la cantonada inferior, en el pentagrama hi ha la inscripció «Nº 5».
Història de l'alçament de la bandera
modificaRequisits previs per la instal·lació
modificaLa tradició de plantar banderes d'assalt s'originà a l'Exèrcit Roig durant la Gran Guerra Patriòtica en les ofensives per alliberar i capturar zones poblades.[7]
El 6 d'octubre de 1944, el President del Comitè de Defensa de l'Estat de l'URSS i Comandant Suprem en Cap de les Forces Armades de l'URSS, Ióssif Stalin, parlà a la reunió cerimonial del Mossovet dedicada al 27è aniversari de la Revolució d'Octubre, on expressà la idea d'hissar la Bandera de la Victòria:[8]
| « | (rus) Советский народ и Красная Армия успешно осуществляют задачи, вставшие перед нами в ходе Отечественной войны … Отныне и навсегда наша земля свободна от гитлеровской нечисти, и теперь перед Красной Армией остаётся её последняя, заключительная миссия: довершить вместе с армиями наших союзников дело разгрома немецко-фашистской армии, добить фашистского зверя в его собственном логове и водрузить над Берлином Знамя Победы.
|
(català) El poble soviètic i l'Exèrcit Roig estan duent a terme amb èxit les tasques que ens enfrontaren durant la Guerra Patriòtica... A partir d'ara la nostra terra està lliure per sempre de l'escòria de Hitler, i ara l'Exèrcit Roig té la seva última, última missió: completar, juntament amb els exèrcits dels nostres aliats, la derrota de l'exèrcit feixista alemany, matar a la bèstia nazi en la seva pròpia guarida i hissar la Bandera de la Victòria sobre Berlín. | » |
| — Ióssif Stalin, 6 d'octubre de 1944, en una reunió solemne del Mossovet per commemorar el 27è aniversari de la Revolució d'Octubre | |||
Aviat es confeccionà una bandera de vellut vermell per estendards a la Fàbrica de Brodats núm. 7 de Moscou, les seves vores s'emmarcaren amb colorits adorns, es col·locà un gran escut de l'URSS en el centre de la tela, l'Orde de la Victòria es col·locà a sobre de les armes i la inscripció: "La nostra causa és justa - hem vençut" es col·locà a sota. Tot i això, aquesta bandera, destinada a ser hissada com la Bandera de la Victòria, no fou enviada a les tropes, sinó que romangué a Moscou.[8][b]
El 9 d'abril de 1945, a Landsberg, en una reunió dels caps dels departaments polítics de tots els exèrcits del 1r Front Bielorús, es donaren instruccions perquè es preparessin banderes roges en cada un dels exèrcits que avançaven sobre Berlín i que poguessin ser hissades sobre el Reichstag.[8]
L'abril de 1945 el 3r Exèrcit d'Assalt del 1r Front Bielorús, que fou el primer en el centre de Berlín, fabricà 9 banderes d'assalt (segons el nombre de divisions, que estaven incloses a l'exèrcit) de simple material roig per ordre del comandant del 3r Exèrcit d'Assalt, el coronel general V. I. Kuznetsov. Les banderes foren modelades segons la bandera nacional de l'URSS a la Casa de l'Exèrcit Roig sota la supervisió del seu cap, el major G. N. Golikov. Les banderes es fabricaren amb material alemany pres d'una botiga de Berlín. L'estrella, la falç i el martell els va fer l'artista Vassili Alekseievitx Buntov a mà mitjançant una plantilla. Les varetes de taula serrada per les banderes d'assalt van ser fetes pel projectista, el sergent major A. T. Gabov.[7] La nit del 22 d'abril es presentaren les banderes d'assalt en nom del Consell Militar del 3r Exèrcit d'Assalt als representants de les Divisions de Fusellers. Entre elles hi havia la Bandera d'Assalt núm. 5, que es convertí en la Bandera de la Victòria.[9]
F. I. Lissitsin, cap del departament polític del 3r Exèrcit d'Assalt, ho descrigué així: "Abans del començament de l'operació de Berlín ens vam assabentar que alguns dels nostres veïns ordenaren produir una bandera roja per ser hissada sobre el Reichstag <...>. Vaig proposar fer-ne no una, sinó nou banderes, segons el nombre de divisions d'infanteria del nostre exèrcit. El Consell de Guerra aprovà la proposta. He convocat al cap de la Casa G de l'Exèrcit Roig. Golikov: tenim l'alt honor de cosir els futurs estendards de la Victòria. ¿Quin material tenim? Decidim prescindir de les extravagàncies: cosir del paper ordinari, però mantenint estrictament les mides i formes de les banderes nacionals del nostre país... Les dones agafaren tisores, agulles i fils, cosiren i tallaren. No ocultaren les seves llàgrimes. Potser en aquest moment molts de nosaltres ens adonàrem de com de prop estava el final d'aquesta guerra inhumana. El pintor V. Buntov dibuixava una falç i un martell amb una estrella a la vora superior esquerra, en el pentagrama. El projeccionista S. Gabov elaborava els bastons (principalment de barres de cortina) i els fixava les teles".[10]
Durant els combats no s'especificà quina bandera podia erigir-se sobre quin edifici per convertir-la en la Bandera de la Victòria. En resposta a la petició dels comandants del 1r Front de Bielorússia sobre l'objecte principal a Berlín en el que devia erigir-se la Bandera de la Victòria, Stalin indicà el Reichstag.[7]
Notes
modifica- ↑ Hora de Moscou, a l'hora de Berlín eren les 22:00 del 30 d'abril (a la primavera de 1945 la diferència horària entre Moscou i Berlín era de dues hores).
- ↑ Aquesta pancarta està exposada en el Museu Central de les Forces Armades de la Federació Russa, també conegut com el Museu de l'Exèrcit Soviètic.
Referències
modifica- ↑ 1,0 1,1 «Федеральный закон "О Знамени Победы" (Llei Federal «Sobre la Bandera de la Victòria»)» (en rus). Rossíiskaia Gazeta. Rossíiskaia Gazeta, 04-05-2007. [Consulta: 18 juny 2022].
- ↑ «Центральний музей ЗС України видав чергову сторінку "Історичного календаря", присвячену Герою України Олексій Бересту (El Museu Central de les Forces Armades d'Ucraïna ha publicat una altra pàgina del "Calendari Històric" dedicada a l'Heroi d'Ucraïna Oleksiy Berest)» (en ucraïnès). Consell de Ministres d'Ucraïna. Consell de Ministres d'Ucraïna, 07-05-2007. Arxivat de l'original el 16/12/2017. [Consulta: 18 juny 2022].
- ↑ Левченко, Олександр. «Повернення із забуття (Retorn de l'oblit)» (en ucraïnès). Обрій-ПІБ. Обрій-ПІБ, 11-08-2005. Arxivat de l'original el 22/06/2008. [Consulta: 18 juny 2022].
- ↑ Проненко, Володимир. «Якщо щось трапиться з Єгоровим і Кантарією, Берест дійде обов’язково… (Si li passa alguna cosa a Iegorov i Kantaria, definitivament vindrà Berest…)» (en ucraïnès). Dzerkalo Tijnia. Dzerkalo Tijnia, 14-05-2005. Arxivat de l'original el 04/06/2009. [Consulta: 18 juny 2022].
- ↑ «Указ Президента Республики Беларусь от 06.05.1996 N 158 "О Знамени Победы" (Decret del President de la República de Bielorússia nº 158 de 06.05.1996 "Sobre la Bandera de la Victòria)» (en rus), 06-05-1996. [Consulta: 18 juny 2022].
- ↑ Сандуца, Владимир. «Красное Знамя Победы стало одним из официальных символов Приднестровья (La Bandera Roja de la Victòria es convertí en un dels símbols oficials de Transnístria)» (en rus). РИА Новости. Tiraspol: РИА Новости, 21-10-2009. [Consulta: 18 juny 2022].
- ↑ 7,0 7,1 7,2 Люлечник, Вилен. «ПРАВДА О ЗНАМЕНИ ПОБЕДЫ (LA VERITAT SOBRE LA BANDERA DE LA VICTÒRIA)» (en rus). Русский Глобус. Русский Глобус, 05/2008. [Consulta: 19 juny 2022].
- ↑ 8,0 8,1 8,2 Садчиков, Александр. «Пять загадок Знамени Победы (Els cinc misteris de la Bandera de la Victòria)» (en rus). Известия. Известия, 08-05-2007. Arxivat de l'original el 03/09/2012. [Consulta: 19 juny 2022].
- ↑ «Русский архив: Великая Отечественная: Т. 15 (4-5). Битва за Берлин (Красная Армия в поверженной Германии).» (en rus), 1995. [Consulta: 19 juny 2022].
- ↑ Яременко, Валерий. «Кто поднял знамя Победы над Рейхстагом?» (en rus). Газета "Псковская губерния". Газета "Псковская губерния", 11-05-2005. Arxivat de l'original el 13/04/2016. [Consulta: 19 juny 2022].