Usuari:IreneValle/proves01

Enrique Escudé-Cofiner i Grauges (Barcelona, 13 d'agost de 1909 - Molins de Rei, 01 de maig de 1996), conegut com a Enrique Cofiner, va ser un compositor i pianista català. Tot i la seva formació en música clàssica, va ser molt conegut per les seves revistes i cantables, interpretades per cantants com Manolo Escobar, Dalida, Elena Maya o Rafael Farina. A més, gràcies al seu pare, dominava el llenguatge flamenc, arribant a col·laborar amb tocaors de la talla de Sabicas o Perico el del Lunar. De l'any 1967 al 1974 va ser director de la Secció Musical de la SGAE.

Biografia

modifica

Enrique Cofiner va néixer el 13 d’agost del 1909 al cor del Raval, en concret, al carrer Robadors. El seu pare era Francisco Escudé, (Valls, Tarragona, 1868 - Barcelona, 1928), guitarrista de flamenc, gitano i cec. El Diccionario Enciclopédico Ilustrado del Flamenco afirma que fou deixeble “del famós tocaor gitano Valentín”, i va ser d'ell de qui Cofiner va aprendre aquesta música. La seva mare era María Cofiner Graugés (Sant Jaume de Frontanyà, Barcelona, ? - Barcelona, 1941), i va ser qui més va animar a Enrique a estudiar música, comprant-li un piano marca Chiappo Arietti.

Va iniciar els seus estudis a l’Escolania de la Basílica de la Mercè, i posteriorment a l’Escolania de Santa Maria del Pi, on va rebre formació d’organista i cantor amb el mestre de capella Mossèn Josep Masvidal. Posteriorment continua la seva formació a l’Escola Municipal de Música de Barcelona amb els professor Jaume Pahissa i Enric Morera[1]. Com a músic professional, els anys abans de la Guerra Civil col·labora com a organista de l'escolania de Santa Maria del Pi, com a sots-director i pianista acompanyant de la Societat Coral Orfeònica Euterpe i com a pianista-director del grup de jazz Rodamon’s Band[2].

Durant la guerra la seva participació musical a la ciutat de Barcelona fa un salt qualitatiu, sent tocades obres seves per la Banda Municipal de Barcelona[3], retransmeses per emissores radiofòniques, o interpretades al Casal d’Esquerra Republicana Francesc Macià[4]. Diaris com La Humanitat, El Diluvio, La Publicitat o La Vanguardia publiquen els esdeveniments i periodistes com Rafael Moragas o Camil Oliveras l’elogien a les seves critiques[5]. La seva activitat musical i compositiva, però, es veu truncada pel seu empresonament en un camp de concentració a Girona durant nou mesos al final de la guerra.

El 1939 coneix la seva futura esposa, Isabel Fuentes, a les festes quinquennals d’Alcanar, amb qui es cassarà el 1943. El 1941, posteriorment a la mort de la seva mare, marxà a Madrid, on aprofita per continuar els seus estudis musicals amb Conrado del Campo. Treballa com a pianista al local de flamenco Villa Rosa - Villa Jardín, on form la banda Cofiner y sus Chicos amb els quals fa enregistraments i directes. També a Madrid creà una editorial de cantables i ballables, “Publicaciones Cofiner”, activa del 1944 al 1946. Un dels seus fets biogràfics més remarcables és haver anat a Orient Pròxim vàries vegades com a cap de banda de Cofiner y sus Chicos. Durant la primera, el 1946, tindran una residència a l’hotel Shepheard’s d’El Caire[6] i abans de tornar a Espanya passaran pel asino de Sant Stephano d'Alexandria. Després d’un breu temps on realitzen enregistrament amb la Compañía del Gramófono Odeón, el 1948 partiran cap a Beirut per, altra vegada, tocar a festes dels hotels més importants del Líban i Egipte durant gairebé un any. Gràcies a la seva activitat de difusió de música espanyola a Egipte va ser condecorat com a Caballero de la Orden del Mérito Civil el 1949[7].

De nou a Espanya, durant els anys 50 exerceix més intensament la seva faceta de compositor de música popular, com demostren les seves publicacions i enregistraments de ballables que també el porten a països com Grècia, Itàlia, Suïssa o França, sent les seves cançons cantades per artistes nacionals i internacionals. Paral·lelament s’endinsa en el món de la revista musical, estrenant a teatres com La Zarzuela, i de les quals sortien números que es convertien en cantables molt famosos i versionats com ara La Portuguesa o Me gusta mi novio.

El 1963 és elegit conseller de l’SGAE, i el 1967 director de la Sección Musical. Sent membre de la Sociedad General de Autores demostra la seva proximitat al llenguatge flamenc ajudant a artistes com Perico el del Lunar a poder ser membres de l’entitat i a cobrar drets d’autor ajudant-los a transcriure les seves obres per poder registrar-les[8]. Durant els 60 continua amb una producció activa de repertori popular, i s’arriba a presentar a festivals de la cançó com el Festival de la Cançó de Benidorm o el Festival de la Cançó Mediterrània.

Els anys 80 demostra ser una persona curiosa i activa, perquè va publicar juntament amb Frankie Mara (Francisco Javier Martín Cámara, 1967) uns enregistraments de música que es podria considerar synth-pop, però sense oblidar les seves arrels com indiquen els temes populars catalans que va utilitzar a Barcelona 92’ Marxa Olímpica, editada amb Preyston el 1987.

L’última obra seva estrenada va ser el Gipsy Concert el 1993, un concert per a guitarra flamenca i orquestra que va compondre Cofiner juntament amb Sabicas el 1975, i que va estrenar Rafael Riqueni en el marc del Festival de Guitarra de Córdoba.

Enrique Cofiner va morir l’1 de maig del 1996 a Molins de Rei, deixant un llegat de més de sis-centes cançons, vint revistes, i un munt d’experiències per a totes aquelles persones que van escoltar la seva música.

Refències

modifica
  1. «Reconocimiento a Enrique Escudé-Cofiner Graugés. Concierto con motivo de la donación del fondo personal del compositor al Centro de Documentación y Archivo de SGAE» (en castellano). [Consulta: 6 gener 2022].
  2. «Rodamon's Band». La Humanitat, 20-06-1935.
  3. «"La Banda Municipal de Barcelona"». La Vanguardia, 24-04-1937.
  4. «“A la memòria dels combatents caiguts per la llibertat”». La Humanitat, 22-06-1937, pàg. 3.
  5. Oliveras, Camil «“Palau de Belles Arts: Concert Simfònic dedicat als autors catalans per l’Orquestra Municipal d’Instruments de Vent”». La Humanitat, 02-05-1937.
  6. «“Un celebre orchestre madrilene au Caire”». Le Progrés Egyptienne, 22-12-1946.
  7. «“Enrique Cofiner a l’honneur”». La bourse egyptienne, 02-08-1949.
  8. Gamboa, José Manuel. Perico el del Lunar. Un flamenco de antología. Córdoba: La Posada, p. 153.