Jaume Pahissa i Jo

compositor i director d'orquestra català

Jaume Pahissa i Jo (Barcelona, 8 d'octubre del 1880 - Buenos Aires, l'Argentina, 27 d'octubre del 1969) fou un compositor i director d'orquestra català.[1]

Infotaula de personaJaume Pahissa i Jo
Jaume Pahissa i Jo.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement8 octubre 1880 Modifica el valor a Wikidata
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Mort27 octubre 1969 Modifica el valor a Wikidata (89 anys)
Buenos Aires (Argentina) Modifica el valor a Wikidata
SepulturaCementiri de la Chacarita Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióCompositor, musicòleg i director d'orquestra Modifica el valor a Wikidata
GènereÒpera i sardana Modifica el valor a Wikidata
Família
PareJaume Pahissa i Laporta Modifica el valor a Wikidata

IMDB: nm0656610 Find a Grave: 14684423 Modifica el valor a Wikidata

BiografiaModifica

El seu pare, Jaume Pahissa i Laporta,[2] dibuixant i il·lustrador nascut a Sants, l'inicià en les primeres nocions de música. La seva mare fou Anna Jo i Prat, de Monistrol de Calders. Estudià arquitectura a la Universitat de Barcelona. Començà tot sol l'estudi de l'harmonia i la composició a la Biblioteca Pública Arús de Barcelona. Posteriorment va estudiar amb Enric Morera. No passà molt temps perquè el jove Pahissa es sumergesi en l'emergent moviment modernista barceloní i amb els artistes amics del seu pare que acudíen a locals com Els Quatre Gats o La Punyalada.[3]

Després dels primers contactes musicals amb Enric Morera i el seu oncle, el compositor vuitcentista Francesc Laporta, va començar a conèixer els ideals modernistes que imperaven en els anys del canvi de segle. Així, el jove compositor es va iniciar en el camp de la creació musical col·laborant amb propostes escèniques de Teatre Íntim d'Adrià Gual, per a qui va escriure la partitura d'escena d' Èdip Rei (1898). Abans de començar la seva vida com a compositor, Jaume passava llargues estones a l'Ateneu Barcelonès, concedint entrevistes als periodistes, redactant articles com a crític musical en diari La Publicitat i compartint tertúlies amb artistes e intel·lectuals abans i després de les seves actuacions. Les persones més properes a Jaume eren artistes i grans pensadors de l'època, com el músic Enric Granados, el filòsof Eugeni d'Ors, el violoncel·lista Pau Casals, el compositor Manuel de Falla, el pensador Pompeu Gener, l'escenògraf Rafel Moragues, el músic Enric Morera, l'actriu Margarida Xirgu i la cantant Conxita Badia, entre altres.[4] D'una manera o altra, ha estat vinculat a la vida periodistica, recordem que va completar la seva activitat laboral exercint molts anys com a crític del diari Las Noticias, en el qual apareix minuciosament detallats els seus pensaments referents temes teòrics i la seva opinió sobre els esdeveniments musicals de moment.[5]

Les seves primeres composicions van ser per al teatre. El seu primer èxit fou l'estrena, el març del 1906 de La presó de Lleida al Teatre Principal de Barcelona. Aquesta obra, amb llibret d'Adrià Gual gairebé arribà a les cent representacions en un any. Aquest mateix any va organitzar un concert al Teatre Novedades de Barcelona amb obres seves, la majoria simfòniques, que va significar la seva dedicació plena a la música.

El 1906, a l'edat de 26 anys, va dirigir un concert integrat per obres pròpies com El combat i la simfonia de A les costes mediterrànies, presentat al Teatre de les Novetats, amb el qual es va singularitzar com un jove compositor simfònic en uns anys en els quals el gènere no tenia molts cultivadors. Aquest mateix any va contribuir en els programes dels Espectacles- Audicions Graner estrenant la seva òpera La presó de Lleida, una glossa literària i musical de la cançó popular homònima. En aquesta obra es comencen a veure les seves inquietuds per experimentar amb noves tècniques de composició. Lluny de deixar-se portar per les polèmiques, Pahissa, un compositor d'esperit lliure independent, seguía la seva trajectòria d'èxits amb les presentacions de les seves obres. L'èxit de la proposta li va valer una pensió de l'Ajuntament de Barcelona per viatjar a Lyon.

El 1909 estrena al Liceu el poema simfònic El camí, i l'any següent, a la plaça de toros de Figueres Canigó, adaptació dramàtica de Josep Carner sobre l'obra homònima de Jacint Verdaguer. El 15 de gener de 1913 estrena al Liceu l'òpera Gal·la Placídia. L'any 1919 va estrenar, també al Liceu, l'òpera en un acte La morisca, amb text en castellà d'Eduard Marquina. Així mateix, va escriure altres òperes com Gal·la Placídia, La morisca, Marianela i La princesa Marguerida, estrenades al Teatre del Liceu. Desenvolupant una gran capacitat d'inventiva i una voluntat de renovació, va elaborar una teoria harmònica pròpia, anomenada "intertonalidad", que va aplicar només a dues obres: la Simfonia II (1920) i la Suite intertonal (1926), i va escriure l'obra Monòdia ( 1925), en la qual fa servir només l'unisó i la vuitena. D'aquesta manera, es va guanyar un gran prestigi com a músic innovador, fins al punt que l'Associació de Música "da Camera" li va dedicar la primera de les seves sessions monogràfiques a 1927[6]

La seva vida bohèmia, alimentada per la fama, va fer un canvi radical a partir del seu casament amb Montserrat Campà, 21 anys més jove que Pahissa. Després de l'arribada dels seus tres fills, la necessitat de mantenir una familia el va portar a acceptar el lloc director de l'Escola Municipal de Música de Barcelona des de la jubilació del mestre Lluís Millet fins a l'any 1937, que va emigrar a l'Argentina i s'establí a Buenos Aires, on féu una brillant carrera com a director del teatre Colón i on morí el 27 d'octubre del 1969.[7] Per aquesta nova proposta va escriure un tractat pedagògic, es va ocupar ocasionalment de la direcció de l'orquestra y la plaça de professor d'harmonia a l'Escola Municipal de Música de Barcelona. En tems de la Guerra Civil, va ser obligat pels milicians de la Confederació Nacional de Treballadors a crear i dirigir l'orquestra per a la pel·lícula Aurora d'esperança d'Antonio Sau (1937), un producte d'escàs valor fílmic però de gran voluntat publicitaria.

A el mateix temps que progressava la Guerra Civil a Catalunya; considerant que les idees polítiques de Pahissa eren ben conegudes, és a dir, que era afí a la República, va aprofitar un contracte per actuar a la Ràdio El Món de Buenos Aires per exiliar-se de la guerra i de la possibilitat de ser encarcelat. A mitjan 1937 es va traslladar a Buenos Aires i ja no va tornar a Espanya més que ocasionalment. Pahissa desenvoluoaba en aquell país d'adopció una gran activitat com a pedagog, compositor i director d'orquestra. Es va posar al front d'entitats com l'Orquestra Simfònica del Sodre o l'Orquestra Simfònica de Buenos Aires, així doncs també va dirigir l'equip de professors de música del Centre Asturià de Buenos Aires i va escriure abundant música, començant per la Cantata a la tomba de Federico García Lorca que va interpretar l'actriu Margarida Xirgu. Va estudiar a Manuel de Falla els últims anys de la seva vida; va escriure la seva primera biografia encarregada per l'editorial Ricordi d'Amèrica, i va treballar en nombroses iniciatives periodístiques com en Aquí está, eso es, Saber vivir o El Sol.

En el Teatre Colón va presentar la seva òpera Marianela el 1946 a una temporada a l'aire lliure. Considerat un exiliat d'or, va presidir els primers Jocs Florals de la Llengua Catalana a l'exili el 1941 i els tornà a presidir el 1960.[8] Va ser acadèmic de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando gràcies a la iniciativa d'Eugeni d'Ors, gran amic seu. Pahissa va ser un dels compositors més originals del primer terç de segle XX que va patir en les seves carns les conseqüències de la Guerra Civil i, per aquesta mateixa raó, no es va sentir mai membre de cap generació musical, encara que en la seva estada Argentina va treballar molt sobre repertoris tradicionals catalanes.[6]

Fou enterrat al Cementerio de la Chacarita, a Buenos Aires, en el panteó de la Sociedad Argentina de Autores, Intérpretes y Compositores, a l'espera que en el futur fos traslladat a Catalunya. En l'actualitat, part del fons del catàleg d'obres de Pahissa es conserva a la Biblioteca de Catalunya. L'any 2011 l'Institut d'Investigació en Etnomusicologia de Govern de la Ciutat de Buenos Aires va començar a digitalitzar el seu llegat de partitures i documents per a una posterior difusió.

ObresModifica

Piano y violíModifica

Música de cambraModifica

  • Trío per a violí, cello y piano (1903)
  • Sonata per a violí y piano (1906)
  • Trío per a Corda sola (1918)
  • Cuarteto (1933)
  • Nocturn per a cello y piano (1937)

Música simfónicaModifica

Música CoralModifica

Música LíricaModifica

Música per al CinemaModifica

BibliografiaModifica

  • Xosé Aviñoa. Jaume Pahissa. Un estudi biogràfic i crític. Barcelona: Biblioteca de Catalunya, 1996. ISBN 84-7845-127-7
  • Marc Honneger. Diccionario Biográfico de los Grandes Compositores de la Música. Madrid: Espasa Calpe, 1994. ISBN 84-239-5389-0
  • Joaquim Rabaseda i Matas. Jaume Pahissa. Un cas d'anàlisi musical TDX-0629107-153755 «Enllaç».

ReferènciesModifica

  1. «Els intèrprets catalans». Web. Generalitat de Catalunya, 2015. [Consulta: Octubre 2015].
  2. «Jaume Pahissa i Jo». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. «España abre los ojos ante una gran ópera rescatada del olvido: “Marianela” de Jaime Pahissa» (en castellà), 28-11-2020. [Consulta: 2 maig 2021].
  4. «El músic Jaume Pahissa» (en català), 09-04-2014. [Consulta: 2 maig 2021].
  5. Jaume Pahissa: un estudi biogràfic i crític, ISBN 8478451277, pàg. 161
  6. 6,0 6,1 6,2 «Jaume Pahissa i Jo | Real Academia de la Historia». [Consulta: 2 maig 2021].
  7. «Ha mort el mestre Pahissa». Ressorgiment, novembre 1969, pàg. 9.
  8. Yuln, Melina; Montecelli, Federico; Carrizo, Silvina Cecilia «El patrimonio ferroviario, un vehículo para la valoración del territorio. Rehabilitación y re‑funcionalización de talleres en el Noroeste de la Provincia de Buenos Aires». PASOS. Revista de Turismo y Patrimonio Cultural, 2017-10, pàg. 883–896. DOI: 10.25145/j.pasos.2017.4.009.

Vegeu tambéModifica

Enllaços externsModifica