Joan Ferrer Pedrol

JOAN FERRER PEDROL -Pintor- Terrassa 1910-1997

Síntesi biogràfica:

Neix a Terrassa a la llar d’una família obrera del tèxtil. Fent cas de la seva veta artística i a desgrat dels pares entra als 12 anys d’aprenent de pintor al taller dels germans Viver.(1)

Autodidacte. Va anar només 4 anys (1924-1927) a les classes nocturnes d’art de l’Escola d'Arts i Oficis, de caràcter molt sensible però ferm i orgullós alhora, les deixà, al sentir-se menyspreat pel seu mestre que era també el seu patró, al que tant admirava, que diu que es sentia “afectat” quan estava al costat seu.(2)

Aquest primer desengany el torna crític. Caut i esquiu pel que fa a un tipus de societat i estaments, en lloc d’anorrear-lo, encén la guspira de la rebel•lia, esperonant-lo a l’estudi i el treball.

Al 1927 creix entre ells, joves artistes, la idea de crear una societat on reunir-se que substitueixi a Terrassa, al ja desaparegut “Gremi d'Artistes”. Tots són condeixebles i companys de feina compartint també sortides i amistat. Isidre Odena i Ferrer Pedrol lloguen el primer local seu de l’entitat, li posen de nom “Amics de les Arts”.(3)

Al poc de casar-se, l’aixecament militar i la Guerra civil 1936-1939 l’afecta profundament.

És a la dècada dels 40 que trenca, decebut, amb l’art que no es proposa ni diu res, cremant gran quantitat de les obres que li semblen més anodines.(4)

Fa del “seu” art mitjà d’expressió de criteris i sentiments, i colpit pels fets imposats, omple llavors les seves obres de símbols i metàfores.(5)

Estudiós amb allò que li interessa : antropologia, història, arqueologia, filosofia... Preocupat íntimament pels fets socials: misèria, immigració, cultura, explotació, racisme...

Escriu també, amb contundent i vigorosa ploma, sentències, poemes i prosa com a complement de la seva creativitat. Llegeix molt: Almirall, Riba, Verdaguer, Garcia Lorca, Reclús, Nietzsche, Machado, Russell, Dostojevskij, Tagore ...

Polèmic i inconformista fa qüestió de tot, que esbrina llavors en profunditat, fins a la dissecció.(6)

Es mou inquisidor entre els ambients culturals i artístics, tenint cura però de la seva implicació, doncs fuig d'aliar-se en “ismes” o formacions que puguin coaccionar llur llibertat expressiva. Massa Coral de Terrassa, Blaus de Sarrià, Dau al Set, Art Nou, Penya artística Revolt, Grup fotogràfic del Casino del Comerç, etc., són contactes temporals dels que no dubta en apartar-se’n, encara que pel seu prestigi, nom i posició social el puguin afavorir, igual com fa més tard dels ambients intel•lectuals i progressistes de la Barcelona dels anys 60/70.(7)

És només a Amics de les Arts de Terrassa on exposa regularment i la única entitat que freqüenta fins a darrera hora.(8)

Sense deixar mai de pintar, manté aquests postulats fins a la fi dels seus dies, amb una escèptica posició distant, respecte a l’art, tendències i artistes, evitant quan convé l’opinió, amb la rialla o la sortida fora de to.(9)

Qui sap riure, viu... El carnaval del mon és fondo, fondo com una gran rialla.

Joan Ferrer Pedrol 1910-1997

Aquesta sentència, que sempre portà com a bandera, defineix íntimament, el perquè de la seva particular, i a cops tragicòmica, posició emprada davnt la societat i l'opinió que d'ella tenia.

PINZELLADA CRONOLÒGICA DE L'OBRA DE FERRER PEDROL.'

Ferrer Pedrol s'inicia amb les classes d’art de l’Escola municipal d’Arts i Oficis de Terrassa deixant-la tres anys més tard. És doncs, de formació autodidacta. La seva obra comença, com és de preveure, per un realisme d’escola que es reflexa en les obres que va deixar, indultant-les de la crema que va fer a primers dels 40 “per trencar amb un art que no es proposa ni diu res, buit de contingut”, segons les seves mateixes paraules.

Ferrer Pedrol no fa mai un art comercial, pinta el que ell sent i vol, sense traves, fugint dels corrents del moment o les modes. Encabir-lo en un estil o tendència es fa difícil. Naturalment que Ferrer Pedrol realitzà quadres, poemes o dibuixos amb motiu decoratiu, de divertiment o d’esplai, però és el caràcter, la dedicació, la fidelitat, la coherència i la “sincera humanitat” de les seves obres, posades sempre al servei del seu criteri i forma de ser, el veritable “fil conductor” i l’estil per a definir-lo.

Els anys 40 i 50 desenvolupa una pintura canviant. Expressionista de caràcter, fa incursions a l’impressionisme amb tocs d’imaginativa fantasia, mesclant el paisatge i la figura amb cuidats detalls hiperrealistes, en temes on domina un subjectiu i voluntari surrealisme amb el que intenta superar el quiet immobilisme i la censura de l’època. Dibuixos, poemes i escrits d’aquellquiet immobilisme i la censura de l’època. Dibuixos, poemes i escrits d’aquell moment es corresponen d’estil i de intencions.

Entre els 60 i els 70, sempre figuratiu, no defineix un estil, que sotmet sempre a l’expressió, dels temes de denúncia, crítica o testimoniatge que el neguitegen. Tintes planes, grisalles, raspats, gruixos, degradats de tons, oli, llapis tou i acrílics, sobre paper, teles o contraplacat serveixen els seus propòsits.

Més tard, amb un estil neo-figuratiu més peculiar, d’acabats molt fins i brillants i de cuidada i laboriosa execució, realitza el seu discurs: oliveres, bodegons, paisatges, al•legories, a cops amb rerefons d’homenatge o rebuig comparteixen la tendència.

Continuant aquest camí, fa també, als 80 i 90, grans series de dibuixos a llapis, tinta i aiguades, a cavall entre el realisme i el còmic que fan palès el seu humanisme insistent en temes com la guerra, la llibertat, la xenofòbia o la pau.

Fins al darrer dia, cada cop més segur, dóna més i més importància al tema, despreciant el virtuosisme. Vol ser gràfic, directe. Tant se val per ell l’estil, “el contingut determina la forma i el color”.

NOTES QUE ES CORRESPONEN ALS NÚMEROS DE LA SINTESI BIOGRÀFICA:

1- Ferrer Pedrol vivia just davant del taller dels germans Viver al C/ de Sant Josep , ( a aquell tros de carrer li deien la Barceloneta). Ferrer Pedrol li havia explicat molts detalls i anècdotes sobre el barri al Josep Boix que aquest últim publicà al Diari de Terrassa , una última al 1997arran de la seva mort sota el títol Ferrer Pedrol i la Creu Gran. Al taller dels Viver i treballaben el Josep Rigol, el Miquel Pujades, el Salvador Serra , l’Armengol, i molts d’altres que ara no recordo que foren després, (posats ja pel seu compte) pintors decoradors a Terrassa. L’Isidre Ódena, el Josep Font , el Ramón Cortés, el Calvera , el Joan Vancells i Barba, el Francesc Rius (aquest fou qui posà el nom a Amics de les Arts), etc. junt amb Ferrer Pedrol eren llavors els aprenents. Ferrer Pedrol fou un dels primers d’apendre la nova tècnica de la pintura a pistola de la ma dels tècnics de la casa Du Pont amb la famosa pintura DUCO per a la pintura de cotxes que llavors encara es pintaven a pinzell…

2- El seu tarannà alhora rebel i tímid no encaixava en aquell món de conveniències i jerarquies tant marcat de llavors, Ferrer Pedrol s’emfadava quan la senyora Viver o bé les minyones li feien estellar barrils per encendre el foc o bé fer feines, semblant-li a ell que el distreien de la seva tasca doncs el que volia era apendre d’“artista-pintor”… el fet de que el Tomàs Viver menyspreiés els retrats que havia fet dels seus companys d’aprentatge només pel fet de que fossin fets d’ell (quan primer els havia valorat) el fa decidir a deixar les classes de l’Escola d’Arts i Oficis i empendre el seu camí d’autodidacte. Sempre més es sentí de la doble moral , les conveniències i bandejà el servilisme i la submisió ,

3- Fou un dels fundadors. El mateix Ódena explica que amb Ferrer Pedrol van anar a llogar l’estudi on es muntà la primera reunió preparatòria d’on sortí Amics de les Arts… hi foren convidats els mestres Viver, Vancells i Cabanes. Com és natural ell no hi assistí. Aquest fou un primer acte de rebel.lia i posicionament negant-se a participar d’una institució on participen també aquells que per a ell representen immobilisime i poders jeràrquics. No en fou soci-soci fins més tard. L’amistat amb l’Aureli Biosca, l’Emili Armengol , l’Antoni Solà , el Marinel.lo i tants d’altres li ve de les tertúlies de llavors

4- Son els anys de la fam, de quant tot el que no era estrictament “Afecte”era “Desafecte”, i els “artistes” per vendre un quadret i anar tirant fan tots els “equilibris” i “adaptacions”que calgui… els el titlla de rastrers i llepaculs afegint que “ els artistes son de l’espècie més prostituïble i per guanyar nom i vendre son capaços de les més ignominioses actituts”. És en aquells temps que l’escultor madrileny Eduardo Díaz Yepes (gendre de Torres Garcia) i el pintor Pere Tort tenen un estudi al C/.Nou. Allà junt amb altres com Dalmau i Llizè i altres pintors i poetes madrilenys mig camuflats munten la seva tertúlia a la contra dels “oficials” dels Amics, son joves i s’en foten de tot i de tot-hom, “treient-els-hi la careta” , diuen…La seva frase …qui sap riure viu . Ès d’aquella època tant optimista i plena d’esperances per una nova llibertat. Per aixo , per trencar amb aquell passat fa la crema dels seus quadres.

5-Per paliar aquest mutisme imposat fa doncs llavors aquesta pintura . També és en aquella època que és munta la Penya Revolt al desaparegut “Bar Orfeó “ de la plaça Clavé on i anaven també pintors com el Solà , l’Espanya, Tort i d’altres., aixó sí : cap “dels grandes “ d’Amics de les Arts. Els quadres es penjaven a les parets del bar fent una exposició permanent espontània amb les conseqüents i “convenients” controvèrsies de rigor.

6- Per aixó aprofita totes les ocasions de diàleg i sinó també les crea amb un desig, ( pel que fa a temes d’art), lliberador de les costums enquistades,i provocar l’anàlisi i el posterior canvi d’opinió , a cops sense conseguir altra cosa que erigir-se en una mena de “Quixot” que és pren la vida (i l’art) de manera seriosa.

7- Com que vol pintar el que sent lliurement, defuig qualsevol alienació, que a ben segur hagués sigut profitosa per nom i economia . A les ja esmentades, cal remarcar la no continuitat - i la negació a exposar unes obres tant addients- amb els contactes que té amb els intelectuals de la transició de Barcelona que de la ma de personatges com Paco Candel li feien costat i obrien portes.

8- Fidel al seu “Amics de les Arts “ . No vol, i tampoc li atrau , l’exposar a altres llocs , és massa feina, … parlar amb gent, crítics, marxants, etc. que troba buits i superficials . Anticomercial, no el mou l’ambició És guanya la vida d’altra manera, …jo només vull pintar., diu.

9- Fruit de la veterania i de l’experiència arriba un moment on “El Carnaval del Món “ el veu cada día més clar i imperant en la nostra societat . Ja comença “ a passar” de les coses , mantent i aplica peró el seus criteris deixant cada cop més de banda i rient-se de la “seriositat afectada” d’alguns. ---evitant quan convé l’opinió amb la rialla o la sortida fora de to. --81.38.156.48 (discussió) 10:59, 22 nov 2011 (CET)