Usuari:Mcapdevila/Cartutx de 8 pistes

Aquest article tenia importants deficiències de traducció i ha estat traslladat a l'espai d'usuari.
Podeu millorar-lo i traslladar-lo altra vegada a l'espai principal quan s'hagin resolt aquestes mancances. Col·laboreu-hi!

El Cartutx de 8 pistes és un dispositiu basat en la cinta magnètica per enregistrament de so, popular des de mitjans dels anys 60 fins a principis dels 80. Va ser creat el 1964 per un consorci encapçalat per Bill Lear de la Corporació Lear Jet, en unió amb les empreses Ampex, Ford, Motorola i RCA Records.

Història

Originalment, per a la gravació i reproducció de so mitjançant cinta magnètica va ser usada la gravadora de rodet obert, àmpliament disponible al públic a finals dels anys 40. No obstant això, inserir la cinta en les gravadores era més difícil que reproduir un disc d'acetat de vinil. Per defugir aquesta dificultat, els fabricants van presentar diverses caixes o cartutxos que contenien la cinta dins d'un contenidor metàl·lic o plàstic, el que eliminava el maneig directe de la cinta. El primer d'aquests fabricants va ser RCA, empresa que el 1958 va introduir un sistema de cartutx de cinta conegut en idioma anglès com RCA Tape Cartridge (Cartutx de cinta RCA), però fins a la introducció del casset el 1963 i el Cartutx de 8 pistes el 1965, cap dels formats presentats al mercat va ser reeixit.

Desenvolupament de cartutxos de cinta

L'interior d'un cartutx de 8-pistes.

El fonament d'aquest format es troba en el cartutx de cinta sense fi dissenyat el 1952 per l'inventor nord-americà Bernard Cousiño, al voltant d'un únic rodet que contenia una cinta magnètica estàndard feta de plàstic, d'1/4 de polzada (0,635 cm) d'ample i recoberta d'òxid de ferro que es desplaçava a 3,75 polzades/seg (9,525 cm/seg). Cadascuna de les parts en què és dividida la música gravada en aquestes cintes, s'anomena programa . El programa d'àudio comença i s'atura on ho indiqui el senyal produït per una peça metàl·lica prima d'1 polzada de llarg que activa el sensor de canvi de pista.

El també nord-americà George Eash va dissenyar un cartutx el 1954, denominat comercialment Fidelipac. La fabricació del cartutx d'Eash va ser posteriorment concedida sota llicència a diversos fabricants, en particular, l'empresa Collins Ràdio Corporation , la qual va presentar un sistema de cartutxos per radiodifusió en l'exhibició anual del 1959 de la National Association of Broadcasters (Associació Nacional de Radiodifusors dels Estats Units). Els cartutxos Fidelipac (també anomenats "carts" pels DJs enginyers de ràdio) van ser usats per moltes estacions de ràdio per a la difusió i gravació de pautes comercials, jingle es i altres aplicacions de curta durada fins a finals dels 1990 quan la reproducció digital va prendre el seu lloc. Més tard, Eash va fundar Fidelipac Corporation per fabricar i distribuir cintes i gravadores, així com ho van fer molts altres incloent Àudio-Pak (Audio Devices Corporation).

Hi va haver diversos intents per vendre sistemes d'àudio per a automòbils, començant amb el "Hiway Hi-Fi" de Chrysler a la fi dels anys 50, el qual usava discs. No obstant això, l'empresari nord-americà Earl Muntz va veure un potencial en els "cartutxos per radiodifusió" per crear un sistema de música per a automòbils. El 1962, va presentar el seu sistema estèreo Stereo-Pak de cartutxos de 4-pistes (dos programes, cada un consistint de dues pistes) i les cintes respectives, en els estats nord-americans de Califòrnia i Florida. El va contractar l'ús sota llicència d'àlbums de música popular pagant a les principals companyies de discos i els va duplicar en aquests cartutxos de 4 pistes, també anomenats "CARtridges", com van ser anunciats per primera vegada.

Introducció del Cartutx de 8 pistes

El cartutx de 8 pistes, anomenat inicialment Lear Jet Stereo 8 , va ser dissenyat per un equip d'enginyers que va treballar a les ordres de l'empresari Bill Lear i la seva empresa Lear Jet Corporation el 1964. Bill Lear havia tractat de crear un gravador de filferro sense fi en els anys 40, però va renunciar a l'intent el 1946, tot i que els cartutxos de 8 mm de pel·lícula sense fi ja estaven en ús, llavors. Per al seu disseny de cartutx, es va basar en el principi del Stereo-Pak d'Earl Muntz. El principal canvi, respecte al disseny de Muntz, va ser incorporar a la caixa un rodet de pressió fet de goma de neoprè i niló, en comptes de convertir-lo en una part del reproductor de cintes, reduint així la complexitat mecànica. Així mateix, Lear va eliminar algunes de les parts internes del cartutx d'Eash, com ara el mecanisme de tensat de la cinta i un bloqueig que impedeix el "vessament" de la cinta. En els cartutxos de Cousiño, Eash, Muntz i Lear, la cinta va ser retirada del centre del carret, passada a través de l'obertura en un extrem del cartutx i rebobinada a l'exterior del rodet. El rodet girava lliurement i la cinta era impulsada només per la tensió del cabrestant i del rodet de pressió.

Amb un rodet girant a velocitat angular constant, la cinta al voltant d'aquest tenia una baixa velocitat lineal que la cinta a l'exterior del rodet, de manera que les capes havien de lliscar mentre s'aproximaven al centre. Per aconseguir això, la cinta va ser recoberta a la part posterior amb un material usualment fet de grafit patentat per Cousiño. Encara que el disseny va permetre l'existència de reproductors senzills, econòmics i mòbils, a diferència dels sistemes de dos rodets no permetia el rebobinat de la cinta. Alguns reproductors oferien el bobinatge ràpid cap endavant en accelerar el motor alhora que bloquejava la sortida de l'àudio, però el rebobinat mai va ser ofert, perquè era tècnicament impossible.

El cartutx de Muntz usava dos parells de pistes estèreo en la mateixa configuració que les llavors vigents cintes de rodet obert de 4 pistes ( quarter track , en idioma anglès). Aquest format va ser pensat en paral·lel al seu material original, que era generalment un sol disc LP amb dos costats. El canvi de programa s'aconseguia mitjançant el moviment físic del capçal de lectura cap amunt i cap avall de forma mecànica mitjançant una palanca. El cartutx de 8 pistes duplicar la quantitat de programes a la cinta (quatre), proporcionant així vuit pistes, és a dir, quatre programes de dues pistes cadascun. Lear va promocionar això com una gran millora, perquè més música podia ser emmagatzemada en el cartutx estàndard, però en la pràctica es va traduir en una lleugera pèrdua de qualitat del so i un augment del soroll de fons degut a l'amplada més estreta de les pistes de la cinta. A diferència del format Stereo-Pak , el reproductor de cartutx podia canviar entre les pistes de forma automàtica, a causa de la utilització d'una petita longitud de paper conductor en l'entroncament de la cinta, el que faria que el reproductor canviés de pista al seu pas per l'acoblament del capçal.

El format de cartutx també va presentar el problema de divisió de la programació referida a un disc LP de dues cares en quatre programes. Sovint, això va donar lloc a cançons que es van dividir en dues parts, va reorganitzar l'ordre del repertori o originar llargs passatges de silenci. Alguns cartutxos de 8 pistes incloure contingut extra per omplir aquestes pauses.

Lear Jet Corporation construir 100 reproductors de cartutx de demostració per a la seva distribució als executius de les companyies automobilístiques i per RCA el 1964.

Èxit comercial

La popularitat, tant dels cartutxos de 4 pistes com els de 8, va créixer a partir de l'auge de la indústria de l'automòbil. Al setembre del 1965, Ford Motor Company va presentar reproductors de 8 pistes instal·lats en fàbrica i pel concessionari com una opció en tres dels seus models del 1966 (Mustang, Thunderbird i Lincoln) i RCA va presentar 175 cartutxos de música pre-gravada dels seus artistes. Per als models del 1967, tots els vehicles de Ford oferien el reproductor per cartutxos de 8 pistes, com una opció d'actualització. Gràcies al suport de Ford, el format de vuit pistes ràpidament es va imposar sobre el format de quatre, que Muntz va abandonar per complet a finals de 1970.

Malgrat els seus problemes, el format va guanyar popularitat constant causa de la seva conveniència i portabilitat. Els reproductors per a ús casolà es presentaren el 1966 van permetre als consumidors usar les seves cintes en aquests sistemes domèstics, i els portàtils. Els reproductors de cartutx del tipus [Boombox] també van ser populars. Amb la disponibilitat de sistemes de cartutxos per a la llar, els consumidors van començar a pensar en aquests com una alternativa viable davant els discos de vinil, no només per la seva conveniència per a l'automòbil. En el transcurs d'un any, les edicions pregravades en el format de vuit pistes van començar a arribar dins el període d'un mes de llançament de l'edició en vinil. Els gravadors de vuit pistes havien guanyat popularitat a l'inici dels anys 70.

Amb la introducció dels sistemes quadrafònic s, van sorgir cartutxos de 8 pistes d'aquest tipus, presentats per RCA Records al setembre de 1970 i anomenats inicialment Quad agost i després Q8 , els quals van ser produïts a instàncies de fabricants ansiosos de promoure reproductors especials per a automòbils com una opció costosa. Aquest format va gaudir als Estats Units de moderat èxit per un temps, però va desaparèixer a mitjans de la dècada dels 70. Aquests cartutxos són molt apreciats pels col·leccionistes, ja que proporcionen quatre canals de so discret, a diferència dels formats que requereixen decodificació matricial com el SQ. La majoria dels àlbums quadrafònics es van barrejar especialment per al format Quad 8.

Decadència i desús

Hi va haver diverses raons per la decadència del format de cartutx. Encara que el format de casset oferia, respecte al cartutx, característiques com ara la seva reduïda grandària i la capacitat de rebobinat, la velocitat d'arrossegament de la cinta era la meitat del cartutx, el que en teoria produïa un so de baixa qualitat. No obstant això, el desenvolupament constant del cassette el va convertir en un mitjà d'alta fidelitat àmpliament difós. Un altre factor va ser el cost de les cintes en blanc o verges i els respectius gravadors, ja que els sistemes a cassette tendien a ser més econòmics. Hi va haver un esforç sostingut per part de les empreses discogràfiques dels Estats Units per reduir el nombre de diferents formats oferts al final dels anys 70 i, quan les vendes dels cartutxos de 8 pistes van decaure, aquestes ràpidament van abandonar el format. Això no es va deure a la inherent debilitat del cartutx, encara que els últims a sortir al mercat es van fabricar amb materials econòmics, però de baixa qualitat, en canvi, el cartutx per radiodifusió sobreviure en més d'una dècada en la majoria de les estacions radials nord-americanes per a la reproducció de jingle s, publicitat, identificació de les emissores i contingut musical fins al seu reemplaçament amb mètodes informàtics als anys 90. Aquests cartutxos eren usats en aplicacions on era important la reproducció de sons de curta durada i no l'accés a les pistes.

Els reproductors de 8 pistes es van fer cada vegada menys comuns a les llars i els automòbils a finals dels anys 70. En el moment en què va arribar el disc compacte al mercat dels Estats Units, entre el 1982 i 1983, el cartutx de 8-pistes havia disminuït considerablement en popularitat, encara que en altres països de Llatinoamèrica ia aquest format s'havia abandonat i era popular el casset. Encara que el format de 8 pistes és, sovint, considerat erròniament com un fracàs avui dia, en el moment del seu llançament va ser un gran èxit, des del punt de vista comercial. Va ser el primer format veritablement portàtil de música, arribant al mercat de masses i donant al públic la possibilitat de portar la seva música favorita en l'automòbil, a la platja, o en qualsevol altre lloc. Encara avui, 40 anys després del seu debut, el cartutx de 8 pistes és un objecte de culte, entre àvids col·leccionistes.

Actualment, el concepte de la cinta sense fi continua sent usat en els moderns projectors de cinema, encara que en aquesta aplicació el rodet de cinta és mogut directament i no impulsat per la tensió a la pel·lícula.

Fiabilitat i facilitat d'ús

Els cartutxos tenen una pausa audible causa de la presència de la llengüeta metàl·lica que assenyala el final de la cinta, a més d'actuar com l'entroncament d'aquesta. La majoria dels reproductors produir un "espetec metàl·lic" durant el canvi del programa, encara que els primers equips de Lear Jet Corporation canviaven els programes en forma silenciosa.

Degut al cost de producció dels capçals de cinta capaços de llegir vuit pistes, la majoria dels reproductors té capçals que llegeixen només dues pistes. El canvi d'un programa a un altre, es fa movent el mateix capçal. Com que l'alineació d'aquest, pel que fa a la cinta, és crucial i perquè els sistemes de vuit pistes van ser dissenyats en general per ser econòmics, aquesta configuració degradava posteriorment el so.

Si l'angle entre el capçal i la cinta es desajustava, hi hauria una lleu interferència d'àudio de les pistes adjacents sobre la pista en reproducció, una pèrdua de precisió en l'efecte estèreo, a causa d'un lleuger retard entre canals que virtualment perjudicava la correlació de fase, i, finalment, una pèrdua de resposta en freqüència. Aquest problema es podia resoldre (o ser provocat) inserint una caixa de llumins en l'obertura del reproductor al costat del casset, canviant lleugerament l'alineació.

Les cintes i reproductors de 8 pistes se certa reputació de falta de fiabilitat, sobretot degut a les falles de la cinta d'acoblament i el fenomen que el reproductor es "menja" la cinta (el que va ser realment causat per la falta de manteniment del cabrestant, els capçals i el trajecte de la cinta). L'entorn de l'automòbil, amb les seves temperatures extremes, vibracions, pols, etc., també va causar moltes falles. Els corrons de pressió de goma "fosa" que poden ser trobats en la majoria dels primers cartutxos de 8 pistes van ser el resultat que la goma no estava totalment curada. Després de descobrir aquesta causa, els cartutxos posteriors usaven només corrons de pressió de goma rígida completament curada que no es deterioraven amb el temps.

La tensió de la cinta va ser una altra causa de la manca de fiabilitat. Les cintes pregravades de vuit pistes tenien uns 46 minuts de contingut. Els consumidors volien la possibilitat de gravar més música en un sol cartutx, així que els fabricants van presentar unitats de major capacitat. Amb el corresponent increment de longitud de la cinta, hi havia una diferència de velocitat més gran entre la cinta que s'extreia des del centre del carret i la que s'alimentava de nou a la vora exterior d'aquest. Amb el temps, podria donar el paquet de cinta es premés, fent més difícil el mantenir una velocitat de reproducció constant. Una solució era obrir el cartutx, tallar la cinta a l'entroncament, i reduir l'excés de tensió de forma manual desenrotllant una o dues seccions des de la vora extern de la cinta mentre es mantenia fix el rodet. La cinta seria novament empalmada amb una altra llengüeta de paper metàl·lic, ja que l'anterior estava coberta d'acumulacions de grafit, reduint la conductivitat i dificultant el canvi de pista. Una solució d'emergència més senzilla era sacsejar el cartutx en el pla del rodet de cinta amb un moviment de rotació, amb l'esperança que l'interior de la bobina de cinta girés i s' afluixés.

La disminució en la qualitat de les peces utilitzades en el cartutx de vuit pistes va ser un cop crític per al format, ja que va afectar la fiabilitat, el so i la reproducció sense problemes de la cinta. Com a resultat, el cartutx de vuit pistes desenvolupar una notòria reputació de ser molest i poc fiable.

Reparació de cartutxos

Amb el temps les cintes de 8 pistes, de vegades han de ser reparats perquè la seva vida pugui estendre. Amb una mica de cura i paciència, un vell cartutx de 8 pistes pot ser restaurat al seu acompliment original.

Les cintes antigues poden trencar-se en l'entroncament de commutació, quan les coles utilitzats en la fabricació s'endureixen amb el temps. La reparació de vegades requereix l'acurat desmuntatge del cartutx i l'addició d'un entroncament de fulla metàl·lica nova.

En alguns cartutxos, un coixinet de pressió de plàstic i goma escuma darrere del trajecte de la cinta té la manté contra el capçal mentre es mou. Aquest material pot desintegrar amb el temps, deixant un material enganxós que no mantindrà el contacte entre la cinta i el cap, i pot danyar-la. Una coixinet pressió nova remeiarà aquest problema, encara que això també requereix desmuntar el cartutx.

A més a més, en molts dels primers cartutxos fabricats entre el 1965-1970, la goma dels corrons de pressió, no estava totalment curada, i això els va portar a deteriorar-se amb el temps, fonent-se en un material enganxós, similar al quitrà. Aquests poden ser reemplaçats per un corró de goma nou de la mateixa mida i proporcions. Els rodets fabricats després del 1970 són de goma totalment curada. A finals del 1970, RCA Records fins i tot va canviar a un nou rodet de plàstic, com les altres companyies també van usar. No obstant això, el cautxú és el material preferit per corrons de pressió, ja que agafa la cinta millor per obtenir un moviment més uniforme i precís.

Vegeu també

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mcapdevila/Cartutx de 8 pistes