Neskatalunya69

Euskadi Ta Askatasuna (E.T.A.)

Organització armada basca d’alliberació nacional. Va néixer el desembre de 1958, amb motiu del fracàs dels joves del grup Ekin per crear una organització juvenil autònoma del PNV. El naixement d’E.T.A. va suposar, en pocs anys, una transformació ideològica profunda dins del nacionalisme basc. Conceptes com raça o confessionalisme van ser transformades mentre altres com defensa del medi ambient i alliberació social, absents des de llavors de bona part del nacionalisme anterior a la Guerra Civil, van aparèixer per primera vegada en escena.

El naixement d’E.T.A., o en el seu defecte dels grups d’estudi i formació denominats Ekin, va tenir el seu origen en el que alguns analistes han donat a qualificar com llargues vacances del PNV. Encertada o no l’expressió, és constatat que el període immediatament posterior a la II Guerra Mundial va ser de l’ensorrament organitzat i ideològic jelkide. Durant més de cinc anys el PNV havia estat emplenant documents, telegrames i missatges clau a les “sedes” dels serveis secrets de tot occident a l’espera de que tal prestació sigues recompensada per els aliats.

Però tot va anar en va. Des de Washington van confiar més en Franco que en un imprevisible consens republicà. Juan Ajuriagerra es va entrevistar amb Dwight Eisenhower al final del conflicte mundial però això no va ser obstacle perquè el general i president nord-americà donés “ajuda” a Franco, arribant la visita oficial a Madrid el mateix any en que naixia E.T.A.. Òbviament no hi va haver relació causa-efecte, però sí simbologia generacional.

Si E.T.A. en un principi va ser reacció davant la passivitat del PNV, aviat es convertiria en símbol de “renaixement” o “primavera” com els hi han agradat anomenar-los alguns poetes al reflex de la seva intervenció. E.T.A. intentava conjugar totes les formes de lluita possible, convertint-se en un autèntic moviment d’alliberació. Les ikastolas, l’euskara, el teatre, la música, el sindicalisme, les escoles socials, etc. varen ser producte de la sensació dinàmica que va saber transmetre l’organització armada al conjunt de la societat basca.

Als anys setanta la presència d’E.T.A. va servir per demostrar que el poble basc estava viu i que, sobretot, al marge del franquisme, la recuperació de les senyes d’identitat nacionals depenia en gran manera de la pròpia iniciativa popular. Indubtablement, E.T.A. era un moviment polític, segons ella mateixa ho apuntava:

- El nostre problema no consisteix solament en poder aconseguir unes estructures polítiques més o menys diferents a les dels pobles que ens circumden. Una Euskadi amb un poder polític propi és una meta imprescindible a superar; encara que no n’hi hauria prou amb ell. Si aquest poder polític estigués al servei d’una llengua i una cultura estranya al nostre país, podríem dir amb certesa que hauríem fracassat en els nostres esforços. Euskadi no seria Euskal Herria, sinó una regió espanyola.

Per E.T.A., l’allunyament estratègic de la línia marcada pel nacionalisme tradicional, si no tant notat en aquesta primera època, va ser més evident al intensificar-se l’activitat armada i profunditzar en una teoria per l’alliberació d’Euskal Herria. El pas de la Guerra Civil, el “llastra” dels dirigents històrics i la mateixa organització del PNV, única i amb un mínim de solidesa als últims vint anys, eren alguns dels elements distorsionats que feien més precari l’allunyament.

Encara que els primers anys d’E.T.A. van estar caracteritzats per l’impuls de joves dedicats a preparar grups d’estudi i de dotar-se una ideologia en concordança amb les noves conjectures polítiques, ja a finals de 1959, van manifestar la intenció d’obrir un front armat d’intervenció política. Van col•locar així la primera bomba al Govern Civil de Gasteiz, al diari Alerta de Santander i a la comissaria de la policia d’Indautxu. Els començaments, com tot moviment subjectat més a la necessitat que a la planificació, varen ser desastrosos. No tant per errors propis, sinó perquè en un breu lapse de temps tota l’organització seria descoberta. Allà van tenir l’oportunitat de comprovar la fortalesa d’un enemic que havia sortit victoriós de desenes de batalles històriques. La crema a Donosti de dos banderes espanyoles el 18 de juliol de 1969, va servir perquè més d’un centenar de militants i simpatitzants d’E.T.A. fossin detinguts i els que van sobreviure tinguessin que prendre el camí de l’exili. L’estructura interna va quedar desfeta.

Als anys següents i durant una bona època l’organització basca va emplenar les parets d’Euskal Herria de pintades, va col•locar ikurrinyes a cables d’alta tensió, va amenaçar a xivatos i va destrossar centenars de plaques franquistes mentre els seus treballs interns donaven raons per una guerrilla de muntanya. Però amb l’inici de les accions directes, E.T.A. també sofria les seves primeres baixes. El 7 de juny de 1968, Txabi Etxebarrieta va caure mort per la Guardia Civil a Olarrain (Tolosa). Quatre anys més tard moria a Elizondo el segon militant d’E.T.A., mort pel mateix Cos, Jon Goikoetxea. Des de llavors fins avui 180 militants d’E.T.A., deportats, empresonats o exiliats han mort a enfrontaments, accions del GAL o en circumstàncies originades pel conflicte. Entre ells també membres de grups com E.T.A., van optar per la lluita armada a EGI, Iraultza, Iparretarrak o Comandos Autònoms.

Deu anys després de la mort de Txabi Etxebarrieta, José Miguel Beñaran Argala definia el conflicte amb la cruesa d’una necessitat:

- La lluita armada és desagradable. No ens agrada a ningú, és dura. A conseqüència d’ella es va a la presó, a l’exili, s’és torturat; a conseqüència d’ella es pot morir, es veu un obligat a matar, endureix a la persona, li fa mal. Però la lluita armada és imprescindible per avançar.

Així es va arribar fins a la V Assemblea que va marcar de manera estratègica el futur d’E.T.A.. Per a E.T.A., en pla intern, la conseqüència immediata de l’Assemblea va ser la “asunción” d’una estructura frontissa, reflectint aquella idea, llavors popularitzada pel vietnamita Trung Chinh, de que les àrees d’enfrontament serien varies i diverses i que la lluita armada era l’eix que les unia i portava fins al triomf:

- Les victòries als camps de batalla de l’economia, la política i la cultura donen la victòria militar a la Resistència Nacional.

L’organització armada pretenia escapar del reduccionisme d’unes sigles per convertir-se en un moviment integral:

- No n’hi ha prou amb una consciència de classe, no n’hi ha prou amb una consciència nacional, és necessària una consciència de classe nacional, ja que sofrim tant de les estructures capitalistes com les imperialistes.

Així d’una organització activista, va passar a una organització militar. La primera partida d’armes va ser comprada a Txecoslovàquia, precisament quan els tancs russos entraven a Praga. Mentre desembalaven aquestes armes, el Comitè Executiu d’E.T.A. redactava una dura crítica a la intervenció soviètica. La reacció no va poder ser més clara: va ser la primera i última vegada que E.T.A. va rebre ajuda de l’altre costat del Mur de Berlín. Després va arribar l’anomenat Procés de Burgos, on E.T.A. va realitzar el seu primer segrest a la persona del cònsol alemany a Donosti, Eugen Beihl. El procés va ser, sense dubte, el succés col•lectiu més important a Euskal Herria des del final de la Guerra Civil.

Des de llavors, a més, la solidaritat europea amb relació a Euskal Herria no s’havia manifestat amb tanta intensitat, el que va servir perquè la prepotència del Govern franquista sigues derrotada. Com a conseqüència directa, E.T.A. es va convertir en la referència organitzada contra el franquisme, no només a Hegoalde, sinó en el conjunt de l’estat espanyol. Quan al desembre de 1973, E.T.A. va matar al president del Govern espanyol, l’almirall Luis Carrero Blanco, va demostrar que era l’única organització disposada a atacar el cor del sistema: havia executat el cop més gosat dels anys que van seguir al terme de la Guerra Civil.

Aquesta efervescència va suposar, també, una gran activitat interna. D’ E.T.A. van sortir en deu anys, varis grups de diferent tendència política. A l’any 1966, el grup anomenat “Els Cabres”, deixaria l’organització i a finals del mateix any ho deixarien els autodenominats E.T.A. berri, sota el paraigües del maoisme. També mesos abans se’n havien anat els de Branka des de plantejaments del socialisme autogestionari. Al 1970 els escindits serien els trotskistes que donarien lloc, un parell d’anys més tard, a la Lliga Comunista Revolucionària. Al 1974, part del Front Obrer donaria origen a un partit marxista leninista, LAIA, i aquell mateix any, l’organització polimili trencaria amb el Front Militar, en lo que considerava una readequació de l’estratègia frontista. També hi va haver nombroses incorporacions com la d’EGI, les joventuts del PNV, que al 1971 va entrar massivament a E.T.A.

Als anys setanta, E.T.A. va ser conformant com un Moviment d’Alliberació Nacional, a l’estil dels moviments del anomenat Tercer Món. Si bé E.T.A. va deixar constància de la solidaritat i ajuda cap a les respostes armades a diversos punts del planeta (Kurdistán, Vietnam, Uruguai, Argelia, etc.), no seria fins al maig de 1972 que presentaria públicament amb altres dos organitzacions, manifestant un acord comú entre elles. Ambdós serien, com E.T.A., moviments d’alliberació europeus: el Front d’Alliberació Bretón i l’IRA.

Al 1974, a les raneres del franquisme, E.T.A. entenia que arribava el final del seu model organitzat i l’inici d’un accionar més intens. Fins llavors, només el president del Govern espanyol i el comissari Manzanas havien mort com a conseqüència d’operatius d’E.T.A.. Durant casi quinze anys, E.T.A., a través d’un model organitzat que presentava greus problemes pel seu desenvolupament, havia pretès apartar totes les facetes de la resistència davant del franquisme, a la vegada que marcava les pautes pel renaixement nacional. Sobre l’organització de l’activitat militar es produirien algunes novetats importants. Per a E.T.A. era imprescindible una compartimentació estricta i immediata entre els aparats legals i il•legals que fes impermeable la seva estructura general a la repressió policial. Les presons i l’exili estaven plenes de militants d’E.T.A. que havien treballat en tots els seus fronts. Van néixer així els comandos especials, un nou concepte de cèl•lula armada.

Paral•lelament, l’esquerra abertzale s’anava reforçant amb organitzacions sectorials que abastaven des de la joventut de les Gestores per l’Amnistia. Va sorgir també KAS, a l’estiu de 1975. En aquell mateix any es van produir nous judicis i el Règim va enviar als militants d’E.T.A. Txiki i Otaegi, així com a tres militants del FRAP, davant d’un pelotón d’afusellament. Van ser intenses mobilitzacions, com quan el Procés de Burgos, que s’extengueren per Europa. Una prova més de la vitalitat dels moviments populars de l’època.

El 20 de novembre de 1975 va morir Franco, i un any després el nou Govern de Suárez presentava el projecte de Reforma Política, que seria confirmat per les Corts franquistes amb majoria absoluta. Arribarien les eleccions generals, les primeres des de la segona República i un nou procés constitucional espanyol. Els grups abertzales, inclosos E.T.A. i el PNV, van mantenir a Txiberta (Angelu), unes trobades per abordar una nova fase constitucional. El projecte va ser una espècie de Front Nacional, amb una primera pedra de toc per les eleccions. Però les conversacions que el PNV i els polimilis mantenien paral•lelament amb el Govern espanyol van provocar el fracàs. L’esquerra abertzale va demanar l’abstenció a aquelles eleccions, mentre es manifestava al carrer per la consecució per l’amnistia.

Aquell juny de 1977, mes electoral, va contar amb una forta i desconeguda ofensiva d’E.T.A., la major fins llavors. En onze dies van succeir un total de 34 accions. Aquesta activitat militar va deixar entreveure diversos nous mètodes de l’organització armada, així com la seva capacitat operativa. A Bizkaia, per exemple, E.T.A. va atemptar contra les instal•lacions de la central nuclear en construcció, iniciant, d’aquesta manera, una campanya que provocaria en cinc anys, més d’una desena de morts entre varis centenars de sabotatges i el tancament definitiu del projecte de Lemoiz.

Aquesta fase constituent va comptar amb la redacció a la Carta Magna, no acceptada després al referèndum a Hegoalde. Mentre, la reorganització d’E.T.A. va transformar la seva activitat. Mai a la història de l’organització armada els seus engranatges interns havien funcionat com fins llavors, encara que des del Govern espanyol, l’ofensiva repressiva tampoc tenia parangó en relació amb altres èpoques. Aquests assoliments al funcionament i marxa del conjunt es van fer sota mecanismes de democràcia interna i participació de la militància que no corresponien amb aquella imatge hermètica que des de l’exterior s’oferia sobre l’organització armada. La participació de la militància en la marxa de la seva organització van tenir diversos punts d’inflexió als Biltzar Nagusi, que van ser convocats en varies ocasions en aquest període a Iparralde. El Biltzar Nagusi, entre altres funcions, escollia el Biltzar Ttipia, la direcció de l’organització armada. L’Executiu d’E.T.A. estava en mans de vuit militants que representaven altres tants aparats, els quals funcionaven amb plena autonomia. Els vuit aparells eren: informació, propaganda, Comandos legals, Comandos il•legals, oficina política, economia, relacions internacionals i mugues. La informació que arribava a l’organització era classificada i el propi Biltzar Ttipia, segons les circumstàncies i escoltant al conjunt dels delegats dels aparells, decidia actuar en un o altre sentit.

Els aparells, per la seva part, s’estructuraven internament a la mida de les seves necessitats. Així, alguns d’ells contaven amb noves subdivisions producte de la seva pròpia dinàmica. Aquest era el cas de les Relacions Internacionals, que incloïa un sector estrictament polític-diplomàtic i un altre dedicat a tasques d’aprovisionament armamentístic i logístic amb el que abastir el resto d’estructures. Quan la magnitud de qualsevol dels temes que abordava cada aparell desbordava a aquest, era el Biltzar Ttipia, qui decidia sobre el seu futur tractament.

Després de la reorganització, E.T.A. va desplaçar un comando permanent a Madrid. La primera acció va costar la vida a dos militars espanyols de l’exèrcit espanyol. Aquest assalt qualitatiu va produir també canvis d’espai. E.T.A. es convertia, perillosament per el Govern de Madrid, en l’única referència de l’opció rupturista, és a dir, en la denúncia permanent del projecte reformista afavorit des de les esferes franquistes. Les respostes repressives varen ser, també, contundents. La mort d’Argala, un mite dins d’E.T.A., va obrir una nova etapa de l’activitat dels grups parapolicials a Iparralde. Els atemptats contra els refugiats, als que es sumaran accions parapolicials a Hegoalde, van ser part d’una estratègia repressiva global que aglutinava altres àrees com les de les presons, detencions dels exiliats en el terra francès o fostigament a l’esquerra abertzale. Va ser l’ensaig del que després seria el GAL.

Paral•lelament a l’elaboració i aprovació de l’Estatut d’Autonomia que separava territorialment Hegoalde, E.T.A. va executar la major ofensiva armada de la seva història. Al 1978, E.T.A, els polimilis i els Comandos Autònoms, van realitzar atemptats que van costar la vida a 75 persones. Al 1979, 136 accions van produir la mort de 71 persones, d’elles 21 guàrdia civils, 16 confidents, 11 policies i altres tants membres de l’exèrcit. La tònica de 1980 va ser la mateixa: 81 morts.

A l’any següent, enmig d’una nova ofensiva d’E.T.A., va arribar el cop d’estat protagonitzat per diversos comandaments de la guàrdia civil i de l’exèrcit. El resultat va ser la “derechización” de l’administració espanyola, noves legislacions antiterroristes i la continuació d’un pols frenètic. El març de 1982 es va donar per concluït el model autonòmic que configurava a Hegoalde en dos comunitats autònomes, finalitzant d’aquesta forma el projecte iniciat a la mort de Franco. El millorament navarrès quedava definitivament sellat, el que significava que el vell regne comptaria com una espècie d’estatut uniprovincial dins del marc de la nova Constitució espanyola.

A aquestes altures i amb motiu dels seu vint i cinc anys d’existència, E.T.A. va fer una petita valoració de la seva trajectòria:

- Avui en dia, després dels 25 anys en vida activa, del perfeccionament i consolidació de l’organització, E.T.A. i el resto del MLNV, hem superat un grau d’enfrontament que demostra que no estem disposats a cedir als punts mínims de defensa dels drets legítims del nostre poble. Ja fa vuit anys que E.T.A., fent gal•la de maduresa i honradesa polítiques ve oferint reiteradament i unilateralment la possibilitat d’un alt foc en base a la negociació dels cinc punts de l’alternativa KAS. Si la organització ofereix aquesta possibilitat es perquè som perfectament conscients de que la pau es possible aquí i ara. Però no qualsevol pau, no la pau dels cementiris, ni la Pax Hispana, sinó una pau sense vencedors ni vençuts.

A partir del 1982 i de la victòria electoral del POSE les eleccions a les Corts madrilenyes, l’activitat i anàlisis d’E.T.A. no van variar un “ápice”. Fins al gener de 1989, data de l’inici de les conversacions entre el Govern espanyol i E.T.A. a terra argelina, l’enfrontament va saltar de tragèdia en tragèdia. Les presons espanyoles albergarien a més de 500 presos bascos, mentre que en les franceses els empresonats arribarien al mig centenar. Els morts de ambdós costats, també sofriren un ascens espectacular, oferint el costat més dramàtic del contenciós. E.T.A. va sofrir revessos d’envergadura, dels que va saber sortir airosa.

Va ser precisament amb l’assumpció del PNV de la direcció de l’Executiu de Gasteiz i l’escisió interna dels jelkides, que l’enfrontament històric entre Euskal Herria i l’Estat espanyol, va semblar variar de coordenades. E.T.A. apuntaria, davant dels atacs del PNV i l’inici de l’Ertzaintza en tasques repressives que:

- A l’actualitat el PNV, després d’haver abandonat l’oportunitat de defensar els drets d’Euskal Herria i defensar la seva sobirania, tracta de desqualificar la lluita armada utilitzant argúcies metafísiques per condemnar les morts que aquesta produeix. Encara que ningú oblida que al 36 el PNV portava el camp de batalla als gudaris per matar a l’enemic i morir per una causa. Avui, guardant algunes diferències, les morts tenen el mateix sentit. Des de llavors a aquí, el valor de la vida no ha sofert cap canvi. Llavors, com ara, el valor de la vida era i és l’alliberació i sobirania d’Euskadi, així ho entenem els que no ens hem rendit i seguim combatent. E.T.A. és una realitat històrica que correspon a les necessitats d’Euskal Herria per alliberar-se del seu opressor.

Després de deu anys de tires i afluixades al terreny dels contactes a traves de tercers, E.T.A. i el Govern espanyol es van assentar a l’anomenada Taula d’Argel, entre gener i març de 1989. Per a E.T.A. la negociació es situava en el context de l’estratègia de guerra prolongada de desgast. Davant de tesis insurreaccionistes de la seva primera època, havien entès, ja des de 1978, la inviabilitat de la victòria militar, adoptant a la que van anomenar “tàctica de conquistes irreversibles”, mitjançant la creació de correlacions de forces favorables per la negociació.

Però les anomenades Conversacions d’Argel varen fracassar i tot va tornar a quedar com al principi. El març de 1992, la direcció d’E.T.A. era detinguda a Bidarte, el que va produir una nova reestructuració interna, en línia amb altres d’igual calat històric. La seva activitat va decréixer en relació a altres fases històriques, mentre que, des del conjunt de l’esquerra abertzale i la societat basca s’anunciava la culminació d’una fase política i l’obertura d0una nova, en la qual E.T.A., com va anunciar en varis comunicats, estava disposada a aportar la seva intervenció, marcada per l’ajuda al projecte de reconstrucció nacional d’Euskal Herria.

Les claus que va marcar E.T.A. després de la seva reestructuració interna, a partir de 1994, van ser exposades per un nivell d’activitat més selectiu, centrar en aspectes neurològics del propi sistema. Aquest canvi tàctic es va produir també com a motiu de la debilitat dels aparells de l’estat i en la necessitat de remoure la societat basca després de l’assentament a l’estat espanyol dels codis imposats per l’anomenada Reforma Política. Fruit d’aquests canvis van arribar algunes accions d’envergadura a Madrid (en especial al juliol de 1994 contra el tinent general Francisco Veguillas, número tres del ministeri de Defensa). Així mateix, Gregorio Ordoñez, home fort del PP a Hegoalde, va morir en un atemptat d’E.T.A. a Donosti, realitzat al gener de 1995 i José María Aznar, president del PP, va sofrir un altre atemptat a Madrid el 19 d’abril de 1995, del que va sortir il•lès.

Al llarg de la seva existència, l’activitat d’E.T.A. ha estat marcada per grans convulsions socials a Euskal Herria. Les últimes dècades en tensió política permanentment a propiciat experiències inèdites en la cronologia centenària del conflicte. Encara de que les baixes mortals a ambdós costats han sigut menors que en la confrontació anterior i encara de que a l’exili de la Guerra Civil va acollir a més de 150.000 bascos a partir del 36, algunes característiques (saturació d’empresonats, guerra psicològica, pressió internacional...) es configuren com si fossin pròpies d’una guerra oberta. Així, entre deu i 15.000 bascos han militat de manera més o menys intensa a E.T.A.. Els casi vint generals de l’exèrcit espanyol morts per l’organització armada en els últims vint anys, és el major número de baixes d’aquest nivell produïda en tota la història de l’estat espanyol, incloses les guerres d’alliberació americanes.

Si en un principi la passivitat social després de la derrota de la Guerra Civil va portar a E.T.A. a convertir-se en la xispa per prendre el bosc, els resultats obtinguts van fer creure que la fase insurreaccional estava a prop. L’última fase, a partir de l’assentament d’Espanya a Europa, va portar a modificar l’estratègia d’E.T.A. perquè una negociació política reconegués la fortalesa d’ambdós continents i, amb ambició, posés fi dignament al període més propici. Encara que, la modernització de l’estat espanyol va portar parella la assumpció dels factors més retrògrads que els vèrtexs de les societats modernes expressen: intransigència, uniformitat i reacció. A aquesta onada la dissidència basca va ser el principal problema per la normalització i legitimat, a la vegada que la seva guerra era pendent. D’aquesta manera, l’Administració transmetia una imatge externa de fortalesa inequívoca. Per un costat aplicant els codis bèl•lics al ús (execucions extrajudicials, tortures, segrests, xantatge, lleis especials, intoxicació, etc.) i per una altra, i posats en que el sistema polític ho permetia, acotant perfectament la insurrecció i la repressió consegüents. És a dir: guerra sí, però camuflada.

L’última fase ha estat caracteritzada per diverses pressions. Per el Govern espanyol l’element civil té que romandre al marge per poder mantenir dins de les seves coordenades la seva versió particular del conflicte, és a dir: Estat de dret contra el terrorisme.

Després d’aquesta constatació, l’estratègia d’E.T.A. a partir de la ruptura de les Conversacions d’Argel ha anat encaminada a trencar els dos principals models al marge del policial: l’internacional i el civil, per d’aquesta forma presentar realment l’origen del conflicte: España vers Euskal Herria.

En quant a l’apartat estadístic, i al llarg de la seva història, E.T.A. ha exercitat tota sort d’accions militar, suplint en moltes ocasions amb imaginació la falta de recursos. Si l’acció més transcendental va ser la mort del president del Govern espanyol, Luis Carrero Blanco (just un mes després del segrest del ambaixador espanyol en la CEE, Alberto Ullastres) un altre tipus d’operatius varen ser també espectaculars. La col•locació d’artefactes per mitjà de submarinistes, l’atac a la seu central del Ministeri de Defensa, la incursió del centre de coordinació telefònica de l’estat espanyol o l’ús de franctiradors per fostigar tant a membres de les forces de seguretat espanyoles com a alts funcionaris de l’exèrcit han sigut algunes de els actuacions més significatives de l’organització armada basca.

L’activitat d’E.T.A. va ser, junt a la intensa i permanent resposta popular, la causa de la paralització de les obres de la central nuclear de Lemoiz, així com en la dècada dels setanta, de la solució de conflictes laborals enquistats per la intransigència patronal. Com també de part de les transferències atorgades pel Govern espanyol a les autonomies de Gasteiz i Iruñea, encara de lo complicat que resulti pels seus protagonistes admetre aquesta tesis.

Durant els anys de la seva existència l’organització armada basca ha actuat preferentment i en consonància amb els seus objectius polítics al sud d’Euskal Herria. Però també ho ha fet en totes les regions i nacionalitats peninsulars de l’estat espanyol. Així mateix, l’organització basca ha actuat en èpoques recents contra interessos espanyols a Alemanya, Itàlia i Holanda, i en altres més llunyanes a Argentina, on va arribar a assaltar la casa del llavors agregat militar de l’ambaixada hispana, Jaime Milans del Bosch.

L’enfrontament ha originat casi un milió de morts, alguns reconeguts els “parts de la guerra” del règim espanyol i altres, en canvi, no sumats a la estadística. Entre els no declarats es troben aquells 200 ciutadans bascos morts per la policia nacional i la guàrdia civil a Euskal Herria durant els últims 25 anys, als que hauríem d’agregar els més de 2.000 ferits. La guerra ha tingut també altres successos sagnants i desgraciats, uns en major mida que altres.

La supervivència d’E.T.A. en un pols contra l’estat a totes llums desigual, es mou precisament en coordenades senzilles. Així ho explicava la pròpia E.T.A. en una de les seves recents entrevistes:

- La nostra és una estratègia transparent i sense secrets, i no entén de maquiavelismes ni de la demagògia i hipocresia que fan gal•la el govern del PSOE i els partits polítics adscrits als pactes antiabertzales. La nostra estratègia té uns objectius ben definits i clars: el reconeixement per part de l’estat dels drets polítics i socials que se li han robat el nostre poble per la violència i la força de les armes. ==