Pau MarínezUAB

Comèdia Atel·lana

1. Definició

La comèdia atel·lana és un dels pocs gèneres literaris romans que no té un antecedent grec estricte. És per això que en aquesta comèdia veiem personatges i ambientació típicament itàlics i molt tipificats. A més, es caracteritza per tenir un caràcter principalment de burla i per no tenir un rerefons moral. Tampoc s'interessaven pel decorat sobre l'escenati així que es podria dir que el què més importava era el diàleg i la improvisació.

L'origen d'aquest tipus de comèdia el trobem a la regió itàlica de la Campània, una regió on es trobava la cultura romana, grega, osca i etrusca, cap el segle IV a. C.. Es anomenada així per la ciutat Atel·la, un nom d'origen osc. En la seva etapa més primitiva, la preliterària, es caracteritzava per la improvisació del actors al no tenir un text escrit. Com era habitual a les representacions antigues, els actors portaven les cares tapades amb màscares.

2. Característiques principals

La característica principal que destaca en la comèdia atellana són els seus personatges tan tipificats. Aquests tenien una gran acceptació entre el públic i cadascú tenia la seva màscara que el diferenciava. En total hi havia quatre coma a peronatges principals:

-      Maccus, és un terme d’origen osc que fa referència a les dimensions desmesurades de les mandíbules del personatge. A més, si es compara amb el grec, tenim que aquest adjectiu, makkoáo, vols dir ser estúpid.

-      Pappus, és el nom que es dona als vells que apareixen a la comèdia. Són caracteritzats amb les mateixes manies i defectes que tenen els senex de Plaute. L’origen d’aquesta paraula la trobem en el mot grec páppos.

-      Bucco, és un derivat de la paraula buca i s’anomena així tant per les grans dimensions d’aquest òrgan com per la utilització que en fa, és a dir, parla més del compte. És dels personatges que més parla en les representacions al tenir aquest tarannà.

-      Dossenus, la pròpia paraula fa referència a dorsum, esquena, però amb una derivació considerada etrusca. Per tant aquest personatge es dramatitzarà amb l’esquena corba. Segons Varró de vegades aquest es confondria amb el manducus, el que ho devora tot.

Pel que fa a la temàtica utilitzada en aquest tipus de comèdia trobem, com no podia ser d'una altra manera, temes molts recurrents dels quals es pot fer broma. Un d'aquests temes és el desprestigi que es fa cap a les persones que viuen al camp per part de les que viuen a la ciutat. Això era acceptat pel públic perquè principalment les representacions es veien en territori utbà. Encara que també agafaven personatges urbans però de les classes més baixes o de feines considerades inferiors. En definitiva, qualsevol motiu relacionat amb les classes més populars era bo per poder fer una comèdia. Un altre tema que utilitzaven era la burla cap els déus desprestigiant-los i fent que s'assemblessin als humans. En realitat, qualsevol temàtica de burla o obscena era adequada per poder fer una representació.

Una altra característica important de la majoria de gèneres literaris de l’antiguitat era la seva mètrica ja que escrivien en vers. Quan deixa de ser estrictament oral i comencen a escriure aquestes obre, els autors adopten principalment la mètrica grega. És la mateixa mètrica que trobem tant a la comèdia togata com palliata. Aquí veiem que s’utilitza un tipus diferent de vers per a una situació concreta. Per tant, la mètrica està per refermar el contingut.

3. Cronologia

L'evolució de la comèdia atel·lana es reparteix principalment en dues etapes: la etapa preliterària i la escrita. Aquest gènere literari és del més antics de la literatura romana datat del segle IV a. C.. La primera etapa es caracteritza per la representació de petites aventures on actuaven el quatre personatges més recurrents i als que s'afegins d'altres espontaniament. Eren petits quadres de paròdies i burles cap a personatges mitològics que tothom coneixia. És per això que es diu que aquest gènere va estar fortament influenciat per els "flíakes" grecs que eres petites representacions on es ridiculitzaven els déus. La improvisació era el pilar principal pel que es desenvolupava l'obra ja queno disposaven de text escrit. Això dota la comèdia d'una especial gràcia al no poder veure dues obre iguals en cap moment. Segurament aquesta sigui la cusa per la que va agradar tant al públic romà a més de la seva temàtica burlesca.

La segona etapa comença cap a finals del segle II i principis del segle I a.C.. En aquesta nova etapa ja trobem comèdies escrites per ser representades tal i com tenien el altres gèneres còmics romans. A partir d'aqui es deixa de costat l'improvisació tan característica de la primera etapa encara que en alguns moments es continua fent. A causa d'això es per la seva essència més característica però si no tinguessim aquesta etapa que van passar a escriure les comèdies segurament no en coneixeriem tant.

4. Principals autors

L'autor al que se li atribueix ser el primer en escriure comèdies atel·lanes a Luci Pomponi segons el que diu l'historiador Gai Vel·lei Patercle. El què es coneix d'aquest autor és molt poc però gràcies a alguns grmàtics antics coneixem algunes obres seves. Se li atribueixen unes setanta d'obres que coneixem gràcies a cent vuitanta fragments incomplerts alguns d'ells. Per tant, aquest és un autor molt fragmentari i alguns estudiosos no li atribuexen segons quins fragments. Alguns del títols de Pomponi són Collegium (El gremi), Leno ( El proxeneta), Porcus (El porc) entre moltes d'altres, però aquests títols són representatius. Gràcies a aquets autor s'ha pogut definir amb més exactitud el que serien les comèdies atel·lanes.

L'altre autor més representatiu és Novi. Encara que no se sap res sobre la seva vida, sabem que va escriure atel·lanes. A Aquest autor se li atribuexin quaranta quatre comèdies amb un centenar de fragments encara que a vegades no localitzats en cap obra. Novi representa més personatges de províncies i camperols com Agricola (L'agricultor), Asinus (El burro) o Hetaera (La protistuta). Amb Novi es veu una gran influència per part de Plaute per la seva comicitat sense rerefons moralitzador. Un fragment de Novi:

"quid ploras, pater?

Mirum ni cantem: condemnatus sum. "

-Per què plores, pare?

-Vols que canti? M'han condemnat a mort.