Pzmar

Dara Birnbaum va nèixer a Nova York, Estats Units, en 1946 , ciutat on viu i treballa en l’actualitat. És una artista que utilitza el vídeo i les instal·lacions multimèdia per definir mitologies culturals i històriques.

Birnbaum es va introduir en l'emergent camp del videoart a finals dels anys 70, sent una de les pioneres en aquest camp, desafiant la discriminació de gènere d’aquella època i la creixent presència de la televisió en l’ambient familiar americà. Principalment, la seva obra mostra la ideologia i estètica característica dels mitjans de comunicació massius, a través de la intersecció entre el videoart i la televisió. Utilitza el vídeo per reconstruir les imatges de la televisió empleant materials com els formats arquetípics de programes de concursos, serials i programes d’esports. Les seves tècniques suposen la repetició d’imatges i la interrupció del fluxe amb text i música. Dara Birnbaum és també coneguda per formar part del moviment feminista artístic,que emergeix amb el gènere del videoart a mitjans dels anys setanta.

Vida i trajectòria artística

Dara Birnbaum va nèixer a Nova York l’any 1946. Va estudiar arquitectura a Carnegie Mellon University en Pittsburgh, llicenciant-se l’any 1969, sent la única dóna que ho va aconseguir. Posteriorment, va treballar amb la firma d’arquitectes Lawrence Halprin & Associates, a Nova York. El seu treball amb la firma instila una consideració per l’espai cívic i l’exploració de la relació entre les esferes privades i públiques de la cultura de masses. Aquesta experiència la porta a estudiar art en San Francisco Art Institute, on es va graduar en 1973, obtenint un B.F.A. en pintura.

En 1974 va deixar Estats Units per anar a viure a Florència durant un any, on es va dedicar a pintar fins que va ser introduïda al videoart per Maria Gloria Bicocchi poseïdora del Centro Diffusione Grafica, una galeria que va ser pionera en exposicions de videoart. Molts artistes varen passar en aquella època per aquest espai, ja que disposaven de material per desenvolupar la seva obra, com Vito Acconci, Dan Graham, Dennis Oppenheim, Charlemagne Palestine i Joan Jonas. En aquest període, Birnbaum troba una nova forma d’expressar-se amb aquest medi, deixant a un costat la pintura.

Birnbaum va tornar a Nova York l’any 1975. Dan Graham, qui va influenciar en la seva obra en el començament de la seva trajectòria del videoart, va introduïr-la a Screen (Journal), una revista britànica sobre la teoria del cinema ordinari, que feiaun anàlisis crític del cinema corrent de la dècada dels setanta. Birnbaum va mostrar un gran interés en el debat que havia en la revista sobre el context feminista emergent en la crítica del cinema, però va trobar que Screen (journal) comporava al mateix nivell la televisió i el sèptim art, per tant, es va oposar a l'opinió que la revista. Al seu pareixer, la televisió era un mecanisme que estava dominant la cultura de masses de la societat americana.

A mitjans dels anys setanta, el poeta Alan Sondheim va prestar a l’artista la seva Sony Portapak, amb la qual va crear els seus primers treballs experimentals de vídeo, com Control Piece i Mirroring, on utilitzava el seu propi cos per fer les interpretacions. Aquests treballs exploren la separació entre el cos i la seva representació a través dels miralls i la projecció d’imatges. Quan es va ficar en la corrent de l'apropiacionisme, a finals dels anys setanta, ja no hi ha una existència dels miralls en l’obra, El seu treball consistia en l’apropiació i l’ús de la televisió.

Apropiacionisme

Entre 1978 i 1979, va ser la seva època de més crítica als mitjans de comunicació. L'artista revela com la televisió americana comunica les ideologies a traves de signifacts formal i tècnics. La seva pràctica de deconstrucció i apropiació per desmantalear els codis televisius de representació, són una prolongada recerca sobre el significat de ser una dona i com aquest significat ha sigut construït en els mitjans. La seva tècnica per mostrar la forma de la cultura popular, expressa un sentit de romanticisme i ens dóna un exemple de reinvenció creativa. Una relació que ve del Pop Art. Com estudiant de pintura, Birnbaum va ser influenciada per Andy Warhol, famós per apropiar-se d'imatges de l'art comercial i la cultura popular per plasmar-les en la seva obra d'escultura i pintura a través de la repetició.

Una de les seves obres més trascendentals és Technology/Transformation: Wonder Woman. El vídeo comença amb una alliberació d’imatges explosives acompanyat del so d’una sirena agafada de la sèrie de televisió Wonder Woman dels anys setanta. Les següents escenes són tomes repetides a un ritme ràpid de la mateixa sèrie, amb varies escenes del caràcter principal Diana Prince, interpretant el seu gir transformatiu del paper de secretària al paper de super heroïna. L'artista descriu la seva estratègia com " un intent de desaccelerar la 'rapidesa tecnològica' de la televisió i detenir els moments televisius per l'espectador, que els permetrà examinar i qüestionar". Va ser una de les primeres artistes en aplicar aquestes estratègies per trastocar el llenguatge dels textos televisius, ella va transformar el vocabulari en una gran crítica activa, com un intent de respondre a la televisió. En Kiss the Girls: Make Them Cry (1979) critica el paper de la dona utilitzant imatges d'un concurs televisiu, Hollywood Squares. L'artista arracona la forma d'expressió dels personatges famosos, on les dones apareixen tímides i despistades, mentre que els homes apareixen presumits i autoritaris.

"La meva intenció no era involucrar-me en la política feminista a través de l'ús de la televisió, encara que consistentment estaba intentant crear una veu i posició més forta per a la dona". - Dara Birnbaum.

En 1979 va començar a fer edicions ràpides de video collages de metratge apropiat mentre treballava per una unitat de televisió de post-producció. En 1982 va presentar la peça titulada PM Magazine/Acid Rock, creada a partir de material apropiat d'un programa de televisió emès en horari de màxima audiència en Estats Units, i d'un anunci d'ordinadors. Concebuda per documenta 7, Birnbaum sel·lecciona imatges de famílies americanes en el seu entorn domèstic i les altera amb un programa de processament d'imatges, per crear un collage de fort impacte visual. A través d'aquesta obra enfatitza els temes del sexisme i consumisme que subjeuen en aquest tipus de programes.

A mitjans dels anys 80, Birnbaum comença a explorar el metafòric i el potencial expressiu de les video-tecnologies. En la trilogia de Damnation of Faust, rearticula el mite romàntic faustià a través de la veu femenina, com un impulsoren el conflicte entre el món interior i exterior, pèrdua i memòria. Crea nous aparells representatius per lograr extendre el contingut narraitu, torna als seus inicis de pintura i arquitectura. En 1985 va participar en Whitney Biennial.

A finals dels anys 80, el seu interès per la política va en augment, especialment quan la visualitza a través de la televisió. Birnbaum va agafar material de la revolta de maig de 1968 a Paris amb el seu propi metratge amateur que va fer de l'activisme dels estudiants de la Universitat de Princeton, per presentar Canon en 1990. Una peça on mescla low-end i high-end technology, per explorar com la veu individual pot ser escoltada en una societat tecnocràtica. Tiananmen Square: Break-In Transmission (1990), examina el paper que jugaven els mitjans de comunicació en la revolta d'estudiants de Xina en 1989, el moment en que el Govern de Xina impedia la transmissió d'imatges informació i de la violència en les revoltes de la plaça Tiananmen.

Birnbaum ha produït treballs per entitats molt diverses, des de llocs públics fins la MTV, Artbreak. Treballs que exploren cóm la tecnologia i els mitjans de comunicació funcionen en la cultura a través de la conspiració de l'art i la televisió. En 1989, va presentar Rio Videowall, una video instal·lació permanent a gran escala, que consta de vint-i-cinc monitors que interactuen en el Rio Shopping/Entertainment Complex en Atlanta, Georgia.

Una de les seves instal·lacions més recents és Arabesque (2011), treball que presenta vídeos que ha trobat en Youtube on mostra a diverses dones músics tocant peces de piano, una composta per Robert Schuman i l'altre per la seva dona, Clara Schumann. Birnbaum va obtenir el permís de cada una de les intèrprets per utilitzar les imatges dels seus vídeos.

Psalm 29(30), l'obra més nova. Incorpora metratge que ella mateixa va filmar en el Llac de Como, Itàlia amb imatges de video online que mostren escenes de la Guerra Civil de Siria.

Technology/Transformation: Wonder Woman forma part de la col·lecció del Museum of Modern Art de Nova York. També podem trobar els seus treballs en la col·lecció en National Gallery of Canada.

Obres sel·lecionades

• Six Movements: Video Works from 1975, 1975
• Everything's Gonna Be..., 1976.
• Liberty: A Dozen or So Views, 1976.
• Pivot: Turning Around Suppositions, 1976
• Technology, Transformation: Wonder Woman, 1978-79

• Kiss The Girls: Make Them Cry, 1979

• Local TV News Analysis, 1980

• Pop-Pop Video, 1980

• Remy/Grand Central: Trains and Boats and Planes, 1980.

• Fire! Hendrix, 1982.

• PM Magazine/Acid Rock, 1982.

• Damnation of Faust: Evocation, 1983.

• Damnation of Faust: Will-o'-the-Wisp (A Deceitful Goal), 1985.

• Artbreak, MTV Networks, Inc., 1987.

• Damnation of Faust: Charming Landscape, 1987.

• Canon: Taking to the Streets, Part One: Princeton University - Take Back the Night, 1990.
• Tiananmen Square: Break-in Transmission, 1990

• Transgressions, 1992.
• Hostage, 1994.
• Erwatung/Expectancy, 2003.
• Arabesque, 2011.
• Psalm 29(30), 2016.

Reconeixement

Dara Birnbaum ha rebut nombrosos premis i beques durant la seva carrera artística d'instiuticions com la National Endowment for the Arts, New York State Council on the Arts i Creative Artists Public Service (CAPS).

En 1987, se li varen otorgar el premi American Film Institue's Maya Deren per Video i pel·lícula independent, i el premi Louis XII de Remy Martin d'Excel·lència.

En 2009 Birnbaum va ser honorada amb una gran retrospectiva del seu treball, The Dark Matter of Media Light, en S.M.A.K. (Stedelijk Museum voor Actuele Kunst), en Gant, Bèlgica. El recorregut del seu treball es va centrar en un espai on es podia observar la carga emocional i la gran crítica a la societat americana. Aquesta exhibició va ser traslladada al Museu Serralves, en Porto, Portugal, en 2010. A partir d'aquesta retrospectiva es va publicar un catàleg amb el mateix nom en 2011.

En 2010 va guanyar United States Artists Fellow award i va ser honorada amb un USA Francie Bishop Good.

En 2011 va ser premiada amb el Creative Artist Residency en el Bellagio Center of the Rockefeller Foundation i li varen concedir una beca Pollock-Krasner Foundation.

Birnbaum ha influït en artistes com Douglas Gordon, Pierre Huyghe, Philippe Parreno i Candice Breitz.

Enllaços externs

• Representada per Wilkinson Gallery

• Llistat d'exposicions i projeccions.