Sinonimas
Força Socialista Federal (FSF)
modificaGrups clandestins que van ser actius a Catalunya des del 1954 fins el 1972. La formació política inicial va seguir una evolució de progressiva radicalització, de tal manera que una jornada que es va celebrar a la UAB sobre aquest tema duia per títol “De la dissidència cristiana al comunisme revolucionari” (06/11/2013).
Aquest procés de radicalització va fer que la formació anés canviant de nom, perquè es tracta, en realitat i a grans trets, de tres formacions polítiques: un primer grup, nascut el 1954 com a moviment cristià catalanista, CC (Cristians Catalans o Comunitat Catalana); un segon, la FSF (Força Socialista Federal), actiu durant el període 1962-68 i resultant de l'evolució del primer, amb un ideari d’esquerres i amb la voluntat d’apropar-se a les classes treballadores per ajudar a alliberar-les de l’explotació que comporta el sistema capitalista –amb UP (Universitat Popular) com a branca universitària–; i un tercer, desenvolupat a partir de militants d'UP, sector universitari que, per joventut i situació, tendeix a radicalitzar-se, on es formen el 1967 les CES (Comisiones de Estudiantes Socialistas), que deriven en els CHE-CHO (Comités de Huelga Estudiantiles-Comités de Huelga Obreros, 1969), la direcció política dels quals era el PCR (Partido Comunista Revolucionario, 1969-1970), amb un correlat final, i encara més radical, el PCP (Partido Comunista Proletario, 1970-1972).
La història complexa dels canvis de sigles i de l'evolució ideològica dels grups es pot resumir en els períodes següents:
1954: Primeres passes de la creació d’un grup amb fort accent cristià (i trets para-eclesials), que provisionalment es denominà CC –acrònim llegit com “Crist Catalunya” o “Cristians Catalans”–.
1954-62: El CC anà desprenent-se de la tutela eclesial, desenvolupà una intensa tasca de sensibilització per tot el país –sector Comarques– i anà madurant el camí per donar curs a la seva responsabilitat social –sector Social–. Va fer activisme i agitació (campanya Galinsoga, fets del Palau, etc.) i acabà plantejant una ponència per tal de refer el programa d’actuació. Com alternativa a la primera època, en aquest moment s’interpretà CC com a “Comunitat Catalana”. Hi ha, doncs, un primer CC i un segon CC, sense ruptures traumàtiques, de moment.
S'endegaren aparells legals, de cobertura de les activitats il·legals, però també com a eines per plasmar –dins dels límits de la legalitat–, l’ideari i els objectius del grup: CEDEC i Promos.
B) FSF: Força Socialista Federal; UP: Universitat Popular; CES: Comitès d'Estudiants Socialistes
modifica1962-64: S’aprovà un Programa que significava l’adopció de postures socialistes i federalistes, d’estructuració política construïda de baix a dalt, i que situava la religió com un fet privat. Aquest canvi ha estat anomenat “la primera ruptura”, perquè –ara sí– es va produir un trasbals que significà una forta, encara que gradual, pèrdua de militància. El canvi implicà la substitució del nom, i el col·lectiu passà a dir-se Força Socialista Federal (FSF).
De seguida, la branca universitària de la FSF adoptà el nom d’Universitat Popular (UP).
1964-67: Durant aquest anys, la FSF anà definint gradualment la seva estratègia, tàctica i estructura organitzativa, inicialment dins del marc del Programa de 1963, encara que cap al final de l’etapa van anar apareixent posicions marxistes i aproximacions al leninisme.
La FSF intentà construir, pràcticament des de zero, un sector obrer, mantingué les estructures para-legals (CEDEC, Promos) i en creà d’altres (EDIMA), però tingué poca presència a la societat: no feia política visible, o en feia molt poca. UP, en canvi, creixia, i ho va fer espectacularment a partir de la creació i primeres passes del SDEUB (Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona).
El 1967, desencantats de l’horitzó estrictament sindicalista del SDEUB, UP creà les CES (Comisiones de Estudiantes Socialistas), orientades ja cap a plantejaments anticapitalistes i socialistes per a la Universitat i la societat.
1967-68: Des de l’inici de 1967 i fins a principis de 1968 es produí un ampli debat entre les posicions partidàries d’inspirar un moviment popular socialista, sorgit de la base, i les que optaven per constituir un partit revolucionari que actués decididament com a consciència de classe i direcció de les masses obreres.
A grans trets, en aquest moment trobem que la FSF (ara un col·lectiu poc nombrós, que no havia avançat gaire en el camp obrer i que, d’altra banda, havia perdut militants fora de l’àrea metropolitana) mantenia la primera postura, en tant que l’organització universitària predicava la segona.
Aquest debat va arribar a una lluita declarada pel poder a finals de 1967 i culminà a principis de 1968 en la “segona ruptura”, amb el triomf de les darreres posicions. Les CES seguiran un procés de radicalització, en paral·lel al debat de la FSF.
Primavera 1968: Després de la segona ruptura se celebrà un procés congressual dels que es mantenien a una FSF que, el setembre de 1968, declarà oficialment la seva auto-dissolució. La militància que va subscriure les tesis “leninistes” guanyadores en la pugna de la “segona ruptura”, es mantingué activa i expectants de noves formes organitzatives, mentre es produïa l’abandó dels militants “conservadors”.
C) CHE/CHO: Comités de Huelga Estudiantil / Comités de Huelga Obreros; PCR: Partido Comunista Revolucionario; PCP: Partido Comunista Proletario.
modificaFinals 1968-70: Aparegueren quasi simultàniament els Comités de Huelga Estudiantil i els Comités de Huelga Obreros (CHE-CHO), i el Partido Comunista Revolucionario (PCR), amb el seu apèndix de les Juventudes Comunistas Revolucionarias (JCR). El PCR actuava com a nucli dirigent revolucionari de les masses enquadrades als CHE-CHO, a partir d’un esquema leninista de partit dirigent i d’organitzacions de masses. L’acció política plantejava oposar a la violència institucional capitalista la violència revolucionària que, seguint les tesis maoistes, optaven per la desaparició de la Universitat i la incorporació dels estudiants a la classe proletària.
El PCR, que sostenia tesis internacionalistes, intentà escampar la seva militància per Espanya: Madrid, València, Sevilla, País Basc,... amb l’ànim de promoure l’enderrocament del sistema amb la violència anticapitalista, però no aconseguia trencar el seu aïllament envers les “masses proletàries”.
Setembre 1970: Es va fer un pas endavant en el camí de radicalització: la violència revolucionària esdevingué, en teoria, lluita armada, es constituí el Partido Comunista Proletario (PCP) i les organitzacions de base passaren a ser militaritzades (“Milicias del partido”). Una bona part dels militants abandonen, i resten només alguns grups menors. Les armes existeixen; tanmateix no es coneixen accions armades significatives contra el sistema.
1971-1972: Desaparició del PCR i del PCP i extinció definitiva del “grup”.
Bibliografia
modificaColomer, Josep M. (1978): Els estudiants de Barcelona sota el franquisme. Barcelona: Barcelona, Curial.
Espar Ticó, Josep (1994): Amb C de Catalunya: Memòries d'una conversió al catalanisme, 1936-1963. Barcelona, Edicions 62.
Fabre, Jaume i Huertas, Josep M. (1981): “CC, el moviment que va morir dos cops (1954-1962)”, L'Avenç, 42, p. 54-61.
Fabre, Jaume (1984): “El nacionalisme químicament pur de Raimon Galí”, Punt Diari, 20 de setembre de 1984.
Galí, Raimon (1984): Recalada: història dels anys cinquanta (1948-1962). Barcelona: Estudis Nacionalistes.
Manent, Albert (2009): “Edició de Materials (1965-1968). Una editorial de combat”, Els Marges, 88), p. 83-85.
Molas, Isidre (ed.) (2000): Diccionari dels partits polítics de Catalunya. Segle XX. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.
Monner, Carles (1978): “Del CC a FSF”, Debat. Centre d'Estudis Socialistes, 4, volum I, p. 99.
Muñoz, Xavier (1979): “CC, història d'un moviment polític”, Serra d'Or, 237 (juny de 1979), p. 23-26.
Muñoz, Xavier (1990): De dreta a esquerra. Memòries polítiques. Barcelona: Edicions 62.