Veles

infanteria lleugera de l'Antiga Roma
(S'ha redirigit des de: Velites)

Els velites, en singular veles, eren una de les unitats d'infanteria lleugera de l'exèrcit romà abans de la reforma de Mari. Provenien generalment d'algun poble sota el domini de Roma o pertanyien a les classes més baixes de la societat o també s'hi incloïen aquells que no eren considerats encara prou adults per formar part de la infanteria pesant, normalment entre els 17 i els 25 anys.[1] Encara que originàriament existien dues classes d'infanteria, els rorarii i els accensi considerades més pobres, van desaparèixer pel seu escàs valor militar. Els velites van entrar a formar part de l'exèrcit a les reformes que es van fer l'any 211 aC substituint les antigues tropes, encara que aquesta afirmació és una dubtosa interpretació d'un únic passatge de Titus Livi.[2]

Infotaula unitat militarVeles

Modifica el valor a Wikidata
Tipusunitat militar Modifica el valor a Wikidata
Paísantiga Roma Modifica el valor a Wikidata
Un velite, segons la il·lustració de Theodore Ayrault Dodge al 1861

Eren considerats "escaramussadors" dins de l'exèrcit. Anaven armats amb un elm o galea, un escut rodó (parma), una espasa (gladius) i un feix javelines lleugeres i com a protecció per al cos es cobrien amb una pell de llop o d'os, per tal de semblar més agressius i per poder ser distingits ràpidament pels centurions. Els velites formaven sempre en primera línia de combat, seguits dels hastati, els principes i els triaris. Actuaven en les primeres escaramusses de la batalla per a després replegar-se entre els buits que deixaven les centúries abans de formar per al combat. Des del punt de vista organitzatiu, estaven assignats a una centúria i a un maniple concret. En general, hi havia 1.200 velites per cada 3.000 membres de la infanteria romana, però en temps de crisi, el seu nombre es multiplicava. A diferència d'altres unitats, adoptaven una formació oberta i poc cohesionada, sense cap estructura concreta, cosa que els permetia avançar o retirar-se ràpidament, i tenir una major mobilitat davant de l'enemic. Resultaven especialment útils per a combatre contra els elefants de guerra i per destruir els carros de guerra, per la seva gran mobilitat i les seves armes llancívoles, que els feien més efectius que la infanteria pesant.

Les reformes de Gai Mari l'any 107 aC van suprimir aquesta categoria d'infanteria lleugera i els antics velites van ser integrats amb la infanteria pesant de les noves cohorts.[3]

ReferènciesModifica

  1. Dodge, Theodore Ayrault. Hannibal; a history of the art of war among the Carthaginians and Romans down to the battle of Pydna. Boston; Nova York: Houghton, Mifflin and Co., 1891, p. 22, 34, 51-52. 
  2. Southern, Pat. The roman army: a social and institutional history. Oxford; Nova York: Oxford University Press, 2007, p. 90, 92. ISBN 9780195328783. 
  3. Penrose, Jane. Rome and her enemies an empire created and destroyed by war. Oxford; Nova York: Osprey, 2008, p. 33-38. ISBN 9781846033360.