Victoria Prego

Victoria Prego de Oliver y Tolivar, també coneguda com a Victoria Prego, (Madrid, 11 de novembre de 1948) és una periodista espanyola. Des de novembre de 2015 és la presidenta de la Associació de la Premsa de Madrid.[1]

Infotaula de personaVictoria Prego
Entrega de los premios de la Asociación de la Prensa de Madrid 01.jpg
(2019) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement11 novembre 1948 Modifica el valor a Wikidata (72 anys)
Madrid Modifica el valor a Wikidata
President de l'Associació de la Premsa de Madrid
20 novembre 2015 –
← Carmen del Riego Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióPresentadora de televisió i periodista Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Interessat enTransició democràtica espanyola Modifica el valor a Wikidata
Família
GermansAdolfo Prego de Oliver y Tolivar Modifica el valor a Wikidata

BiografiaModifica

Es filla del periodista i dramaturg Adolfo Prego de Oliver y Domínguez (1913-2000) i germana d'Adolfo Prego de Oliver y Tolivar, magistrat del Tribunal Suprem espanyol. Té arrels familiars a la província gallega d'Ourense.

Va estudiar Ciències Polítiques i Periodisme. Després d'uns treballs a El Alcázar, Informaciones i l'Agència EFE,[2] el 1974 va ingressar en Televisió Espanyola, sent assignada a l'àrea d'internacional dels serveis informatius. Durant els anys següents desenvolupà la seva activitat a l'informatiu de La 2 (llavors coneguda com a canal UHF), anomenat Redacción Noche. El 1976 fou nomenada Cap de la Secció d'Internacional, i més endavant passà dos anys a Londres com a corresponsal de TVE.

De retorn a Espanya, començà a guanyar popularitat entre 1981 i 1982 quan se li encarrega que presentés, al costat de Joaquín Arozamena, la tercera edició del Telediario, que es va decidir anomenar Al cierre. Tots dos van donar forma a una nova concepció dels informatius, combinant un estil més pròxim de transmetre notícies amb un major temps dedicat a l'opinió política.

Entre 1982 i 1987 va presentar el programa cultural El Arte de Vivir que dirigia Miguel Ángel Gozalo. Paral·lelament, el 1983 va estrenar l'espai Españoles, en el qual va tenir ocasió d'entrevistar importants personatges de la vida política, econòmica, social i cultural d'Espanya.[3] En aquesta època començà també a col·laborar amb la revista Interviú.

Més endavant, i fins a 1986, aprofundí la seva experiència periodística a la ràdio, presentant l'informatiu diari a Ràdio Nacional d'Espanya, així com l'espai d'anàlisi política El Reloj. El 1987, també a TVE, conduí Debate.

Va ser en aquest moment quan va començar a preparar per a Televisió Espanyola un dels treballs més destacats de la seva carrera: una sèrie de documentals sobre la història recent d'Espanya, al qual es va donar el títol de La Transición, que no s'estrenaria fins a 1995. Per ells va rebre els guardons “Los 16 del Año” (1995), una Antena de Oro (1996), el Víctor de la Serna (1995) o el “Mujer Progresista 1995”.[4]

El 1994 dirigí i presentà el programa de debat Un momento por favor per Telemadrid i Canal Sur.[5]

Un any després col·laborà amb Antena 3, on realitzà una sèrie de documentals coincidint amb el vintè aniversari de la mort de Franco i la pujada al tro de Joan Carles I d'Espanya. A la mateixa cadena, entre els anys 2000 i 2003, intervingué com a analista política i tertuliana al programa informatiu diari El primer café amb Isabel San Sebastián i després amb Carmen Gurruchaga.

Des de 2000 és subdirectora de l'àrea política del diari El Mundo, on escriu una columna diària. El 2005 va ser nomenada adjunta al director Pedro J. Ramírez, lloc que va abandonar al juny de 2015. Durant el 2015-2016 va mantenir la seva relació amb El Mundo publicant regularment els seus articles digitals d'anàlisi política.

Des de 2005 col·labora amb el programa de Televisió Espanyola Los desayunos de TVE, des de 2006 a Madrid opina (fins 2011) i Alto y Claro de Telemadrid i des de 2009 a La vuelta al mundo, de Veo7.

A la ràdio va treballar a Onda Cero amb La Brújula, entre 2001 i 2002 i actualment ho fa a COPE. A més, des de març de 2005 fins a gener de 2007, va tenir un blog polític al portal digital d'El Mundo.

Va formar part de la primera junta directiva de l'Acadèmia de les Ciències i les Arts de Televisió.[4]

PremisModifica

Ha obtingut nombrosos premis i reconeixements al llarg de la seva vida professional. En 2016, és investida com a doctora honoris causa de la Universitat Rey Juan Carlos, a proposta del Departament de Ciències de la Comunicació i Sociologia i rep el Premi Luca de Tena.[6]

En 2018 ha estat guardonada amb el Premi Nacional de Televisió, que concedeix el Ministeri d'Educació, Cultura i Esport, per la seva trajectòria periodística exercida en tot tipus de mitjans de comunicació.[2]

LlibresModifica

Trajectòria a televisióModifica

PremisModifica

Any Premi Categoria
2018 Premi Nacional de Televisió
2016 Premi Luca de Tena
2012 Premi Exxpopress Honorífic En el 40 aniversari de la seva trajectòria professional.
1999 Premi del Ministeri de Treball i Assumptes Socials a la No Violència contra les Dones
1996 Antena de Oro Extraordinària
1995 Premi Víctor de la Serna Millor Treball Periodístic per La Transición
1981 TP d'Or Millor Presentador per Al cierre

ReferènciesModifica

  1. «Victoria Prego gana las elecciones de la APM con el grueso de la candidatura de Carmen del Riego» (en castellà). APMadrid.es. [Consulta: 20 novembre 2015].
  2. 2,0 2,1 «Victoria Prego, Premio Nacional de Televisión 2018» (en castellà). El País, 10-05-2018 [Consulta: 16 maig 2018].
  3. «Guerra, entrevistado en directo en el programa 'Españoles'». El País, 11-04-1983.
  4. 4,0 4,1 «Victoria Prego Ictus» (en castellà). [Consulta: 29 març 2018].
  5. «Victoria Prego dirigirá un debate para Telemadrid y Canal Sur». El País, 02-12-1993.
  6. Victoria Prego, Premio Luca de Tena de periodismo, al web de l'APM, 16 de juny de 2016

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Victoria Prego