Vitalitat lingüística

La vitalitat lingüística és el grau de seguretat d'una llengua, és a dir, quina és la situació de perill d'extinció o disminució que pateix, així com les seves possibilitats d'expansió. És un indicador clau per planificar la política lingüística d'un idioma o regió.

Graus de vitalitatModifica

En analogia amb l'estat de conservació de les espècies vives, s'han establert diferents graus de vitalitat d'una llengua, segons consta a l'Atles interactiu UNESCO de les llengües del món en perill, atenent sobretot al grau de transmissió intergeneracional: llengües segures, llengües vulnerables (quan hi ha una situació de diglòssia), llengües amenaçades (quan es deixa d'aprendre a les llars de manera habitual), llengües severament amenaçades, llengües críticament en perill o idiomes extingits (el que s'anomena llengua morta).

Factors avaluatiusModifica

Segons la UNESCO s'ha de mesurar pels següents factors:[1]

  • nombre total de parlants
  • grau de transmissió intergeneracional
  • actitud de la comunitat de parlants respecte a la llengua
  • proporció de parlant de la població total del territori
  • disponibilitat de materials educatius en aquell idioma
  • canvis en els àmbits d'ús
  • actitud del govern i les institucions
  • presència en nous àmbits i mitjans de comunicació
  • quantitat i qualitat de la documentació existent

ReferènciesModifica