Zonificació
La zonificació és un mètode de planejament urbanístic en què un municipi o un altre nivell de govern divideix el sòl en àrees anomenades zones, cadascuna de les quals té un conjunt de regulacions per a nous desenvolupaments que es diferencien d'altres zones. Les zones es poden definir per a un únic ús (per exemple: residencial, industrial), poden combinar diverses activitats compatibles per l'ús, o en el cas de la zonificació basada en la forma, les diferents regulacions poden regir la densitat, la mida i la forma dels edificis permesos siguin qui siguin. utilitzar. Les normes urbanístiques de cada zona determinen si es pot concedir llicència urbanística per a una urbanització determinada. La zonificació pot especificar una varietat d'usos directes i condicionals del sòl. Pot indicar la mida i dimensions dels solars en què es poden subdividir els terrenys, o la forma i escala dels edificis. Aquestes directrius s'estableixen per orientar el creixement i desenvolupament urbà.[1] La zonificació és el mètode de planificació urbanística regulador més comú utilitzat pels governs locals dels països desenvolupats.[2]
La zonificació és el mètode normatiu de planificació urbana més utilitzat pels governs locals dels països desenvolupats,[2][3][4] a excepció del Regne Unit i la ciutat de Houston (Texas).[5]
Orígens i històriaModifica
Els orígens dels límits zonals es remunten a l'antiguitat.[6] L'antiga ciutat emmurallada va ser l'antecedent de la classificació i la regulació del sòl en funció del seu ús. Fora de les muralles hi havia les funcions indesitjables, que solien basar-se en el soroll i l'olor; era també on vivia la gent més pobra. Dins els murs, es desenvolupaven activitats insalubres i perilloses, com la carnisseria, l'eliminació de residus i la cocció de maons. Dins de les muralles hi havia els llocs cívics i religiosos, i on vivia la majoria de la gent.[7]
A més de distingir entre sòl urbà i no urbà, la majoria de les ciutats antigues classificaven encara més els tipus i usos del sòl dins de les muralles. Això es va practicar a moltes regions del món, com a la Xina durant la dinastia Zhou (1046 - 256 a.C.), a l'Índia durant el període vèdic (1500 - 500 a.C.) i als campaments militars que es van estendre per l'Imperi Romà (31 a.C. - 476 d.C.). Atès que els districtes residencials constituïen la major part de les ciutats, les primeres formes de divisió en districtes solien seguir divisions ètniques i ocupacionals; generalment, la classe o l'estatus disminuïen des del centre de la ciutat cap a l'exterior. Una forma legal d'imposar aquest principi era el sistema de castes.[7]
Tot i que es reservava espai per a importants institucions públiques, llocs de culte, comerços, mercats i places, hi ha una gran diferència entre les ciutats de l'antiguitat i les actuals. En l'Antiguitat, fins a l'inici de la Revolució Industrial (1760-1840), la major part del treball es feia a casa. Per tant, les zones residencials també funcionaven com a llocs de treball, producció i comerç. La definició de la llar estava lligada a la definició d'economia, cosa que va provocar una barreja molt més gran d'usos dins dels barris residencials de les ciutats.[8]
Al llarg de la Il·lustració i la Revolució Industrial, els canvis culturals i socioeconòmics van conduir a un ràpid augment de l'aplicació i la invenció de normatives urbanes.[7] Els canvis es van veure influïts per una nova racionalitat científica, l'arribada de la producció en massa i la fabricació complexa i el consegüent inici de la urbanització. L'abandó de la llar per part de la indústria va reconfigurar les ciutats modernes.
L'aglomeració, la contaminació i la misèria urbana associada a les fàbriques van ser els motius principals de preocupació que van portar els responsables i planificadors de les ciutats a plantejar-se la necessitat d'una separació funcional dels usos. A França, Alemanya i la Gran Bretanya es va inventar la pseudozonificació per impedir la construcció d'indústries contaminants a zones residencials. Els primers usos de la zonificació moderna es van observar a Alemanya a finals del segle XIX.[9]
TipusModifica
Hi ha una gran varietat de tipus de zonificació, alguns dels quals se centren a regular la forma dels edificis i la seva relació amb el carrer amb usos mixtos (basats en la forma), altres a separar els usos del sòl (basats en l'ús), o una combinació de tots dos. Els sistemes de zonificació basats en l'ús poden comprendre zones d'ús únic, zones d'ús mixt -on es permet la coexistència d'un grup compatible d'usos o una combinació de zones d'ús únic i mixt en un mateix sistema.
ReferènciesModifica
- ↑ Urban Stormwater Management in the United States. National Academy of Sciences, 2009.
- ↑ 2,0 2,1 Caves, R. W.. Encyclopedia of the City. Routledge, 2004, p. 784. ISBN 978-0415862875.
- ↑ E.g., Lefcoe, George, "The Regulation of Superstores: The Legality of Zoning Ordinances Emerging from the Skirmishes between Wal-Mart and the United Food and Commercial Workers Union" (April 2005). USC Law, Legal Studies Research Paper No. 05-12; and USC Law and Economics Research Paper No. 05-12. Available at Plantilla:SSRN
- ↑ Plantilla:In lang BMVBS - Startseite. Bmvbs.de. Retrieved on 2013-07-19.
- ↑ «Houston Doesn't have zoning, but there are workarounds». Rice Kinder Institute for Urban Research, 2020.
- ↑ Cornelius Steckner: Baurecht und Bauordnung. Architektur, Staatsmedizin und Umwelt bei Vitruv, in: Heiner Knell, Burkhardt Wesenberg (Hrsg.), Vitruv – Kolloquium 1982, Technische Hochschule Darmstadt 1984, S. 259–277.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 Hirt, Sonia A.. Zoned in the USA: The Origins and Implications of American Land-Use Regulation. Cornell University Press, 2014. ISBN 978-0-8014-5305-2.
- ↑ Arendt, Hannah. The Human Condition. University of Chicago Press, 1958. ISBN 978-0-226-02598-8.
- ↑ Talen, Emily. City Rules: How Urban Regulations Affect Urban Form. Island Press, 2012. ISBN 978-1-59726-692-5.