Ángel Ferrari Núñez

Ángel Ferrari Núñez (Puebla del Río, 2 de desembre de 1906 - 25 de gener de 1986) va ser un historiador espanyol, membre de la Reial Acadèmia de la Història.

Infotaula de personaÁngel Ferrari Núñez
Biografia
Naixement12 desembre 1906 Modifica el valor a Wikidata
La Puebla del Río (Sevilla) Modifica el valor a Wikidata
Mort25 gener 1986 Modifica el valor a Wikidata (79 anys)
La Puebla del Río
Dades personals
FormacióUniversitat de Sevilla
Conegut perIntroductor de la història intel·lectual alemanya (Geistesgeschichte)
Activitat
Director de tesiClaudio Sánchez Albornoz Modifica el valor a Wikidata
Ocupacióhistoriador
OcupadorUniversitat Autònoma de Madrid Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Influències

BiografiaModifica

Encara que de cognom italià, els avantpassats immediats d'Ángel Ferrari eren andalusos. En 1932 va llicenciar amb premi extraordinari en la Facultat de Filosofia i Lletres (secció d'Història) de la Universitat de Sevilla, on fou deixeble de Ramón Carande Thovar.

Després va començar a treballar com a professor de l'Institut-Escola de Sevilla dirigit per Juan de Mata Carriazo. Va estar tres mesos a la Universitat de Frankfurt amb Kantorowicz, Foerster i altres gràcies a una beca de la Junta d'Ampliació d'Estudis. És considerat com un dels introductors de la història intel·lectual alemanya (Geistesgeschichte).[1]

Va romandre fins a 1934 i al tornar fou nomenat professor d'Història de la Cultura en la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Central de Madrid en el curs 1935-1936. Poc abans d'esclatar la guerra civil espanyola es va doctorar amb la tesi "El Poder en las Partidas", dirigit per Claudio Sánchez Albornoz. Es va casar amb la filla del marquès d'Aledo i va tenir cinc fills.

Després de la guerra civil, el 6 de novembre de 1940 va obtenir per oposició la càtedra d'Història Universal de l'Edat Mitjana de la Facultat de Filosofia i Lletres a la Universitat de Santiago de Compostel·la. Entre 1941 i 1944 va ser col·laborador de la secció de "Dret Internacional" de l'Institut Francisco de Vitoria del CSIC. El 1948 va obtenir la mateixa càtedra a la Universitat de Madrid, on s'hi va jubilar. En 1956 va ser nomenat acadèmic de la Reial Acadèmia de la Història.[2]

ObresModifica

  • "La secularización de la teoría del Estado en las Partidas", AHDE, XI (1934)
  • Fernando el Católico en Baltasar Gracián (1945; reeditat 2006)
  • Castilla dividida en dominios según el libro de las Behetrías (1958)

«Obra de Ángel Ferrari Núñez» a Dialnet.

ReferènciesModifica

  1. Biografia al web del CSIC
  2. Gonzalo Pasamar Alzuria, Ignacio Peiró Martín. Diccionario Akal de Historiadores españoles contemporáneos. Editorial Akal, 2002, p.252. 


Premis i fites
Precedit per:
Agustín González de Amezúa y Mayo
Acadèmic de la Reial Acadèmia de la Història
Medalla 28

1956 - 1986
Succeït per:
Manuel Fernández Álvarez