Adrien Maurice de Noailles
Adrien Maurice de Noailles, 3r duc de Noailles (29 de setembre de 1678 - 24 de juny de 1766), fou un aristòcrata i militar francès al servei de Lluís XIV de França durant la Guerra de Successió Espanyola.[1]
_-_MV_1082.jpg) Adrien Maurice de Noailles Retrat d'Eloi Firmin Féron, 1834  | |
| Nom original | (fr) Adrien Maurice de Noailles |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | 29 setembre 1678 París |
| Mort | 24 juny 1766 (87 anys) París |
 Duc de Noailles | |
| 1708 – 1766 | |
| Activitat | |
| Ocupació | diplomàtic, militar, polític |
| Activitat | 1710 - 1766 |
| Carrera militar | |
| Branca militar | Exèrcit de Terra francès |
| Rang militar | mariscal de França |
| Conflicte | Guerra de Successió Espanyola |
| Obra | |
| Localització dels arxius |
|
| Altres | |
| Títol | Duc |
| Família | Noailles |
| Cònjuge | Françoise Charlotte d'Aubigné |
| Fills | Louis de Noailles, Amable-Gabrielle de Villars, Françoise Adélaïde de Noailles, Philippe de Noailles, Marie Anne Francoise de Noailles |
| Pares | Anne Jules de Noailles Marie-Françoise de Bournonville |
| Germans | Marie Christine de Noailles Maria Victòria de Noailles Marie-Thérèse de Noailles |
| Premis | |
Signatura _Mar%C3%A9chal_of_France.jpg) | |
 | |
Perfil biogràfic
modificaFill d'Anne Jules de Noailles, 2n duc Noailles, i de Maria Francesca de Bournonville, heretà el títol duc de Noailles després de la mort del seu pare el 1708.
El 1698, com a comte d'Ayen, es casà amb Françoise Charlotte Amable d'Aubigny, neboda i beneficiària del marquès de Maintenon, amb qui tingué 4 filles i 2 fills. Els seus dos fills mascles, Louis, 4t duc de Noailles, i Philippe, duc de Mouchy, també esdevingueren mariscals de França.
El duc de Noailles fou nomenat cavaller de l'Orde del Toisó d'Or el 1702, Gran d'Espanya el 1711, i cavaller de l'Orde de l'Esperit Sant el 1724.
Expedient militar
modificaGuerra dels Nou Anys
modificaDurant la Guerra dels Nou Anys comandà les tropes franceses en la Batalla de Verges.
Guerra de Successió Espanyola
modificaLluità en la Guerra de Successió Espanyola, encapçalant reforços a René de Froulay de Tessé i René de Froulay de Tessé per al fallit setge de Barcelona de 1706[2] i comandant la invasió francesa del nord de Catalunya l'any 1711 que finalitzà amb el Setge de Girona.
Posteriorment fou president del Consell de Finances de França entre 1715 i 1718. Es distingí en la Guerra de Successió polonesa (1733-1738) i fou nomenat mariscal de França el 1734, convertint-se en degà dels mariscals el 1748.
Complí en la Guerra de Successió Austríaca i se'l nomenà comandant de les forces franceses el març de 1743. Fou derrotat a la Batalla de Dettingen el juny de 1743, però reeixí en expulsar les tropes austríaques fora d'Alsàcia-Lorena l'any següent, encara que perdé l'oportunitat de derrotar totalment l'exèrcit austríac mentre estava creuant el Rin.
Expedient polític
modificaVa ser Ministre d'Assumptes Exteriors des de l'abril al novembre de 1744 i considerava la Gran Bretanya com l'enemic més gran de França, per sobre de la mateixa Àustria. Posteriorment actuà amb gran capacitat diplomàtica i tingué una influència substancial sobre el curs de política exterior francesa.
Referències
modifica
- ↑ Rotger, Agnès; Casals, Àngel «L'oportunitat perduda dels catalans». Especial 1714. Monogràfic de la Revista Sàpiens [Barcelona], núm. 108, setembre 2011, p.28-31. ISSN: 1695-2014.
- ↑ Suaréz Fernández, Luis. Historia general de España y América (en castellà). 2a ed.. Ediciones Rialp, 1984, p. 248. ISBN 8432121061.[Enllaç no actiu]