Agenda oculta

pel·lícula de 1990 dirigida per Ken Loach

Agenda oculta[1] (Hidden agenda en el seu títol original en anglès al Regne Unit) és una pel·lícula de l'any 1990 dirigida per Ken Loach i protagonitzada per Frances McDormand i Brian Cox,[2] la qual fou emesa a TV3 per primera vegada el 29 de setembre del 1995.[1]

Infotaula de pel·lículaAgenda oculta
Hidden Agenda Modifica el valor a Wikidata
Fitxa
DireccióKen Loach Modifica el valor a Wikidata
Protagonistes
ProduccióEric Fellner Modifica el valor a Wikidata
GuióJim Allen Modifica el valor a Wikidata
MúsicaStewart Copeland Modifica el valor a Wikidata
VestuariDaphne Dare Modifica el valor a Wikidata
DistribuïdorHemdale Film Corporation i Netflix Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
País d'origenRegne Unit Modifica el valor a Wikidata
Estrena1990 Modifica el valor a Wikidata
Durada106 min Modifica el valor a Wikidata
Idioma originalanglès Modifica el valor a Wikidata
Coloren color Modifica el valor a Wikidata
Formatpantalla ampla Modifica el valor a Wikidata
Descripció
Gèneredrama i cinema de thriller polític Modifica el valor a Wikidata
Temaconflicte nord-irlandès Modifica el valor a Wikidata
Lloc de la narracióIrlanda del Nord Modifica el valor a Wikidata

IMDB: tt0099768 Filmaffinity: 176477 Allocine: 6990 Rottentomatoes: m/1032750-hidden_agenda Mojo: hiddenagenda Allmovie: v22318 TCM: 77926 TV.com: movies/hidden-agenda Modifica el valor a Wikidata

ArgumentModifica

Irlanda del Nord, 1980. Un membre de la Lliga dels Drets Humans, Paul Sullivan (Brad Dourif), és assassinat a Belfast i, a més, desapareix una cinta amb informació altament secreta. Investigava unes denúncies sobre la violència i tortures dels serveis d'intel·ligència britànics, que impliquen el govern de Margaret Thatcher. Atenent a les pressions internacionals, Londres envia a Belfast un dels millors inspectors de la brigada criminal: Peter Kerrigan (Brian Cox). Aquest darrer vol arribar fins al fons de l'assumpte, però ensopega amb diferents obstacles, hostilitats i silencis, fins i tot de la mateixa policia. Kerrigan comptarà amb la col·laboració de l'advocada nord-americana Ingrid Jessner (Frances McDormand).[2][3]

Context històric i artísticModifica

Per a molts, considerat per excel·lència el cineasta de la classe obrera, i tanmateix responsable d'una filmografia on s'expressen denúncies i preocupacions sobre temes morals, polítics i socials contemporanis, l'anglès Ken Loach realitzaria aquesta pel·lícula el mateix any que la primera ministra Margaret Thatcher va presentar la dimissió. És un tensa intriga criminal, inspirada en el cas de John Stalker, amb el conflicte a l'Ulster i el dolorós activisme terrorista de l'Exèrcit Republicà Irlandès com a teló de fons, on s'assenyala la guerra bruta que s'hi va lliurar. Inconformistes i d'esquerres, Loach i el guionista Jim Allen (junts van fer televisió i pel·lícules com Plouen pedres o Terra i llibertat) van articular un símil de trama de cinema negre per a referir-se a un complot mogut per la CIA i l'agència britànica d'intel·ligència MI5, consistent a assetjar i derrocar el Partit Laborista britànic, posant en safata la victòria electoral de la conservadora senyora Thatcher.[2]

Ell afirma que té en el seu poder una cinta que provarà que vostè i altres homes conspiren per a desestabilitzar el darrer govern laborista, i que li va donar una còpia d'aquesta cinta a Paul Sullivan perquè la fes pública. I que per això el van matar.

—L'inspector Kerrigan representat per l'escocès Brian Cox.[2]

L'humanista i compromès Loach s'interessa per la preocupant situació a Irlanda del Nord i no dubta a posar el dit a la nafra en l'anomenat terrorisme d'Estat. No hi manquen tampoc apunts sobre les febleses de la democràcia, les activitats clandestines de les agències d'espionatge governamentals, els efectes de la corrupció sobre la policia britànica, l'abús de poder i la manipulació que els polítics poden exercir sobre la societat. Revulsiu, desafiant i contundent, aquest film és servit amb tensió, rigor i matisos, si bé no és del tot representatiu de l'obra de l'independent Loach: el perfil és poc documentalista, els actors són coneguts i el pressupost de producció força considerable. Així, i contràriament a moltes altres pel·lícules seues, aquesta -en principi, un encàrrec del productor David Puttman- va tindre una molt àmplia difusió. A més, va causar estupor i enrenou (especialment, al Regne Unit), ja que fou acusada d'afavorir l'IRA.[2][4][5]

PremisModifica

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 ÉsAdir (català)
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Vilaseca, Ramón Robert, 2014. Les 500 millors pel·lícules de la història del cinema. Lleida: Pagès Editors, S. L. ISBN 9788499754932. Pàg. 277.
  3. 3,0 3,1 Filmaffinity (anglès)
  4. Christopher Tookey, "The Most Shameful Bigotry of All is the British Cinema's Support of the IRA", Daily Mail, 27 de gener del 1997.
  5. Walker, Alexander, 2004. Icons in the Fire: The Decline and Fall of Almost Everybody in the British Film Industry. Londres: Orion. ISBN 9780752864846. Pàgs. 131–132. [1]

BibliografiaModifica

  • John Newsinger, "Scenes from the Class War: Ken Loach and Socialist Cinema", International Socialism Journal, 1999. [2]
  • G. Fuller (ed.), 1998. Loach on Loach. Londres: Faber and Faber. [3]

Enllaços externsModifica