Agustí Villaronga i Riutort
Agustí Villaronga i Riutort (Palma, 1953) és un director de cinema i guionista mallorquí.[1]
.jpg) (2020)  | |
| Nom original | (ca) Agustí Villaronga |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | 4 març 1953 (67 anys) Palma (Mallorca) |
| Activitat | |
| Ocupació | Actor de cinema, director de cinema i guionista |
| Activitat | 1976 – |
| Obra | |
Obres destacables | |
Premis
| |
    | |
BiografiaModifica
Nascut a Mallorca, en 1953. Net de titellaires i ambulants, oferien en fires el seu espectacle fins que la seva àvia va morir de tuberculosi en un hospital de Terrassa, quan el seu pare era petit. Aquest va ser un nen de la guerra, enviat al front militar amb quinze anys i arribant més tard a Palma per treballar de carter. Apassionat del cinema, li va inculcar al seu fill la passió de l'art visual.
Quan Agustí era només un nen jugava a fer projeccions amb dibuixos, capses de llumins i llanternes. Als 14 anys va decidir ser director. Quan va acabar el col·legi va escriure a Roberto Rossellini a la seva escola de cinema a Roma. Li van respondre que abans hauria de passar per la universitat. Així doncs, en acabar els seus estudis bàsics en el Col·legi Montesión de Jesuïtes, ja adolescent, es va traslladar a Barcelona per matricular-se i posteriorment llicenciar-se en Geografia i Història a La Universitat de Barcelona.
En la companyia de Núria Espert i Romero viatja per Europa i Amèrica representant un paper en l'obra Yerma, de Lorca. En tornar per seguir amb els seus estudis, actua en diverses pel·lícules en les quals tracta amb Pepón Corominas, productor que li proposa portar el vestuari de La plaça del diamant.
Fou professor d'Imatge, director artístic, decorador, estilista i realitzador de vídeos de moda, sent tot això un pas previ per a la seva incursió en el món cinematogràfic amb els seus primers curts: Anta Dona (1976), Laberint (curtmetratge) (1980) i Al Mayurka (1980).
En 1987 grava la seva òpera primera Tras el cristal, sent seleccionada per al Festival de Berlín, premi de la crítica de Mallorca, Premi Onda i Gran premi del Festival de Cinema de Barcelona.
Seguidament, Julián Mateos i Maribel Martín li produeixen El niño de la luna (1989), guardonada amb un Premi Goya al millor guió original i nominada al millor director i pel·lícula. Tanmateix, lluny dels premis, la crítica i el públic ataquen amb vehemència el seu treball.
En 1992 grava Al-Andalus: les arts islàmiques a Espanya, un documental produït per Sogetel i el MoMA de Nova York, i no torna fins a 1995, on adapta la novel·la de Georges Simenon en el seu treball El pasajero clandestino, una obra allunyada de la seva forma de narrar i expressar. Va declarar durant el seu rodatge que la temptació de deixar el cinema va ser molt gran.
En 1997 torna amb 9.99 un altre encàrrec en el qual María Barranco té a veure, ja que li va proposar a ell com a realitzador del guió. El film, co-protagonitzat per Terele Pávez, va estar present en diversos festivals, entre ells els de Mont-real, Torontó, Roma, Sitges, l'Havana i el Fantafestival, on va guanyar sengles premis a més del Premi Mélies de plata a la millor pel·lícula fantàstica europea.
El seu següent treball, El mar (2000) suposa el seu retorn com a autor d'una pel·lícula íntegrament seva. Coguionista al costat de Biel Mesquida Amengual (poeta mallorquí) i Toni Aloy, d'una novel·la de Blai Bonet i Rigo. Presentada en el Festival de Berlín i nominada a l'Ós d'Or, l'única cosa que no causa és indiferència. El seu reconeixement es fa internacional i guanya el Premi Manfred Salzgeber a la innovació.
En 2001 va rebre el Premi Nacional de Cinema de Catalunya.
En 2002 dirigeix Aro Tolbukhin, dins la ment de l'assassí al costat d'Isaac-Pierre Racine i Lydia Zimmermann, un fals documental on juguen amb les possibilitats del llenguatge fílmic barrejant estils, gèneres i formats. Va ser guardonat amb el Premi Ariel com a millor guió original i nominada a la millor pel·lícula i direcció.
Allunyat del cinema, adapta el text teatral per a la realització en format televisiu, Després de la pluja (2007), on obté una bona però poc transcendent acolliment.
En 2010 estrena Pa negre (pel·lícula) (basada en la novel·la Pa negre i Retrat d'un assassí d'ocells, de l'escriptor Emili Teixidor i Viladecàs), amb una història centrada en la infància i adolescència d'un noi durant els foscos anys 40. Alhora que descobreix la sexualitat, es despertarà en ell una consciència moral.
Pa negre, de la productora Massa d'Or Produccions (liderada per Isona Passola i Vidal) es va rodar amb un pressupost de quatre milions d'euros, el 82% via subvencions públiques. Massa D'or va destinar una inversió de 500.000 euros per finançar la pel·lícula, el que equival al 12,5% del pressupost de producció, segons va publicar Expansión.[2] La resta es va finançar amb crèdits i subvencions públiques nacionals i autonòmiques i amb acords de coproducció amb TV3 i TVE.[3]
Aquesta última pel·lícula es presenta en el Festival de Cinema de Sant Sebastià (on Nora Navas aconsegueix la Petxina de Plata a la millor actriu) i 13 de febrer de 2011 guanya 9 Premis Goya (entre ells el de Millor direcció) d'un total de 14 nominacions.
El 22 de juliol de 2011 va ser premiat amb el Premi Nacional de Cinematografia. Dotat amb 30.00 euros, el guardó entregat pel Ministeri de Cultura, recompensa l'aportació més distingida en l'àmbit cinematogràfic espanyol durant l'any anterior a la seva concessió.
Al mateix any, Pa negre (pel·lícula) fou seleccionada per competir per l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa.
En 2012 rep diversos guardons per la seva trajectòria, com el premi honorífic del Festival Internacional de Cinema i Arts Escèniques Gai-Lesbo i Trans de Bilbao (Zinegoak), el premi Jordi Dauder de la Mostra de Cinema Llatinoamericà de Catalunya, i un homenatge del Spanish Cinem Now a Nova York.[4]
ObraModifica
- 1976: Anta mujer, curtmetratge
- 1979: Laberint, curtmetratge
- 1979: Al mayurka, curtmetratge
- 1985: Tras el cristal
- 1989: El niño de la luna
- 1989: La mort i la primavera, basat en el llibre de Mercè Rodoreda[5]
- 1991: Al Andalus, documental
- 1995: El passatger clandestí, telefilm
- 1997: 99.9
- 2000: El mar
- 2002: Aro Tolbukhin, dins la ment de l'assassí, amb Lydia Zimmermann i Isaac-Pierre Racine
- 2005: L'habitant incert (actor)
- 2007: Després de la pluja, telefilm
- 2010: Pa negre
- 2012: Carta a Eva, mini-sèrie
- 2015: El Rey de La Habana
- 2015: El testament de la Rosa, documental
- 2017: Incerta glòria, basat en la novel·la de Joan Sales
Premis i nominacionsModifica
Premis GaudíModifica
| Any | Categoria | Pel·lícula | Resultat |
|---|---|---|---|
| 2011 | Millor pel·lícula en llengua catalana | Pa negre | Guanyadora |
| Millor direcció | Pa negre | Guanyador | |
| Millor guió | Pa negre | Guanyador |
Premis ButacaModifica
| Any | Categoria | Pel·lícula | Resultat |
|---|---|---|---|
| 2000 | Millor pel·lícula catalana | El mar amb Kràmpack |
Guanyador |
Festival Internacional de Cinema de CatalunyaModifica
| Any | Categoria | Pel·lícula | Resultat |
|---|---|---|---|
| 1997 | Millor film | 99.9 | Candidata |
Festival Internacional de Cinema en Català Costa DauradaModifica
| Any | Categoria | Pel·lícula | Resultat |
|---|---|---|---|
| 2016 | Millor documental | El testament de la rosa | Guanyador |
Premis Goya[6]Modifica
| Any | Categoria | Pel·lícula | Resultat |
|---|---|---|---|
| 1990 | Millor direcció | El niño de la luna | Candidat |
| Millor guió original | El niño de la luna | Guanyador | |
| 2011 | Millor direcció | Pa negre | Guanyador |
| Millor guió adaptat | Pa negre | Guanyador |
Festival Internacional de Cinema de BerlínModifica
| Any | Categoria | Pel·lícula | Resultat |
|---|---|---|---|
| 2000 | Manfred Salzgeber Award | El mar | Guanyadora |
| Ós d'Or | El mar | Candidata |
Festival Internacional de Cinema de CanesModifica
| Any | Categoria | Pel·lícula | Resultat |
|---|---|---|---|
| 1989 | Palma d'Or | El niño de la luna | Candidata |
Festival Internacional de Cinema de Sant SebastiàModifica
| Any | Categoria | Pel·lícula | Resultat |
|---|---|---|---|
| 2002 | Conquilla de Plata | Aro Tolbukhin, dins la ment de l'assassí | Candidata |
ReferènciesModifica
- ↑ «Agustí Villaronga i Riutort». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ García, S. «‘Pa Negre’ costó cuatro millones de euros, financiados en un 82% con fondos públicos». Expansión, 18-01-2011 [Consulta: 5 gener 2016].
- ↑ «La triunfadora de los Goya, gracias a las subvenciones públicas». La voz de Barcelona, 14-01-2011 [Consulta: 5 gener 2016].
- ↑ Moreno, Víctor; Ramírez, María E.; de la Oliva, Cristian; Moreno, Estrella; et alii. «Biografía de Agustí Villaronga i Riutort» (en castellà). Busca biografias, 28-12-2017.
- ↑ «Rodoreda, vista per Villaronga». Bonart [Girona], núm. 114, abril 2009, p. 58. ISSN: 1885-4389.
- ↑ «'Pa negre' també arrasa als Goya». Vilaweb, 14 febrer del 2011 [Consulta: 14 febrer 2011].