Alberginiera
L'alberginiera (Solanum melongena) és una planta herbàcia anual de la família de les solanàcies, és cultivada per a la seva fruita, l'albergínia.[1]
| Solanum melongena | |
|---|---|
 | |
| Dades | |
| Font de | albergínia |
| Planta | |
| Tipus de fruit | baia |
|
| |
| Taxonomia | |
| Super-regne | Eukaryota |
| Regne | Plantae |
| Ordre | Solanales |
| Família | Solanaceae |
| Tribu | Solaneae |
| Gènere | Solanum |
| Espècie | Solanum melongena L. |
|
| |
 | |
La mata té algunes espines. Pot arribar a fer fins a 150 cm d'alçada. La tija és pilosa i les fulles glauques, amples, i amb llargs pecíols. Les fulles són simples, de fins a 20 cm. de llarg. Les flors són de color blanc o malva amb forma d'estel de cinc puntes. El fruit, l'albergínia o albergina,[2] és una drupa amb nombroses llavors. Pot tenir moltes formes i colors diferents. Era molt utilitzada als països de parla catalana ja des d'època medieval, ans al contrari d'altres solanàcies com el tomàquet, el pebrot o la patata originàries d'Amèrica que van va arribar més tard.[3]
HistoriaModifica
La planta és originària l'Àsia meridional i oriental, on va ser cultivat des de temps prehistòrics. El primer esment escrit data del segle VI al in Qimin Yaoshu, un tractat agrícola xinès.[4] Sembla que a Europa aquesta planta no es va cultivar fins a l'edat mitjana, quan va ser introduïda a Andalusia pels àrabs, i Ibn al-Awwam al segle XII en parla al seu tractat sobre l'agricultura Kitab al-Filaha. Descriu quatre varietats: la d'Egipte a fruita blanca, la de Síra de fruita porpra, la del país (Andalusia) negra i la de Cordova de color marró.[5] El seu nom prové de la paraula àrab al-bâdinjân, un préstec del persa bâdengân.[6] La forma catalana albergínia al seu torn la va adoptar el francès, i d'aquest, l'anglès britànic. L'altre nom anglès eggplant («planta ou») ve del fet que els fruits d'algunes varietats semblen ous per llur forma i color. El nom italià melanzana prové de la forma llatina mela insana, que significa literalment poma que embogeix; aquesta definició medieval, justificada per la presència a l'albergínia d'alguns alcaloides, va estar encoratjada pels Papes de Roma durant segles.
ConreuModifica
Necessita temperatures més altes que el tomàquet o el pebrot. Es conrea en climes tropicals o subtropicals. Si li manca aigua serà molt amargant, de mida petita i amb la pell arrugada. És una planta d'estiu i normalment es fa en regadiu en climes mediterranis. No necessita un tutor.
VarietatsModifica
- Ratllada de Gandia: varietat valenciana caracteritzada per les franges en el fruit, òptima als mesos de juliol i agost.
- Black beauty: Planta tipus de color morat fosc i allargada.
- blanca: es creu que l'alberginia original, la que van portar els àrabs a la Península, era de color blanc. És una alberginia rodona, gran i de color totalment blanc. Té un gust molt més dolç que les morades i menys amarg, però tot i ser més ben valorada organolèpticament, s'ha deixat de cultivar, ja que el calze té unes espines grans i punxagudes que en dificulta el maneig al camp, el mercat i a la cuina.[7]
- de metro: és una varietat llarga i prima, que fa entre 5 i 8 cm. d'ample, però de llarg supera fàcilment els 30-40 cm.
- Albergínia d'Almagro, petites albergínies que es presenten exclusivament en conserva.
- Albergínia bonica, varietat local de l'Empordà.
Usos culinarisModifica
Les albergínies estan presents a la gastronomia de moltes zones del planeta. Són ideals per a preparar plats vegetarians. Es poden fer moltes innovacions creatives substituint carns per llesques d'albergínia o albergínia picada.
ReferènciesModifica
- ↑ «Alberginiera». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ «albergínia». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ «Propietats nutricionals de l'albergínia i el tomàquet -». Biblioteca Virtual. Diputació de Barcelona. [Consulta: 25 juliol 2018].
- ↑ Fuchsia., Dunlop. Revolutionary Chinese cookbook : recipes from Hunan Province. 2007. Nova York: W.W. Norton, 2006. ISBN 0393062228.
- ↑ al-ʻAwwâm, Yaḥyà b Muḥammad Ibn. «article VIII: Culture de l'aubergine». A: Le livre de l'agriculture d'Ibn-Al-Awam (en francès, traduït de l'àrab). París: Librairie A. Franck, 1866, p. 236-241.
- ↑ Veny, Joan; Pons i Griera, Lídia. «L'alberginia (II): variants del segment final -inia». A: Atles Lingüístic del Domini Català (pdf). 9. El camp i els cultius. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 2008, p. 646.
- ↑ Al·liès, Bep «Albergínies plenes». Ara Balears, 28-07-2017.
