Empordà
L'Empordà és una comarca catalana sense ús administratiu compresa entre les serres de l'Albera i les Gavarres. En la divisió comarcal de 1936 dues comarques administratives en reberen el nom: l'Alt Empordà i el Baix Empordà, i en una dotzena de municipis més limítrofs a aquestes dues, disseminats actualment entre les comarques del Gironès i el Pla de l'Estany. El nom deriva d'Empúries (Empòrion en grec antic, o Emporiae en llatí) que significa «els mercats».
 Empordà | |||||
|---|---|---|---|---|---|
 Plana de l'Empordà, al fons, el Massís del Montgrí  | |||||
| Localització | |||||
| |||||
| Estat | Espanya | ||||
| Comunitat autònoma | Catalunya | ||||
| Província | província de Girona | ||||
| Geografia | |||||
| Superfície | 2.261,62 km² | ||||
| Altitud | 40 m | ||||
La ciutat de Figueres, principal nucli urbà i pol econòmic i comercial de l'Empordà, fou designada capital de l'Alt Empordà, mentre que la Bisbal d'Empordà, llavors un centre de producció industrial ceràmica i surotapera, ho fou del Baix Empordà. Així mateix, durant l'esmentada divisió comarcal, fou annexionada a aquesta darrera Sant Feliu de Guíxols i la Vall d'Aro, àrea històricament, geogràficament i culturalment selvatana, però que guardava forts lligams i interessos econòmics amb la indústria del suro dels municipis empordanesos de l'àrea de les Gavarres, vincles que comportaren en definitiva, la incorporació d'aquests municipis al Baix Empordà.
La gent de l'Empordà sol definir-se generalment a si mateixa com a empordanesa, ignorant majoritàriament les fronteres administratives resultants de les successives divisions comarcals des de la realitzada el 1936, divisió que tingué globalment més en compte criteris econòmics i de mercat que no pas històrics, naturals, geogràfics o culturals. De fet, avui dia es poden trobar diverses incongruències notòries dins la geografia empordanesa causades per aquella més que discutible divisió comarcal. Així doncs, el nucli selvatà de Romanyà de la Selva situat dins la comarca del Baix Empordà i en canvi, nuclis tan genuïnament empordanesos com Parets d'Empordà, entre d'altres, resten dins les veïnes comarques del Pla de l'Estany i el Gironès.
És prou conegut que Josep Pla solia anomenar Empordanet la rodalia del seu Palafrugell natal, o la zona compresa entre les Gavarres i el Montgrí, nom que per imitació i un pèl abusivament és utilitzat actualment com a sinònim de Baix Empordà, més literàriament que no pas popular.[1]
L'Empordà pren el seu nom, per via de successives derivacions fonètiques, de l'antic Comtat d'Empúries, inicialment amb capital a l'actual Sant Martí d'Empúries i posteriorment a Castelló d'Empúries, vila que fou l'autèntica capital medieval de l'Empordà durant els segles de més esplendor polític d'aquest comtat. Aquest, fou un dels més insurgents amb el poder reial i un dels darrers a unir-se a la Corona d'Aragó, fet que donà lloc a curiosos episodis, com foren la desviació del cabal del riu Ter per part dels comtes d'Empúries o la inacabada construcció del vistós castell del Montgrí per part dels reis catalans dalt del massís del mateix nom.
L'Empordà té una escola pictòrica notable, en la qual sobresurt el surrealisme de Salvador Dalí, Àngel Planells, Joan Massanet o Evarist Vallès. Han fet aportacions destacades al coneixement d'aquesta escola historiadors de l'art com Rafael Santos Torroella, Alícia Viñas o Mariona Seguranyes.
Història Modifica
La comarca ja estava habitada des de la prehistòria. Hi ha nombroses coves que van servir de refugi per a l'home paleolític inferior i mitjà al massís del Montgrí, les més famoses porten el mateix nom: Cau del Duc, a Torroella i a Ullà (Cau del Duc d'Ullà). D'altra banda trobem importants conjunts megalítics al Massís de les Gavarres o al massís de Cadiretes, destaquen els nombrosos dolmens repartits pels entorns de Fitor.
Els grecs es van establir molt a prop de l'actual comarca, a Rhode al segle viii aC i a Empúries a principis del segle vi aC.
Els ibers van construir una de les seves principals ciutats a Ullastret al segle vi aC; eren la tribu dels indígets. Però amb l'arribada dels romans s'inicia un procés de transformacions en el sistema d'ocupació i explotació econòmica del territori, que va portar a l'abandonament d'Ullastret durant el segle ii aC.
El Baix Empordà fou romanitzat com tots els territoris de l'Imperi però fou seguit per les invasions bàrbares dels segles III i V que empobriren notablement la comarca i reduïren els seus nuclis urbans a la mínima expressió.
Mentre que resten molts vestigis de la romanització, és difícil de copsar el pas dels visigots i els àrabs, ja que la proximitat amb el Regne Franc va fer que ràpidament es creessin uns comtats independents comandats per senyors feudals. De fet la invasió musulmana no va durar més de seixanta anys (714-785) i l'antiga població hispanogòtica tornà a instal·lar-s'hi.
La divisió administrativa de l'imperi Carolingi repartí el territori català conquerit en comtats. Mentre el nord de la comarca i l'actual Alt Empordà estava organitzat entorn del comtat d'Empúries, la resta eren feus o subfeus del Bisbe de Girona, posseïdor d'extenses terres —especialment al Baix Empordà—, o bé baronies de branques dels Cardona vinculades al comtat, per passar a ser més tard la façana marítima del comtat de Girona, de Begur a Sant Feliu de Guíxols. Les primeres drassanes es troben a l'Empordà al segle x, i a Tortosa el 945 ordenada per Abd al-Rahman III.[2]
Gastronomia Modifica
La cuina de l'Empordà és anomenada la cuina del mar i la muntanya[3] i a vegades com la "reserva gastronòmica" de Catalunya.[4]
La gastronomia de l'Empordà és marcada per la seua naturalesa marítima, complementada amb zones de secà i zones de bosc de muntanya, i amb els aiguamolls dels deltes dels rius Muga, Fluvià i Ter. Els elements principals són el peix, el porc, l'embotit, l'aviram i les verdures.[5] L'afluència de turisme ha creat un sector de restauració destacable, que ha impactat en l'oferta gastronòmica amb la creació de diversos restaurants d'alta gamma, entre els El Bulli de Ferran Adrià a Roses.
Referències Modifica
- ↑ «Presentació del llibre L'Empordà de Josep Pla». Fundació Josep Pla. Arxivat de l'original el 2011-09-03. [Consulta: 18 juliol 2012].
- ↑ Terradas Muntañola, Robert. Las Atarazanas de Barcelona: Trazado, construcción, y restauración (en castellà). Editorial Enginyeria i Arquitectura La Salle, 2009, p. 20. ISBN 978-84-937011-9-2.
- ↑ gastronomia, Turisme Baix Empordà. «Cuina empordanesa». Consell Comarcal. Arxivat de l'original el 12 d’agost 2014. [Consulta: 7 agost 2014].
- ↑ Fàbrega, Jaume. La cuina de l'Empordà i la Costa Brava. Magrana, 1990, p. 19 [Consulta: 7 agost 2014]. «no és agosarat afirmar, com he escrit d'altres vegades, que és la "reserva gastronòmica" de Catalunya»
- ↑ 'Alt Empordà', guia publicada per la Generalitat de Catalunya, 2004
