Joan Veny i Clar
Joan Veny i Clar[1] (Campos, Mallorca, 22 d'agost de 1932)[2] és un lingüista, dialectòleg mallorquí, considerat un dels més prestigiosos i reconeguts dels Països Catalans.[3] És l'autor d'Els parlars catalans un llibre essencial per a la dialectologia catalana, síntesi de la variació dialectal de tot l'espai dels Països Catalans i alhora d'una obra més densa i rica encara, elaborada conjuntament amb Lídia Pons: l'Atles Lingüístic del Domini Català.
Biografia | |
---|---|
Naixement | 22 agost 1932 (92 anys) Campos (Mallorca) |
5è President de l'Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes | |
1994 – 2000 ← Giuseppe Tavani – Albert Guillem Hauf i Valls → | |
Dades personals | |
Formació | Universitat de Barcelona - doctorat Universitat de Poitiers Universitat catòlica de Lovaina |
Activitat | |
Camp de treball | Dialectes del català |
Ocupació | lingüista, dialectòleg, professor d'universitat |
Membre de | |
Obra | |
Obres destacables | |
Estudiant doctoral | José Enrique Gargallo Gil |
Premis | |
| |
Biografia
modificaÉs catedràtic emèrit de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona. A més d'aquesta universitat va estudiar a les de Lovaina i Poitiers. Es va doctorar en filologia romànica el 1956 amb la tesi Paralelismos léxicos en los dialectos catalanes dirigida per Antoni M. Badia i Margarit i publicada el 1960. La seva recerca en el camp de la dialectologia és capdavantera pel que fa a la llengua catalana, sobretot arran de l'edició d'Els parlars catalans (el 1978), que recull i estableix una síntesi de la variació dialectal de la llengua catalana. Aquell mateix any esdevingué membre de l'Institut d'Estudis Catalans. S'ha dedicat, a més, a l'edició de textos (Regiment de preservació de pestilència, de Jaume d'Agramunt, s. XIV; edició publicada el 1971) i a la història de la llengua, amb una atenció especial a l'etimologia. Ha publicat nombrosos articles sobre lingüística catalana (com per exemple de dialectologia mallorquina o fins i tot d'occitanismes al rossellonès), especialment sobre dialectologia, geolingüística i etimologia; en aquest camp, ha dedicat diversos estudis a l'ictonímia; ha participat en força congressos.
És director de l'Atles Lingüístic del Domini Català (ALDC), un projecte d'investigació de l'Institut d'Estudis Catalans sobre la diversitat dialectal, elaborat conjuntament amb Lídia Pons i Griera i iniciat per Antoni Maria Badia i Margarit, el resultat del qual, una obra de nou volums, és en curs de publicació des de 1998 i es pot consultar a internet (ALDC). És també un dels membres més destacats de l'equip de redacció de l'Atlas Linguistique Roman, així com responsable de la part catalana de diversos programes internacionals de recerca en l'àmbit de la geolingüística.
És doctor honoris causa per la Universitat de València (2008) i la Universitat de les Illes Balears (2016).[4][5] Ha estat guardonat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1997), amb el Premi de la Fundació Institució Catalana de Suport a la Recerca (2004), amb la Medalla d'Honor de la Xarxa Vives d'Universitats (2013) i amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (2015), entre altres reconeixements i homenatges. L'escola de Campos porta el seu nom.
Obres
modifica- Estudis de geolingüística catalana (1978).
- Els parlars catalans (1978).
- Introducció a la dialectologia catalana (1986).
- Dialectologia filològica. Transfusió lèxica. Llengua escrita i dialectalismes (1993)
- La lliçó lingüística de Maria Antònia Salvà (1995)
- Francesc de B. Moll: ciència i humanitat (1995)
- Onomàstica i dialectologia (1996) [1] Arxivat 2015-09-24 a Wayback Machine.
- Aproximació al dialecte eivissenc (1999)
- Llengua històrica i llengua estàndard (2001)
- Contacte i contrast de llengües i dialectes (2006)
- Escrits lingüístics mallorquins (2007)
- De geolingüística i etimologia romànica (2012) (amb una bibliografia fins a 2012, p. 391-417)
- Atles Lingüístic del Domini Català (ALDC) (2001 - en curs). 9 volums.[6]
- Petit Atles Lingüístic del Domini Català (2007 - en curs). 9 volums.[6]
- Perfils lingüístics balears (2015)[7]
Premis
modifica- Creu de Sant Jordi (1997)
- Premi de la Fundació Catalana per a la Recerca (2004)
- Medalla d'Honor de la Xarxa Vives d'Universitats (2013)
- Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (2015)[3]
- Medalla d'Or de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears (2017)
- Premi Pompeu Fabra (2012)
Referències
modifica- ↑ «Joan Veny i Clar». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Massot i Muntaner, Josep. «Pròleg». A: Estudis de llengua i literatura en honor de Joan Veny. Volum I. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1997, pàg. 6 (Biblioteca Abat Oliba). ISBN 84-7826-862-6.
- ↑ 3,0 3,1 «El lingüista Joan Veny, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes». Vilaweb. Arxivat de l'original el 9 de febrer 2015. [Consulta: 9 febrer 2015].
- ↑ «Joan Veny i Clar nomenat doctor honoris causa per la UIB.». dBalears. Arxivat de l'original el 2016-02-18. [Consulta: 17 febrer 2016].
- ↑ Vegeu, a més, http://www.ub.edu/web/ub/ca/menu_eines/noticies/2016/10/015.html Arxivat 2024-06-07 a Wayback Machine.
- ↑ 6,0 6,1 «Web de l'Atles Lingüístic Català». Institut d'Estudis Catalans. Arxivat de l'original el 2015-12-22. [Consulta: 19 desembre 2015].
- ↑ «La riquesa dialectal balear, al darrer llibre de Veny». AraBalears, 19-12-2015. Arxivat de l'original el 2015-12-22. [Consulta: 19 desembre 2015].
Enllaços externs
modifica- Fitxa de l'IEC Arxivat 2010-10-06 a Wayback Machine.
- Dades biogràfiques i bibliogràfiques al web del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes
- Web de l'Atles Lingüístic del Domini Català
Càrrecs públics | ||
---|---|---|
Precedit per: Giuseppe Tavani |
President de l'Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes 1994-2000 |
Succeït per: Albert Hauf |