Obre el menú principal

Alberto Breccia' (Montevideo 15 d'abril de 1919 - Buenos Aires, 10 de novembre de 1993) va ser un comicaire uruguaià que va desenvolupar tota la seva carrera a Argentina.

Infotaula de personaAlberto Breccia
Alberto Breccia y ayudante Ballesteros.jpg
Biografia
Naixement 15 abril 1919
Montevideo
Mort 10 novembre 1993 (74 anys)
Buenos Aires
Activitat
Ocupació Autor de còmics
Alumnes José Muñoz
Família
Fills Cristina Breccia
Enrique Breccia
Signatura
Modifica les dades a Wikidata

BiografiaModifica

Infància i joventutModifica

Nascut a Montevideo, als tres anys la seva família es va mudar a Mataderos, barri de Buenos Aires. Allà, abans de dedicar-se al dibuix professional, va exercir com a obrer de la indústria de la carn: "Hacía un trabajo muy desagradable, era rasqueteador de tripas".[1]

No obstant això, començava a prendre seriosament el treball de dibuixant. Com ell mateix va reconèixer en algunes oportunitats no va ser un superdotat: va ser un tipus amb certa habilitat. "Quan acabava la jornada a Mataderos anava a casa meva i dibuixava el que podia. Amb aquests balbucejos vaig començar a buscar feina."[1]

En aquells anys, 1937, 1938, els diaris importaven material dels sindicats nord-americans i europeus, per la qual cosa calia aconseguir impressionar a algun cap de redacció per trobar lloc en ells. Alberto era perseverant i, mentrestant, des de 1938 publicava en una revista de barri, Acento, editada pels seus germans i amics d'aquests. Al mateix temps, va aconseguir que s'interessessin en el seu treball, encara que "pagava molt poc; [però] aquest poc em va permetre deixar l'altre treball".[1] Els seus primers còmics van ser una tira còmica muda anomenada Mr. Pickles, que tot i això mai es va aconseguir vendre i una sobre un detectiu xinès: Mu-fa, de la qual en va vendre 10 tires.

Inicis professionalsModifica

A principis de la dècada del 1940 va començar a col·laborar amb il·lustracions i còmics a la revista Tit-Bits per a l'editorial Láinez, adaptant Les aventures de Rocambole. "Lògicament sortir un embolic. Van haver de tallar perquè no s'entenia res."[1] Va treballar per a l'editorial per més d'una dècada i va ser allà on va aprendre les primeres armes de l'ofici, inspirant-se en autors com Burne Hogarth.[2]

El 1946 va substituir al dibuixant August Cortines al capdavant de la sèrie Vito Nervi, que publicava l'editorial Dante Quinterno a la revista Patoruzito. Amb guions de Leonardo Wadel, va aconseguir una gran perfecció expressiva, encara que un rotund Breccia manifestarà que "de tot allò, res és rescatable".[3] Va realitzar també la sèrie de l'Oest "Armes de foc" per al mercat europeu.

La seva primera gran obra va ser Sherlock Time, creada a finals dels anys 50 amb Héctor Germán Oesterheld. L'evolució que s'aprecia a partir d'aquesta obra estaria motivada en part per la ràbia que li provocaren les paraules que una nit l'etzibés el seu amic Hugo Pratt: "Vós sos una puta barata, perquè estàs fent merda podent fer alguna cosa millor."[4][1]

La internalitzacióModifica

El 1960 va començar a treballar per a l'editorial britànica Fleetway i va considerar la possibilitat de mudar-se a Europa, encara que la malaltia de la seva primera esposa (que va morir poc després) va fer que decidís quedar-se a l'Argentina. En 1962 Oesterheld i Breccia creen Mort Cinder, a la qual segueixen Vida del Che Guevara (1968) i una nova versió de El Eternauta (1969), que originàriament havia il·lustrat Francisco Solano López a El Eternauta (1957). Analitzant la seva pròpia obra en 1970, Breccia dirà que "abans i després de Mort Cinder, res".[5] Un autor contemporani com l'espanyol Víctor de la Font considerava, però, que la seva obra sobre el Che Guevara era modèlica, afirmant que:

« S'hi desmitifica l'heroi i s'analitza l'home. L'heroi està desposseït de tots els seus atributs, s'enfronta al lector només amb la seva imatge, i cada un dels lectors el qualifica com heroi o malvat. Crec que Breccia ha aconseguit una tasca d'anàlisi veritablement gegantina, amb un grafisme que ratlla en l'abstracció, ha fet bategar a un home en la seva nuesa dialèctica, superant tot el que té de mite aquest personatge.[6] »
 
Breccia junt al seu ajudant Ballesteros, ensenyant-li a resoldre una escena.

Després de realitzar Historia gráfica de Chile i part de Historia gráfica de la República Argentina, va treballar per a revistes italianes, com Il Mag, de Milà,[7][1] la qual edità Los mitos de Cthulhu (1973), una col·lecció d'adaptacions de diferents contes d'HP Lovecraft realitzada al costat del guionista Norberto Buscaglia, que sorprenen pel seu estil menys realista i més expressionista, que s'adapta a la perfecció al to de l'original. Després d'això, no va abandonar el camp del terror ni de les adaptacions, ja sigui dels relats d'Edgar Allan Poe o una versió-paròdia del mite de Dràcula (Dràcula, Dacul, Vlad, Bah..., 1984).

Últims anysModifica

El 1974, El viejo (com se li coneixia en el món del còmic), va iniciar una duradora col·laboració amb el guionista Carlos Trillo, amb el qual va realitzar obres com Un tal Daneri (1974), ambientada a Matadores, el que per Breccia significava "recuperar una mica la meva infància i la meva adolescència".1 Més tard realitzarien junts una altra obra: Nadie (1977).

La seva obra més important després Mort Cinder va arribar de la mà del guionista Juan Sasturain. Es tracta de Perramus (1983). A mig camí entre les aventures i l'humor absurd, aquesta obra ridiculitza i alhora denuncia la dictadura argentina, barrejant personatges ficticis amb altres reals (com l'escriptor Jorge Luis Borges, que, en un exercici de la més pura història ficció, és guardonat amb el premi Nobel, que en realitat mai va rebre) i va obtenir el premi Amnesty en 1989, en la categoria de millor llibre a favor dels drets humans.

De les seves darreres obres, cal destacar Informe sobre ciegos (1991), adaptació d'un dels passatges més esgarrifosos de la novel·la d'Ernesto Sabato Sobre héroes y tumbas, on Breccia capta magistralment l'atmosfera inquietant i malaltissa del text original i aconsegueix imatges al·lucinatòries angoixants.

EstilModifica

Enrique Lipszyc va expressar el següent quan se li va preguntar per Breccia:

« Cada traç de Breccia és una creació; juga amb el colorit i la textura de la línia. Mostra, evidentment, una tècnica molt personal..[8] »

ObraModifica

Anys Títol Guionista Típus Publicació
1939- Mariquita Terremoto Sèrie
1939- Kid Río Grande Sèrie
1939- El Vengador Sèrie
1945- Jean de Martinica Sèrie
1947-1948 y 1975 Vito Nervio Leonardo Wadel Sèrie
1957 Pancho López Abel Santa Cruz Serie Pancho López
1958-1959 Sherlock Time Héctor Germán Oesterheld Sèrie Hora Cero Extra i Hora Cero Semanal
1959- Ernie Pike (1959-) Héctor Germán Oesterheld Sèrie Hora Cero
1961 Mision Thyuraine Leonardo Wadel
1962-1964 Mort Cinder Héctor Germán Oesterheld Sèrie Misterix
1966 Richard Long Héctor Germán Oesterheld
1968 La vida del Che Héctor Germán Oesterheld i la col·laboració del seu fill Enrique Breccia en els dibuixos
1969 EEl Eternauta Héctor Germán Oesterheld Hora Cero semanal
1970 Evita, vida y obra de Eva Perón Héctor Germán Oesterheld No publicada en el seu dia, va ser editada per primera vegada per Doedytores (2002)
1971 Platos voladores al ataque!! Héctor Germán Oesterheld Àlbum de cromos
1972-1974 Squadra Zenith
1973 Los mitos de Cthulhu Norberto Buscaglia, que adapta
relats de Howard Phillips Lovecraft
Il Mago
1974-1978 Un tal Daneri Carlos Trillo
1975 El corazón delator Basada en un relat d'Edgar Allan Poe
1976 El aire Guillermo Saccomanno
1977 Nadie Carlos Trillo
1981 Buscavidas Carlos Trillo
1983 Perramus Juan Sasturain Fierro
1984 Drácula, Dacul, Vlad?, Bah...
1991 Informe sobre ciegos Basada en una obra d'Ernesto Sabato
1991 Historias con moraleja: "El otro yo del Dr. Jekyll",
"El guapo, la muerte y el tango"
1992 El Dorado, el delirio de Lope de Aguirre Carlos Albiac
Inédito en lápiz El Dibujado Juan Sasturain


ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Aguirre, Osvaldo. "Un tal Breccia" en Primer Plano. 23 de gener de 1994. Pàgs. 2-3.
  2. Entrevista en Bang! nº10, 10/1973, pàg. 4
  3. La historieta en el mundo moderno, d'Oscar Masotta, pág.156.
  4. Entrevista en Bang! nº10, 10/1973, pág. 5
  5. Masotta, Oscar en La historieta en el mundo moderno, p. 156.
  6. Tabernero, Pedro entrevista a l'autor per a El Globo nº 4, San Sebastià, 06/1973, pp. 8-11.
  7. M. R. R. en De "Amazing Stories" a Alberto Breccia per a El País, 03/09/1976.
  8. Lipszyc, Enrique en el primer capítol de Técnica de la historieta (Buenos Aires, 1967), p. 21.

Vegeu tambéModifica

BibliografiaModifica

  • Sasturain, Juan: "Alberto Breccia. Cinco décadas y sus personajes", en C0&C0, 10 (desembre de 1993); pp. 86-90.

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Alberto Breccia