Alcide De Gasperi
Alcide De Gasperi (Pieve Tesino, Imperi austrohongarès 1881 - Borgo Valsugana, Itàlia 1954) fou un polític italià, que ocupà la Presidència interina de la República i el càrrec de Primer Ministre d'Itàlia en huit governs de coalició diferents, entre el 1945 i el 1953.[1] És considerant un dels "Pares d'Europa" de forma conjunta amb Konrad Adenauer, Robert Schuman i Jean Monnet. Fundador del partit de la Democràcia Cristiana, fou un catòlic devot: ha estat proclamat servent de Déu per l'Església catòlica i té el procés de beatificació en curs.[2]
BiografiaModifica
Va néixer el 3 d'abril de 1881 a la ciutat de Pieve Tesino, població situada en aquells moments a l'Imperi austrohongarès però que avui en dia forma part de la província de Trento. S'inicià en la vida política de la seva regió i en la d'Àustria durant els seus anys universitaris que passà a Viena, on estudià filosofia i literatura per esdevenir posteriorment periodista.
Va morir el 19 d'agost de 1954 a la ciutat de Borgo Valsugana, població situada a la província de Trento.
Vida políticaModifica
Començà la seva veritable carrera política com a diputat en el parlament austríac l'any 1911 en representació de la petita comunitat italiana en el si d'un gran imperi multinacional. Aquesta experiència li aportà una visió més global de la vida política, enriquint-lo amb una cultura més àmplia, més diversa i que li va servir per a fonamentar el seu ideal europeista.
A l'esclatar la Primera Guerra Mundial fou nomenat responsable del Comitè dels Refugiats. En el desenvolupament del seu càrrec ajudà a milers d'exiliats de Trento, detinguts pel govern austríac per raons militars, a emigrar cap a l'interior del país. Després de l'annexió de Trento a Itàlia, al final de la guerra, s'involucrà, al costat del sacerdot Luigi Sturzo, Alberto Marvelli i diversos laics i polítics, en la creació del Partit Popular Italià (PPI), i que posteriorment fou anomenat Democràcia Cristiana. L'any 1921 fou elegit diputat per Trento, i presidí el grup parlamentari del PPI al Parlament. Fins a l'arribada de Benito Mussolini al poder l'any 1922, ocupà un paper important en la vida política italiana.
En la seva qualitat d'opositor és acusat d'activitats antifeixistes, per la qual cosa és detingut i condemnat a quatre anys de presó. A pesar del seu alliberament, queda sota vigilància fins a la caiguda de Mussolini, ocupant un lloc d'auxiliar a la Biblioteca del Vaticà.
EuropeismeModifica
Al final de la Segona Guerra Mundial De Gasperi es convertí en líder incontestable de la Democràcia Cristiana. Entre 1945 i 1953 dirigí 8 governs successius com a primer ministre, compaginant aquest càrrec amb el de Ministre d'Afers exteriors. L'any 1946 quan Itàlia esdevé una república també és nomenat president interí del país, càrrec que manté durant divuit dies fins que és nomenat Enrico De Nicola.
Durant l'exercici del seu càrrec aconsegueix l'adhesió d'Itàlia a l'OTAN i la integració en la Comunitat Europea del Carbó i l'Acer (CECA), i dona suport activament al projecte de la fallida Comunitat Europea de Defensa (CED).
Juntament amb Robert Schuman i Konrad Adenauer realitza grans esforços en les primeres etapes de la construcció d'Europa. Entre èxits i fracassos, neix entre ells una unió, una solidaritat i una estima profundes. Alcide De Gasperi consagrarà els últims anys de la seva carrera a l'edificació de la construcció europea. Dimitit pel seu propi partit l'any 1953, poc abans de la seva mort, es converteix en el primer president de l'Assemblea parlamentària de la CECA. L'any 1952 havia estat guardonat amb el Premi Internacional Carlemany, concedit per la ciutat d'Aquisgrà, en reconeixement dels seus esforços en la unitat d'Europa.
| « | "Constituir aquesta solidaritat de la raó i del sentiment, de la fraternitat i de la justícia, i insuflar a la unitat europea l'esperit heroic de la llibertat i del sacrifici que han estat sempre el de la decisió en els grans moments de la història". | » |
Procés de beatificacióModifica
Poc després de la seva mort començaren les tasques del procés de beatificació, promogudes per l'arquidiòcesi de Trento. La fase diocesana s'inicià el 1993 i ha estat proclamat servent de Déu.
En la cultura popularModifica
- La figura de De Gasperi (interpretat per Luigi Vannucchi) és la protagonista de la pel·lícula neorealista dirigida per Roberto Rossellini Anno uno (1974), en la qual es fa una reconstrucció del període històric en què es van desenvolupar les operacions del Comitè d'Alliberament Nacional a Roma.[3]
- A la pel·lícula Il delitto Matteotti (1973), de Florestano Vancini, és interpretat per Ezio Marano.[4]
- També és protagonista de la ficció De Gasperi, l'uomo della speranza (2005), rodada per la directora Liliana Cavani i emesa en dues parts a Rai 1.[5]
- A la pel·lícula Il divo (2008), de Paolo Sorrentino, es destaca diverses vegades durant la narració la importància de De Gasperi per a Giulio Andreotti.[6]
ReferènciesModifica
- ↑ «Alcide De Gasperi (Italian statesman)» (en anglès). Encyclopædia Britannica, 2003.
- ↑ «Alcide de Gasperi forse santo, inizia la causa di beatificazione» (en italià). La Repubblica, 04-06-1993. [Consulta: 27 gener 2022].
- ↑
Anno uno a Internet Movie Database (anglès)
- ↑ Il delitto Matteotti a Internet Movie Database (anglès)
- ↑ De Gasperi, l'uomo della speranza a Internet Movie Database (anglès)
- ↑ Il divo a Internet Movie Database (anglès)
Enllaços externsModifica
- (italià) Pàgina sobre Alcide De Gasperi
- (anglès) Premi Internacional Carlemany
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Alcide De Gasperi |
| Precedit per: Ivanoe Bonomi |
Ministre d'Afers exteriors 1944–1946 |
Succeït per: Pietro Nenni |
| Precedit per: Ferruccio Parri |
Primer Ministre d'Itàlia 1945–1953 |
Succeït per: Giuseppe Pella |
| Precedit per: Humbert II com a Rei d'Itàlia |
President d'Itàlia (càrrec interí) 12 de juny de 1946–29 de juny de 1946 |
Succeït per: Enrico De Nicola |
| Precedit per: Giuseppe Romita |
Ministre de l'Interior 1946–1947 |
Succeït per: Mario Scelba |
| Precedit per: Carlo Sforza |
Ministre d'Afers exteriors 1951–1953 |
Succeït per: Giuseppe Pella |
| Precedit per: Paul-Henri Spaak |
President de l'Assemblea Comuna d'Europa 1954 |
Succeït per: Giuseppe Pella |