Alícia de Larrocha i de la Calle

pianista espanyola
(S'ha redirigit des de: Alicia de Larrocha)

Alícia de Larrocha i de la Calle (Barcelona, 23 de maig de 1923 - Barcelona, 25 de setembre del 2009)[1] fou una pianista i compositora[2] catalana, considerada una de les millors pianistes de la seva generació.[3][4]

Infotaula de personaAlícia de Larrocha i de la Calle
Alícia de Larrocha i de la Calle (1983).jpg
Alícia de Larrocha el 1983 Modifica el valor a Wikidata
Nom original(es) Alicia de la Rocha de la Calle Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement23 maig 1923 Modifica el valor a Wikidata
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Mort25 setembre 2009 Modifica el valor a Wikidata (86 anys)
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Sepulturaincinerada 
Activitat
OcupacióPianista i compositora Modifica el valor a Wikidata
Membre de
ProfessorsFrank Marshall King Modifica el valor a Wikidata
AlumnesDaniel Blanch Modifica el valor a Wikidata
InstrumentPiano
Premis

Lloc webaliciadelarrocha.com Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0488651 Musicbrainz: 4253b0bc-beff-4579-9101-7df5ecd317ae Discogs: 842663 Allmusic: mn0000767474 Find a Grave: 42391279 Modifica el valor a Wikidata

BiografiaModifica

Va ser filla d'Eduard de Larrocha de la Calle (Madrid, 1894-Barcelona, 1955)[5] i de Maria Teresa de la Calle i Monforte (Barcelona, 1891-1965).[6] Va néixer el 23 de maig de 1923 a la ciutat de Barcelona en un ambient familiar propici per a la música: la seva mare i la seva tia, Carolina de la Calle, van ser alumnes d'Enric Granados i es van graduar a la seva Acadèmia, tot i que no van exercir de pianistes de concert, i el pare d'Alícia fou molt aficionat al violí. La tia Carolina va fer també els estudis de professorat i va ser professora de piano de l'acadèmia. Una cosina de la seva mare, Isabel de la Calle i de la Calle, va fundar una acadèmia de piano a Barcelona, a la qual van estudiar l'Eduard de Larrocha i la seva germana, Carmela de Larrocha.

Alícia va aprendre les notes abans que les lletres. Un dia, després d'escoltar en una de les classes de la seva tia interpretar A la primavera d'Edvard Grieg, Alícia es va asseure al piano i la va tocar de memòria.[7] La família va decidir portar-la a l'Acadèmia Marshall. Frank Marshall, continuador de la prestigiosa Acadèmia Granados, va escoltar a la nena prodigi i, malgrat la seva curta edat, la va acceptar immediatament a la seva acadèmia l'octubre de 1927, amb només quatre anys. El maig de 1929 va celebrar el seu primer concert, el 10 de novembre el segon i el 14 de desembre del mateix any va participar en els actes de l'Exposició Universal de Barcelona amb un nou recital.[8] El desembre de l'any següent l'artista va fer el seu debut al Palau de la Música Catalana amb un programa que incloïa peces de Beethoven, Granados i Schumann, causant una gran impressió en el públic i la crítica per la seguretat digital i la sorprenent maduresa interpretativa. A l'Acadèmia va conèixer Anton Rubinstein, Emil von Sauer, Alfred Cortot i altres grans pianistes de l'època.[9]

Molt aviat va començar a incorporar les obres dels grans compositors en el seu repertori per petites sales de concerts de Barcelona, sent capaç d'interpretar amb igual desimboltura a Bach, Rameau, Schumann, Chopin, Granados, Beethoven o Mozart;[9] precisament va ser una obra d'aquest últim -el Concert en re major- la que va marcar el debut d'Alicia de Larrocha amb l'orquestra, el 28 d'octubre de 1934, acompanyada per la Banda Municipal de Barcelona sota la batuta de Joan Lamote de Grignon.[10] El 31 de març de 1935 ella mateixa va dirigir l'Orquestra Femenina de Barcelona en el programa de la qual hi havia dues composicions de la pianista.[11] L'abril del 1936, amb tretze anys, participà per primera vegada en un concert oficial, amb l'Orquestra Simfònica de Madrid.[12][13]

Després d'un període d'inactivitat per culpa de la Guerra Civil, el setembre de 1939 torna a participar en un concert al Palau de la Música.[14] En l'estrena al Gran Teatre del Liceu de Goyescas de Granados, i després de la no compareixença de la ballarina Loïe Fuller, Larrocha i la soprano Maria Cid van interpretar pàgines en homenatge al compositor.[15] A partir d'aquest moment comença a actuar assíduament al Palau de la Música on ja és una concertista molt admirada[16] i les seves actuacions són esperades amb un veritable interès.[17] La majoria de vegades hi toca dirigida per Joan Lamote de Grignon i en algunes ocasions ho fa acompanyada per un altre pianista, Joan Torra, que acabaria sent el seu marit.[7] En aquella època, el seu univers de relacions girava al voltant de la música, la també pianista Rosa Sabater, Victòria dels Àngels - eren coetànies- Frederic Mompou, Xavier Montsalvatge, Carles Suriñach o Eduard Toldrà formaven alguns dels seus amics.[7]

El 1947, després d'actuacions a les Illes Canàries i al Marroc i una gira pel nord d'Espanya, l'octubre fa el salt internacional debutant a Lausana amb molt d'èxit.[18] Segueixen els èxits l'any següent a París i a Bèlgica.[19] A partir del 1950 va oferir concerts en diferents orquestres europees[20] i acompanyar entre altres a la cantant i amiga Conxita Badia. El 21 de juny de 1950 es va casar amb el pianista Joan Torra.[20] Torra va prendre la decisió de renunciar a la seva incipient carrera com a concertista per dedicar-se a ajudar la seva dona.

Però és a partir de 1954, quan debuta als Estats Units d'Amèrica, que comença el seu reconeixement internacional per la seva impecable tècnica al piano.

En els anys seixanta, la seva carrera s'accelera i arriba a programar al voltant de 120 concerts anuals a tot el món, sola, acompanyada d'orquestra o de cantants (en sis ocasions va acompanyar Victòria dels Àngels, amiga personal d'ella), a més de fer cada any tres gires per diferents ciutats dels Estats Units.[13] Casada amb el també pianista Joan Torra i Duran, i mare d'un fill i una filla, es va mantenir activa fins a una avançada edat, ja que va emprendre una gira el 2000 per països de Sud-amèrica, va oferir un recital a Miami el 2001 i va participar en diverses actuacions el 2002 en llocs tan emblemàtics com el Palau de la Música Catalana de Barcelona i la sala Carnegie Hall de Nova York.[21] Encara que va a començar a reduir les seves actuacions a partir del 2000, no va ser fins al final del 2003 quan es va acomiadar definitivament dels escenaris, fent diversos concerts i recitals de comiat per diferents ciutats del món al llarg del 2003.

Morí el 25 de setembre de 2009 a la Clínica Quirón de Barcelona, als vuitanta-sis anys, a causa de complicacions cardiorespiratòries que motivaren l'ingrés hospitalari. Com a personalitat rellevant per haver rebut la màxima distinció del país, el diumenge 27, de deu del matí a sis de la tarda, es va instal·lar la capella ardent al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat de Catalunya per qui va voler acomiadar-se de la gran artista.[22] Fou incinerada al Cementiri de Collserola i les cendres foren escampades en el mar.

GuardonsModifica

La pianista va ser guardonada amb la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona l'any 1980,[22] i amb la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya l'any 1983.[23]

Entre la gran quantitat de premis rebuts destaquen: el Premi Príncep d'Astúries de les Arts l'any 1994; Premi Unesco, l'any 1995; dos Premis Ondas els anys 1992 i 2000 així com el Premi Ciutat de Barcelona.

La seva trajectòria musical ha estat reconeguda amb altres diversos premis, va estar catorze vegades nominada als Premis Grammy, entre els quals destaquen quatre:

  • 1974 - Millor interpretació solista de música clàssica (sense orquestra) per "Albeniz: Iberia"
  • 1975 - Millor interpretació solista de música clàssica (amb orquestra) per "Ravel: Concerto For Left Hand And Concerto For Piano In G/Faure: Fantaisie For Piano And Orchestra"
  • 1988 - Millor interpretació instrumental de música clàssica solista (sense orquestra) per "Albeniz: Iberia, Navarra, Suite Espagnola"
  • 1991 - Millor interpretació instrumental de música clàssica solista sense orquestra per "Granados: Goyescas; Allegro De Concierto; Danza Lenta"

A més, també va obtenir tres Premis Edison: 1968,1978,1989.[24]

Ha rebut també altres guardons com ara: dos Grand Prix du Disque (1960, 1974), dos Record of the Year (Londres, 1971, 1974), un Premi Deutsche Schallplattenpreis (1979) i el Premi Franz Liszt (Budapest, 1980).

El 14 de maig del 2001, la pianista catalana, va ser investida Doctora Honoris Causa de la Universitat de Lleida en reconeixement a la seva trajectòria internacional. Aquest fou el primer cop que la pianista Alícia de Larrocha, rebia un Doctorat Honoris Causa d'una Universitat catalana, ja que fins ara només havia obtingut aquesta distinció acadèmica de centres d'ensenyament superior dels Estats Units.

El 2004 rebé el Premi Nacional de Música per part de la Generalitat de Catalunya:

"...pel seu alt nivell d'interpretació musical que l'han fet assolir una gran projecció internacional durant el conjunt de la seva carrera artística, portant el valor de la música catalana arreu del món i, especialment, pel seu concert de comiat amb l'OBC." (2004)

Premis GrammyModifica

Nom Any Categoria Obra Resultat Ref
Alícia de Larrocha 1967 Millor intepretació clàssica - solista o solistes instrumental (amb o sense orquestra) Granados: Goyescas/Escenas románticas Nominada [25]
1971 Millor intepretació clàssica - solista o solistes instrumental (sense orquestra) Alicia de Larrocha plays Spanish piano music of the 20th Century
1974 Millor interpretació clàssica instrumental per a solista o solistes (sense orquestra) Albeniz: Iberia Guanyadora
1975 Millor interpretació clàssica instrumental per a solista o solistes (amb orquestra) Ravel: Concerto For Left Hand And Concerto For Piano In G/Faure: Fantaisie For Piano And Orchestra Guanyadora
Millor interpretació clàssica instrumental per a solista o solistes (sense orquestra) Falla: "Music Of Falla" (Three Cornered Hat, El Amor Brujo, etc.) Nominada
1977 Millor interpretació clàssica instrumental per a solista o solistes (amb orquestra) Concertos from Spain
Millor interpretació clàssica instrumental per a solista o solistes (sense orquestra) Granados: Goyescas
1982 Millor interpretació clàssica instrumental per a solista o solistes (amb orquestra) Schumann: Concerto For Piano In A Minor/ Rachmaninoff: Concerto For Piano No. 2 In C Minor, Op. 18
Millor interpretació clàssica instrumental per a solista o solistes (sense orquestra) Granados: Danzas Españolas
1984 Millor interpretació clàssica - solista o solistes instrumental (sense orquestra) Schubert: Piano Sonata In B Flat, Major D. 960
1988 Millor interpretació clàssica - solista o solistes instrumental (sense orquestra) Albeniz: Iberia, Navarra, Suite Espagnola Guanyadora
1990 Millor interpretació clàssica - solista instrumental (sense orquestra) Mozart: Piano Sonatas (K. 283/331/332/333) Nominada
1991 Millor interpretació clàssica instrumental solista sense orquestra Granados: Goyescas; Allegro De Concierto; Danza Lenta Guanyadora
1992 Millor interpretació clàssica instrumental solista amb orquestra Mozart: Piano Concertos Nos. 23 And 24 Nominada

ReferènciesModifica

  1. Diccionari biogràfic de dones. «Alícia de Larrocha de la Calle». Xarxa Vives d'Universitats (CC-BY-SA via OTRS). Arxivat de l'original el 2015-10-06. [Consulta: 5 octubre 2015].
  2. De Persia, Jorge. «Alícia de Larrocha, compositora». La Vanguardia. [Consulta: 13 desembre 2020].
  3. Mor als 86 anys Alícia de Larrocha, considerada la pianista catalana amb més projecció internacional, 3cat24.cat, 26 de setembre 2009 (consulta: 26-9-09).
  4. «Els intèrprets catalans». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: Abril 2013].
  5. «Esquela de D.Eduardo de Larrocha de la Calle» (en castellà). La Vanguardia, 19-07-1955, pàg. 20.
  6. «Esquela de Doña Mª Teresa de la Calle Monforte» (en castellà). La Vanguardia, 10-04-1965, pàg. 26.
  7. 7,0 7,1 7,2 Cia, Blanca. «El legado de la mejor pianista» (en castellà). El País. [Consulta: 14 desembre 2020].
  8. «Una artista precoz» (en castellà). La Vanguardia. [Consulta: 13 desembre 2020].
  9. 9,0 9,1 «Biografia» (en castellà). Real Academia de la Historia. [Consulta: 13 desembre 2020].
  10. «Crítica del concert» (en castellà). La Vanguardia. [Consulta: 13 desembre 2020].
  11. «Anucni del concert» (en castellà). La Vanguardia. [Consulta: 13 desembre 2020].
  12. «Anunci del concert» (en castellà). La Vanguardia. [Consulta: 13 desembre 2020].
  13. 13,0 13,1 Mor la pianista Alícia de Larrocha, Avui.cat, 26 de setembre 2009 (consulta: 26-9-09).
  14. «Anunci del concert» (en castellà). La Vanguardia. [Consulta: 13 desembre 2020].
  15. «Crítica» (en castellà). La Vanguardia. [Consulta: 13 desembre 2020].
  16. «Crònica» (en castellà). La Vanguardia. [Consulta: 13 desembre 2020].
  17. «Crònica» (en castellà). La Vanguardia. [Consulta: 13 desembre 2020].
  18. «Notícia» (en castellà). La Vanguardia. [Consulta: 14 desembre 2020].
  19. «Notícia» (en castellà). La Vanguardia. [Consulta: 14 desembre 2020].
  20. 20,0 20,1 «[hhttp://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1950/01/01/pagina-12/32812320/pdf.html Notícia]» (en castellà). La Vanguardia. [Consulta: 14 desembre 2020].
  21. (castellà) Fallece a los 86 años la pianista barcelonesa Alicia de Larrocha, LaVanguardia.es, 26 de setembre 2009 (consulta: 26-9-09).
  22. 22,0 22,1 Es mor la pianista Alícia de Larrocha als vuitanta-sis anys, Vilaweb.cat, 26 de setembre 2009 (consulta: 26-9-09).
  23. Medalles d'Or de la Generalitat - Guardonats 1980-1988, Gencat.cat (consulta: 26-9-09).
  24. Vives, Joan «"Alícia Torra: 'La meva mare es dedicava al cent per cent a la música'"» (PDF). Revista de Catalunya Música, 56, febrer 2010, pàg. 47-49 [Consulta: 16 febrer 2010].
  25. «Alícia de Larrocha - Grammy.com» (en anglès). [Consulta: 11 novembre 2020].

BibliografiaModifica

Enllaços externsModifica