Obre el menú principal

L'aligot comú (Buteo buteo) mesura de 51 a 56 cm de llargària. Els adults generalment són de color marró fosc i tacats de blanc per sota. De vegades es veuen en petits grups. En ple vol, les ales són amples, i quan s'han desplegat, fan més d'un metre d'envergadura. Tal com fan els seus parents el falcó, el xoriguer, el milà negre, el milà reial i l'esparver vulgar, també aprofita els corrents d'aire per volar sense perdre altura. El seu nom científic prové del llatí buteo, que significa "aligot".[1] També es coneix com a aligany o falcó reial a les Balears.[cal citació]

Infotaula d'ésser viualigot comú
Buteo buteo
Buteo buteo -Netherlands-8.jpg
Buzzard UK09.JPG
Al vol, Devon, Anglaterra
Estat de conservació
Status iucn3.1 LC-ca.svg
Risc mínim
UICN 61695117
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseAves
OrdreAccipitriformes
FamíliaAccipitridae
GènereButeo
EspècieButeo buteo
(Linnaeus, 1758)
Subespècies
Entre 7 a 10
Distribució
Buteo buteo distribution map.png
  • Verd fosc: Present tot l'any
  • Verd clar/blau: Present a l'estiu/a l'hivern (de l'hemisferi nord)
Modifica les dades a Wikidata

És present en gairebé tot Europa,[2] si bé al nord i nord-est només hi és present a l'estiu. Els joves de les poblacions centreeuropees hivernen al sud d'Europa, mentre que els adults passen tot l'any als territoris de cria; les poblacions d'Escandinàvia i Rússia, per contra, emigren senceres.[3] A Catalunya el trobem en gran part del territori,[4] on és relativament comú en hàbitats força variats (des de zones alpines a les planes de Lleida), sempre que tinguin bosc per a fer el niu i zones obertes per a caçar.[5]

Pel que fa a la dieta és molt adaptable, però les seves potes dèbils i urpes curtes el capaciten sobretot per caçar animals petits, com esquirols i, sobretot, rates i ratolins, que solen ser la seva principal presa, fins al punt que en castellà es coneix l'aligot com a ratonero. Quan convé, però, també captures llangardaixos, serps, ocells joves i insectes, i no dubta a menjar despulles si troba algun animal mort.[5][3]

ReferènciesModifica

  1. Ortega i Gonzàlez, Enric. Diccionari etimològic dels noms científics dels ocells dels Països Catalans (en català). Primera edició. Barcelona: Institut d'Estudis - Secció de Ciències Biològiques, 2017. ISBN 9788499653624. 
  2. RODRÍGUEZ, F. Cuadernos de campo: rapaces del bosque. Barcelona, 1978. Ed. Marín
  3. 3,0 3,1 SAUER, F. Aves terrestres Barcelona, 1984. Ed. Blume (Original alemany Landvögel Munich, 1982)
  4. Atles dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002 - Aligot comú SCOC, - Mapes de distribució a Catalunya (català)
  5. 5,0 5,1 Segarra, D. (1985) Rapinyaires de Catalunya. Publicacions de l'Abadia de Montserrat (català)