Aligot comú
L'aligot comú (Buteo buteo) mesura de 51 a 56 cm de llargària. Els adults generalment són de color marró fosc i tacats de blanc per sota. De vegades es veuen en petits grups. En ple vol, les ales són amples, i quan s'han desplegat, fan més d'un metre d'envergadura. Tal com fan els seus parents el falcó, el xoriguer, el milà negre, el milà reial i l'esparver vulgar, també aprofita els corrents d'aire per volar sense perdre altura. El seu nom científic prové del llatí buteo, que significa "aligot".[1] També es coneix com a aligany o falcó reial a les Balears i miseroca o bisaroca al gironès.
Buteo buteo  | |
|---|---|
 | |
| Dades | |
| Esperança de vida | 10 anys |
| Pes | 0,925 kg 60 g (pes al naixement) 790 g (pes d'adult) 966,5 g (pes d'adult) |
| Envergadura | 1,24 m |
| Estat de conservació | |
 | |
| Risc mínim | |
| UICN | 61695117 |
| Taxonomia | |
| Super-regne | Eukaryota |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Aves |
| Ordre | Accipitriformes |
| Família | Accipitridae |
| Gènere | Buteo |
| Espècie | Buteo buteo (Linnaeus, 1758) |
| Subespècies | |
| Entre 7 a 10 | |
| Distribució | |
 * Verd fosc: Present tot l'any
| |
És present en gairebé tot Europa,[2] si bé al nord i nord-est només hi és present a l'estiu. Els joves de les poblacions centreeuropees hivernen al sud d'Europa, mentre que els adults passen tot l'any als territoris de cria; les poblacions d'Escandinàvia i Rússia, per contra, emigren senceres.[3] A Catalunya el trobem en gran part del territori,[4] on és relativament comú en hàbitats força variats (des de zones alpines a les planes de Lleida), sempre que tinguin bosc per a fer el niu i zones obertes per a caçar.[5]
Pel que fa a la dieta és molt adaptable, però les seves potes dèbils i urpes curtes el capaciten sobretot per caçar animals petits, com esquirols i, sobretot, rates i ratolins, que solen ser la seva principal presa, fins al punt que en castellà es coneix l'aligot com a ratonero. Quan convé, però, també captures llangardaixos, serps, ocells joves i insectes, i no dubta a menjar despulles si troba algun animal mort.[5][3]
ReferènciesModifica
- ↑ Ortega i Gonzàlez, Enric. Diccionari etimològic dels noms científics dels ocells dels Països Catalans (en català). Primera edició. Barcelona: Institut d'Estudis - Secció de Ciències Biològiques, 2017. ISBN 9788499653624.
- ↑ RODRÍGUEZ, F. Cuadernos de campo: rapaces del bosque. Barcelona, 1978. Ed. Marín
- ↑ 3,0 3,1 SAUER, F. Aves terrestres Barcelona, 1984. Ed. Blume (Original alemany Landvögel Munich, 1982)
- ↑ Atles dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002 - Aligot comú SCOC, - Mapes de distribució a Catalunya (català)
- ↑ 5,0 5,1 Segarra, D. (1985) Rapinyaires de Catalunya. Publicacions de l'Abadia de Montserrat (català)
