Andrea del Sarto
| Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat. |
Andrea del Sarto (Gualfonda, prop de Florència, 16 de juliol del 1486 - 21 de gener del 1531) va ser un pintor italià del Renaixement.
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | (it) Andrea d'Agnolo di Francesco di Luca di Paolo del Migliore Vannucchi 16 juliol 1486 Florència (Itàlia) |
| Mort | 29 setembre 1530 (44 anys) Florència (Itàlia) |
| Causa de mort | Causes naturals (Pesta ) |
| Sepultura | Basílica de la Santíssima Anunciada (1530–) |
| Activitat | |
| Camp de treball | Pintura |
| Lloc de treball | Florència |
| Ocupació | pintor, dibuixant |
| Activitat | 1501 (Gregorià) – 1530 (Gregorià) |
| Gènere | Pintura |
| Moviment | Alt Renaixement |
| Professors | Piero di Cosimo i Raffaellino del Garbo |
| Alumnes | Pontormo |
| Obra | |
Obres destacables
| |
| Família | |
| Cònjuge | Lucrezia del Fede (1518–) |
 | |
BiografiaModifica
Fill d'un sastre (en italià «sarto») anomenat Agnolo di Francesco i de Costanza di Silvestro, també filla d'un sastre, als set anys passà a ser aprenent d'un pintor anomenat Gian Barile que, en veure els seus grans progressos, l'envià al taller de Piero de Cosimo.
Del 1508, són les seves primeres obres, inspirades directament en els pintors que li resultaven més familiars a ell i al seu amic Franciabigio. Els frares del convent de l'Annunziata li van encarregar completar els frescos inacabats començats l'any 1460 per Alessio Baldovinetti i continuats per Cosimo Rosselli. L'any 1509, li van ser encarregades cinc històries de miracles de sant Felip Benizzi, que va finalitzar l'any següent. Aquests frescos són de caràcter molt descriptiu, semblants a l'estil de Domenico Ghirlandaio a les esglésies de Santa Trinita i de Santa Maria Novella, però renovats pel que fa al llenguatge, que es decanta més per una atmosfera propera a Leonardo da Vinci i amb un ritme més dinàmic.
Es creu que va viatjar a Roma vers el 1510, cosa que li hauria permés conèixer els desenvolupaments pictòrics de Rafael en l'Adoració dels Reis Mags (1511) i en El Naixement de la Mare de Déu (1514). El seu llenguatge formal, d'una narrativa pròpia del segle xv, s'enriqueix amb les matisades atmosferes i els estilismes propis de Leonardo i Rafael. El gran nombre de dibuixos del període següent, que li van donar fama com a dibuixant, el mostren molt atent als ensenyaments de Miquel Àngel, a la singularització de la imatge plàstica —com a la Mare de Déu amb infant i sant Joan nen de la Galeria Borghese, en què a més dels escorços de la cara de l'infant i del braç tens de sant Joan, la representació mostra un dinamisme frenètic, accentuat per la freda composició dels colors.
L'any 1514, va començar a treballar en els frescos monocroms del claustre Scalzo de Florència, que completarà, amb moltes interrupcions, el 1526, i es constituirà en una llarga experiència que travessà tota la seva obra.
Si amb la monocromia transmet un disseny concebut com baix relleu, la Mare de Déu de les harpies de la Galeria dels Uffizi, de l'any 1517, amb evidents referències a fra Bartolomeo, gairebé sembla una escultura, col·locada sobre un pedestal.
A finals del 1517 o principis del 1518, es casà amb Lucrezia del Fede, vídua des de setembre del 1516 de Carlo di Domenico Berrettaio.
Es dedicà al retrat de manera esporàdica. Aquest era un gènere molt allunyat dels interessos d'Andrea, més inclinat a l'articulació complexa de la figuració, com es pot apreciar en el Retrat de Dona, al Museu del Prado de Madrid, que representa la seua muller; o en el Retrat d'escultor, avui dia a Londres, en el qual hi ha qui ha vist el seu amic Jacopo Sansovino o fins i tot Baccio Bandinelli.
Vers al maig del 1518, viatjà a França, invitat per Francesc I, per al qual ja havia fet a Florència una Mare de Déu amb infant, santa Isabel i sant Joan nen, actualment al Louvre, i altres obres avui perdudes. El llenç té una qualitat pictòrica propera al guix, senyal de la crisi amb la qual els seus contemporanis Rosso Fiorentino i Pontormo s'inclinaran vers les deformacions manieristes, mentre que Andrea, un cop esgotada la seva vena original, opta per la reelaboració de motius antics, sovint confiats al seu taller.
Tornà a Florència l'any 1520. Hi va renovar les tradicionals imatges de les «Pietà» florentines, tal com es pot apreciar en les composicions que avui dia es conserven a Viena i al Palau Pitti, aquesta última pintada per a les monges de Sant Pere de Luco, a Mugello —on Andrea s'havia refugiat l'any 1523 fugint de l'epidèmia de pesta— i inspirada en la Pietat de Fra Bartolomeo.
En el quadre de la Mare de Déu de la Scala (~1522), l'atenció del pintor se centra en la definició d'un progressiu rigor en la composició, reafirmant els efectes de la monumentalitat compositiva, que expressen en les figures una naturalesa substancial.
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Andrea del Sarto |