Obre el menú principal

Antoni Brusi i Ferrer

Antoni Brusi i Ferrer (Barcelona, 4 d'abril de 1815 - 30 de desembre de 1878) fou un periodista català, propietari i director del Diari de Barcelona. Fou nomenat, en 1875, primer marquès de Casa Brusi.

Infotaula de personaAntoni Brusi i Ferrer
Antoni Brusi i Ferrer per Felip Cusachs (1879).jpg
Dibuix de Felip Cusachs (1879)
Biografia
Naixement 4 d'abril de 1815
Barcelona (Catalunya)
Mort 30 de desembre de 1878(1878-12-30) (als 63 anys)
Barcelona (Catalunya)
Lloc d'enterrament Cementiri del Poblenou (Barcelona, Dep. II, panteó 206, sota el nom Familia Brusi). 
Altres noms Marquès de Casa Brusi
Nacionalitat Catalunya
Activitat
Ocupació Periodista
Família
Fills Antonio María Brusi y Mataró
Pares Antoni Brusi i Mirabent i Eulàlia Ferrer i Montserrat
Modifica les dades a Wikidata

BiografiaModifica

Era fill d'Antoni Brusi i Mirabent, que havia adquirit el diari el 1814, i d'Eulàlia Ferrer i Montserrat hereva de la dinastia i patrimoni dels llibreters Ferrer. Va quedar orfe de pare en 1821 i la seva mare s'encarregà dels negocis mentre ell era petit. Estudià filosofia al Seminari Conciliar barceloní i , posteriorment, ciències físiques i naturals, idiomes i música.

L'any 1834 emprengué un llarg viatge per França, Anglaterra, i Bèlgica, recorrent a més Suïssa, Àustria, Rússia i Suècia i Noruega, fixant la seva residència a París, on prosseguí els seus estudis a la Sorbona, al Col·legi de França i al de Medicina. Torna a Catalunya el 1838 i, en morir la seva mare el 1841, assumeix plenament la direcció del Diario de Barcelona i de la resta de negocis de l'empresa Brusi.

El Diari de Barcelona era anomenat popularment el brusi en honor seu i del seu pare. La personalitat d'en Brusi i Ferrer mereix un singular estudi, per anar unida al desenvolupament i arrelament d'una de les institucions periodístiques més conegudes a Espanya i també a l'estranger. Fou Brusi i Ferrer el verdader organitzador a Espanya del periodisme seriós i aciençat arrelant en la capital de Catalunya el Diari de Barcelona, diari que havia aparegut l'octubre de 1792. No és possible separar la personalitat de Brusi i Ferrer del diari, que va ser model d'àmplia informació, raonat i seriós criteri i que va comptar amb la col·laboració de les plomes més eminents d'Espanya. Es pot afirmar que la cooperació prestada per l'intel·lectualisme espanyol al Diario de Barcelona fou de les més intenses i infructuoses, figurant en les seves columnes des de Pau Piferrer, Coll i Vehí, Joan Mañé i Flaquer, Jaume Balmes, Roca i Cornet, Rubió i Ors, Balaguer, Milà i Fontanals, Llorens i Barba, fins als Selgas, Severo Catalina, Donoso Cortès, Zamora, Martinez Pedrosa, Cánovas del Castillo, Menéndez Pidal, etc. Ningú millor que el mateix marquès de Casa Brusi ha narrat les vicissituds per les que passà el Diario des que el 1838 se n'encarregà definitivament de la direcció, en solitari des de 1841, tal com les va plasmar en uns Apunts inèdits, escrits el 1865.

 
Portada del primer Diario de Barcelona

El 1865 cedí la direcció del diari a Joan Mañé i Flaquer, que ja n'era el principal redactor després de la revolució de 1854.

Brusi i Ferrer va adquirir rellavància i influència en la ciutat. El 1839 fou nomenat regidor de l'Ajuntament de Barcelona, el 1844 tresorer de la Junta d'ornament que presidia el llavors capità general de Catalunya baró de Meer, membre de la comissió permanent d'Estadística, el 1854 vocal secretari de la comissió encarregada de promoure la concurrència a l'Exposició Universal de París (1855). Fou un dels iniciadors de l'Eixample de Barcelona, treballant amb deler per aconseguir l'enderroc de les muralles des de 1851. Figurà com a soci fundador de la Companyia del Canal de Suez i des de 1859 fins al 1869 fou l'únic representant que Espanya tingué al consell d'administració de l'empresa. Fou soci fundador el 1856 de la "Societat General de Credit", i en presidí per espai de 10 anys la junta de govern. Hi aconseguí la creació d'un "Mont de Pietat" pels dependents impossibilitats per al treball, i per a les seves vídues i orfes. El 1864 dotà un premi anual de 500 pessetes per adjudicar a l'òrfena que hagués aprofitat millor l'educació rebuda a les escoles de la "Junta de Senyores".

El 1875, el rei Alfons XII li va atorgar el títol de marquès de Casa Brusi.

Barcelona ha dedicat un carrer a la família, el carrer de Casa Brusi, justament al lloc on hi havia la casa familiar del barri de Sant Gervasi.

Història prèviaModifica

Des de l'any 1673 la casa Ferrer tenia llibreria a Barcelona (només en alguns moments van editar alguns llibres, sense impremta pròpia), al mateix lloc en què va estar situat durant tots els anys la redacció i administració del diari, l'actual Carrer de la Llibreteria 22. El primer número del Diario de Barcelona havia aparegut el dia 1 d'octubre de 1792 i només després de la Guerra del francès, Antoni Brusi i Mirabent l'adquireix i se'n fa càrrec.

Antoni Brusi i Mirabent (1780-1821) muntà impremtes mòbils que acompanyaven els comandaments de les tropes espanyoles durant la Guerra del Francès, a costa dels majors riscs i sacrificis i enmig dels atzars de la guerra, proporcionant a les autoritats la possibilitat tge de comunicar les seves ordres amb la rapidesa i difusió que la tipografia proporcionava. Durant l'ocupació francesa de Barcelona, Brusi imprimí el Diario de Tarragona i, a Ciutat de Palma, el Diario de Palma (que, en realitat, portava Eulàlia Ferrer, la seva muller, mentre que ell estava a Catalunya)[1] Per aquests serveis assolí, Brusi i Mirabent el 1809 que el "Consell Suprem de Castella" expedís un auto que li concedia el privilegi per a la impressió del Diario,

« con motivo de ser francés el editor del unico periódico de Barcelona y se le conceda la impresión de dicho “Diario” para cuando las armas españolas hayan recobrado Barcelona »

. Brusi aconsegueix el privilegi que el diari sigui l'únic permès a Barcelona i la seva esposa, Eulàlia Ferrer, mantindrà aquest privilegi entre 1821 i 1841, gestionant ella mateixa l'empresa.

Cal precisar, però, que un diari d'aquella època era força diferent dels actuals. No acostumava a tenir més de quatre o vuit pàgines, i després del santoral, els anuncis oficials o bans de les autoritats, la resta quedava destinada a enumerar les entrades i sortides de vaixells, les hores de sortida dels carruatges i diligències de transport, les afeccions meteorològiques, les pèrdues i troballes i les funcions de l'únic teatre de Barcelona, que era el de la Santa Creu, després anomenat Principal. Estaven prohibides les notícies polítiques i els articles d'opinió, que no van introduir-se fins als anys quaranta del segle XIX. Només després, ja en l'etapa de Brusi i Ferrer, incorpora textos d'opinió i d'informació política, prohibits abans, i treballa sense treva pels tres ideals conservadors de "religió, monarquia i pàtria" que sempre guiaren la seva conducta periodística.

EscritsModifica

  • Discurs llegit en l'enterrament d'en Pere Gil i Babot, (Barcelona, 1853)
  • Discurs sobre Jaume Balmes i Urpià, Barcelona, 1853)
  • Discurs per honorar la memòria d'Isidoro de Angulo, (Barcelona, 1854)

BibliografiaModifica

  • Enciclopèdia Espasa Tom núm. 9, pàgs. 1152-54 ISBN 84-239-4519-7
  • Ortega Balanza, Marta. Eulàlia Ferrer, viuda de Brusi, paradigma de la capacidad de obrar de las mujeres en la edición y librería barcelonesas del siglo XIX. Tesi doctoral, Universitat Pompeu Fabra, 2108.

NotesModifica

  1. Brillant i atzarosa empresa periodística descrita admirablement per l'escriptor balear Miquel dels Sants Oliver en una sèrie d'articles titulats El Diario de Barcelona en Mallorca, publicats l'any 1904.