Viquipèdia

Antoni Solà i Llansas

escultor espanyol
(S'ha redirigit des de: Antoni Solà)

Antoni Solà i Llansas (Barcelona, 29 de març de 1780 - Roma, 10 de juny de 1861)[1] fou un escultor català. És, amb Damià Campeny, l'escultor català més important del Neoclassicisme. Durant el 2009 l'Institut de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona va adquirir una escultura per incorporar-la al Museu Marès,[2] any en què se li va dedicar una exposició monogràfica al mateix museu.[3]

Infotaula de personaAntoni Solà i Llansas

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement29 març 1780 Modifica el valor a Wikidata
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Mort10 juny 1861 Modifica el valor a Wikidata (81 anys)
Roma Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Lloc de treball Barcelona
Roma Modifica el valor a Wikidata
Ocupacióescultor Modifica el valor a Wikidata
Antoni Solà, exposició al Museu Frederic Marès.

Cinquè fill d'Antoni Solà, ebenista de professió, i de Francesca Llansas, aviat se sentí atret pel dibuix i es va matricular als dotze anys a l'Escola Gratuïta de Dibuix (Escola Llotja), establerta per la Junta de Comerç el 1775 a la Casa Llotja de Mar de Barcelona, on estudià amb Salvador Gurri.

El 1801, amb 21 anys, es va presentar i va guanyar una pensió d'escultura a Roma per quatre anys, que oferia la Junta de Comerç. Quan estava a punt de marxar a Roma la Junta li obligà a quedar-se a Barcelona per treballar en la decoració de l'edifici de la Llotja amb motiu de la celebració de les dobles noces reials: de Ferran, príncep d'Astúries (després Ferran VII) amb la princesa de Nàpols, i del príncep hereu de Nàpols (més tard Francesc I de les Dues Sicílies) amb Isabel de Borbó, infanta d'Espanya. Aleshores va realitzar les dues Nereides que, encara avui, decoren la font de Neptú del pati; els retrats dels reis en baix relleu que decoraven un dels frontons de l'edifici; i una estàtua de pedra, que representava un Tritó muntant sobre un cavall marí. Acabats aquests encàrrecs i celebrades les noces, Solà sortí de Barcelona i arribà a Roma el 3 de maig de 1803. Allà, el 1808 va ser empresonat breument, com la major part dels artistes espanyols que hi residien, per negar-se a reconèixer Josep Bonaparte com a rei, i hi va viure i treballar pràcticament la resta de la seva vida.[4]

Proposat per Canova i Thorvaldsen, va ser membre de l'Acadèmia romana de Sant Lluc, de la qual arribaria a ser president entre els anys 1837 i 1840, circumstància excepcional, ja que el segle xix només un altre no italià ho fou, l'esmentat Thorvaldsen. L'any 1846 va ser nomenat escultor de cambra honorari de la reina Isabel II i membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid i de la de Florència (Itàlia). Va col·laborar en la importació de les Pintures murals de la capella Herrera.

Obres destacadesModifica

GaleriaModifica

ReferènciesModifica

  1. ↑ La bellesa ideal. Antoni Solà (1780-1861). Escultor a Roma. Barcelona, 2009, pàg. 33. ISSN 1575-1228.
  2. ↑ «L'ICUB adquireix una obra d'Antoni Solà per incorporar-la al museu marès». Bonart [Girona], núm. 116, juny 2009, p.26. ISSN: 1885-4389.
  3. ↑ «LA BELLESA IDEAL. Antoni Solà (1780-1861), escultor a Roma». web. Museu Frederic Marès, 2013. [Consulta: Octubre 2013].
  4. ↑ «Neoclassicisme». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: Juliol 2013].

BibliografiaModifica

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Antoni Solà i Llansas
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Antoni_Solà_i_Llansas&oldid=31405614»