Antonio Carro Martínez

polític espanyol

Antonio Carro Martínez (Lugo, 3 de maig de 1923 Madrid, 10 d'abril de 2020)[2] fou un jurista i polític espanyol. Sobre ell hi va haver una ordre de captura internacional per la firma de les sentències de mort per garrot vil de Salvador Puig Antich (2 de març de 1974) i per afusellament de Xosé Humberto Baena Alonso, José Luis Sánchez Bravo, Ramón García Sanz, Jon Paredes Manot i Angel Otaegi Etxeberria (27 de setembre de 1975).[3]

Infotaula de personaAntonio Carro Martínez
Biografia
Naixement3 maig 1923 modifica
Lugo (Galícia) modifica
Mort10 abril 2020 modifica (96 anys)
Madrid modifica
COA Spain 1945 1977.svg  Ministre de la Presidència[1]
3 de gener de 1974 – 12 de desembre de 1975
Escudo de España (mazonado).svg  Vicepresident 2n del Congrés dels Diputats
31 d'agost de 1982 – 2 de setembre de 1989
Activitat
OcupacióPolític i jurista modifica
PartitFET de las JONS Bandera FE JONS.svg, Partido Popular
Premis

BiografiaModifica

Carro era doctor en Dret i llicenciat en Ciències Polítiques i Econòmiques.[4] Va ser professor de Dret Polític en la Universitat de Madrid i lletrat del Consell d'Estat.[5] Va pertànyer al Cos Tècnic d'Administració Civil i al Cos de Secretaris d'Administració Local de primera categoria.[2] Fou procurador en Corts[4] en dues legislatures de les Corts Espanyoles en representació de l'Institut d'Estudis Polítics i en altres dos com a representant familiar electe per la província de Lugo. Va ser secretari general tècnic del Ministeri de la Governació.[4] També va ser director de l'Institut d'Estudis d'Administració Local.[4]

En 1973 fou nomenat director general d'Administració Local,[4] i es va convertir un any més tard en ministre de la Presidència del 14è govern (del 3 de gener de 1974 a l'11 de març de 1975), i es mantingué en el càrrec en el 15è govern (de l'11 de març de 1975 al 12 de desembre 1975)[1] ambdós amb Carlos Arias Navarro com a president,[2] així que, fet i fet, Antonio Carro es va convertir en l'últim ministre de la Presidència del franquisme. També va ser diputat en la Legislatura Constituent d'Espanya i en quatre legislatures més pel Partit Popular electe en la província de Lugo.

En la seva etapa com a ministre de la Presidència, va jugar un paper important en el desenvolupament dels Acords de Madrid, que van significar l'abandó del Sàhara Espanyol a les mans del Marroc i Mauritània.[6]

Com a reconeixements ostenta ser Fill Predilecte de la província de Lugo, Fill Adoptiu de Santiago de Compostel·la, així com les grans creus del Mèrit Civil,[2] de Sanitat, de Cisneros, del Jou i les Fletxes, i de Carles III.[5]

A l'abril de 2014, juntament amb altres ministres franquistes (Licinio de la Fuente, Antonio Barrera, José María Sánchez-Ventura i Alfonso Osorio García) va ser imputat per la Justícia argentina, a petició de les víctimes del franquisme. Se'ls demanava pena de reclusió perpètua.

Obres publicadesModifica

LlibresModifica

  • Derecho Político (1965).
  • Reflexiones sobre aspectos actuales de la Función Pública Española (1974).
  • El Estado y las Fuerzas Armadas (1975).

ArticlesModifica

ReferènciesModifica

Vegeu tambéModifica

Enllaços externsModifica


Càrrecs públics
Precedit per:
José María Gamazo y Manglano
Ministre de la Presidència
 

1974- 1975
Succeït per:
Alfonso Osorio García
Precedit per:
Luis Gómez Llorente
Vicepresident 2n del Congrés dels Diputats
 

1982- 1989
Succeït per:
Federico Trillo