Arracada d'arengada
L'arracada d'arengada és el terme amb què es coneix, en el món de la joieria, el tipus d'arracada tradicional de Catalunya des de mitjan segle xviii i amb un apogeu destacat durant el segle xix.[1][2] També havia rebut altres noms comuns com Jacsins o arracada de dida.[1] Es popularitzà especialment arran dels dissenys de Josep Masriera i Vidal, precursor d'una nissaga d'òrfebres catalans d'ençà dels seus dissenys el 1838 amb or i maragdes i és considerat el model de joia més representatiu de l'Edat d'Or de la joiera catalana, juntament amb d'altres dissenys com el de la tanca catalana.[3][4]
 Diferents peces d'arracades d'arengada del segle XIX, exposades al Museu del Disseny de Barcelona  | |
| Tipus | joia, treball i obra |
|---|---|
| Creació | segle XVIII |
| Mètode de fabricació | joieria |
| Material | metall noble gemma |
| Mida | 15 ( ) cm |
| Col·lecció | |
| Localització | Catalunya |
L'arracada d'arengada és sovint feta de metalls nobles (sobretot d'or i d'argent) i consta de diverses peces. A la part superior hi ha un botó per a l'ús diari, quadrat o rectangular, i que està dissenyat per a que s’adapti al lòbul de l’orella.[2][5] El centre de la peça és llarga i ametllada, amb com a mínim tres parts desmuntables: un penjant a cada costat i un tercer al mig, del qual de vegades en penja un altre de més petit que és el que fa d’acabament de tota l'arracada.[2][5] El conjunt pot fer entre 2 i fins a 15 centímetres de llargada en alguns casos, fet que li confereix una silueta que, per analogia a l'arengada, li conferí aquest malnom.[2][3][5]
L'articulació horitzontal de l'arracada en tres parts li confereix un lleu i elegant moviment i una adaptabilitat al coll i al possible pentinat del cabell que contrasta en una possible visió rígida d'una arracada tant llarga i pesant.
Pròpia del prometatge i del matrimoni en les famílies catalanes, per tal d'atorgar-li més majestuositat, com en el cas de les peces amb maragdes de Masriera i Manovens, els metalls es combinen amb d'altres gemmes com ara ametistes, petits diamants o topazis que també li confereixen reminiscències a temes vegetals.[2][5] En el cas dels exemplars guarnits amb granats, la Catalunya del Nord ha estat històricament un lloc destacat de confecció de l'arracada d'arengada.[2]
Referències
modifica- ↑ 1,0 1,1 Conselleria de Comerç i Indústria.Govern Balear, 1992, p. 56.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 Mauri, Olga «Les joies catalanes del Museu Tèxtil i d'Indumentària de Barcelona». Les joies catalanes del Museu Tèxtil i d'Indumentària de Barcelona, núm. 104, 1996, pàg. 182-183. ISSN: 2385-4979.
- ↑ 3,0 3,1 «Història de la joieria catalana: les arracades d'arengada de Josep Masriera (3/13)». Enciclopèdia Catalana, 04-11-2017. [Consulta: 29 maig 2022].
- ↑ Montañés, José Ángel. «L’edat d’or de la joieria catalana». El País, 08-11-2017. [Consulta: 29 maig 2022].
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 Canut, M. Àngels. «L'arracada catalana de finals del segle xviii i principis del segle XIX», 11-01-2017. [Consulta: 29 maig 2022].
Bibliografia
modifica- Conselleria de Comerç i Indústria.Govern Balear. Un siglo de joyería y bisutería española, 1890-1990 (en castellà). Palma: GEPSA, 1992.