Bètica

província romana

La Bètica (en llatí Baetica) era una província de l'Imperi Romà i visigoda d'Hispània.[1] Deu el seu nom al riu Betis (Guadalquivir).

Plantilla:Infotaula geografia políticaBètica
Baetica (la) Modifica el valor a Wikidata
Imatge

EpònimGuadalquivir Modifica el valor a Wikidata
Localització
Modifica el valor a Wikidata Map
 37° 50′ 58″ N, 5° 00′ 26″ O / 37.849462°N,5.007223°O / 37.849462; -5.007223
Regió històricaHispània Modifica el valor a Wikidata
CapitalCorduba Modifica el valor a Wikidata
Geografia
Part de
Limita amb
SegüentRegne visigot Modifica el valor a Wikidata

La capital provincial era Corduba. Més o menys equivalia a l'actual Andalusia, encara que algunes zones n'estaven excloses (Linares i Almeria). Bètica fou província senatorial. Fou governada per pretors. Les finances eren administrades per un questor. Judicialment es dividia en 4 convents jurídics:[2]

Tenien 175 ciutats de les quals nou eren colònies, vuit municipis, 29 ciutats de dret llatí, sis ciutats lliures, set ciutats federades (aliades) i 120 estipendiàries (tributàries). Vespasià va donar a totes les ciutats el dret llatí, Estrabó esmenta com a pobles als bàstuls, bastetans, turdetans i beturis; Ptolemeu esmenta als bastetans i turdetans i afegeix als túrduls i als cèltics; Plini esmenta els mateixos que Ptolemeu i Estrabó menys els bàstuls i els turdetans. Pomponi Mela només esmenta als bastetans i túrduls. Plutarc esmenta els Girísens. Altres pobles són els Òlcades.

Bètica visigoda

modifica
 
La Hispània visigoda cap a l'any 700.
 
Plaça del Fòrum de Baelo Claudia.

La Bètica va ser romana fins que en el 411, després d'envair l'Imperi occidental, els sueus, vàndals i alans es van establir a la península ibèrica. Els vàndals silinges (dirigits per Fridibald), més poderosos que els seus germans asdinges, van rebre la fèrtil província de la Bètica, on van romandre fins que van ser expulsats pels visigots i els supervivents es van unir als asdings amb què van envair la diòcesi d'Àfrica. No és possible especificar a quines zones d'Andalusia es van assentar, a causa de la seva curta permanència i la manca de troballes arqueològiques.[3]

Amb la irrupció dels visigots a l'escenari polític de la península ibèrica el 418, els vàndals van ser expulsats. La forta romanització i la fortalesa d'una oligarquia territorial de la província, capaç de tenir autèntics exèrcits propis, va fer de la Bètica un territori difícil de conquerir. Va ser l'últim territori controlat de facto pels visigots, i el que presentava més inestabilitat política. Mostra d'això és que l'any 521 el pontífex va nomenar vicari de la Lusitània i la Bètica al bisbe metropolità de Sevilla (Sal·lusti), donant a entendre que la jurisdicció eclesiàstica de Tarragona no controlava els territoris del sud peninsular.

A partir de l'any 531 el rei visigot Teudis va dur a terme una ràpida expansió cap al sud, arribant a instal·lar la seva cort a Sevilla, per tenir un millor control de les seves operacions al sud peninsular. Fins i tot va arribar a dirigir una ofensiva, fracassada, contra el poder bizantí establert a Settem (Ceuta). Finalment la Bètica va quedar definitivament integrada en el Regne visigot de Toledo, si bé quan els interessos de l'oligarquia terratinent hispanorromana perillaven, es produïen rebel·lions, com les d'Atanagild i Hermenegild.[4]

 
Presència bizantina a la península ibèrica.

La rebel·lió d'Atanagild, amb suport de l'oligarquia de la Bètica, va suposar l'entrada en acció del poder bizantí, en expansió sota Justinià I. Una part important de la Bètica i la Cartaginense, atesa la seva importància per al comerç al Mediterrani, va ser conquerida i incorporada per aquest emperador sota el nom de Província de Spania, que va establir la seva capital a la mediterrània Malaca.[5] Per això, Justinià va haver de comptar amb el suport fonamental de la població i elit vernacla, fortament romanitzada, que estava en contra dels visigots i desitjava la tornada a l'ordre romà i catòlic. No obstant això, la presència bizantina a la Bètica va ser fugaç, ja que el Regne visigot de Toledo sempre va voler recuperar el litoral perdut. Les campanyes, primer de Leovigild i després de Suintila, van fer que es creés un poder unificat a la península ibèrica.

Els bisbes catòlics de la Bètica, sòlidament recolzats per la població local, van aconseguir convertir al rei visigot arrià Recared i els seus nobles. Durant el període visigot, en el religiós i cultural Sant Leandre i Sant Isidor van ser personalitats fonamentals, que van exercir la seva labor principalment a Sevilla.[6]

La batalla del Guadalete, lliurada el 711 en terres bètiques per Roderic, rei visigot que abans havia estat duc de la Bètica, va ser la lluita definitiva en la pèrdua d'Hispània per part del poder got. Els musulmans berbers del nord d'Àfrica al costat d'elits àrabs van conquerir la Bètica i la major part de la resta d'Hispània, establint primer l'Emirat i posteriorment el Califat de Córdoba, la capital del qual es va establir a Còrdova, la mateixa ciutat que ho era de la Bètica, província que a partir de llavors va deixar d'existir com a tal, encara que va seguir sent el centre neuràlgic de l'al-Àndalus.

Referències

modifica
  1. «la Bètica | enciclopèdia.cat». [Consulta: 8 gener 2019].
  2. «Wayback Machine», 27-12-2014. Arxivat de l'original el 2014-12-27. [Consulta: 10 juliol 2019].
  3. Orlandis, José. Historia del reino visigodo español, 78-84. Madrid: Rialp, 1988. ISBN 84-321-2417-6. 
  4. Fuentes Hinojo, Pablo «La obra política de Teudis y sus aportaciones a la construcción del reino visigodo de Toledo». En la España medieval, 19, 1996. ISSN 0214-3038, pp. 9-36.
  5. «La capital de Justiniano en Occidente». [Consulta: 7 novembre 2011].
  6. Orlandis, José «El elemento germánico en la Iglesia española del siglo VII». Anuario de estudios medievales, 3, 1966. ISSN 0066-5061, pp. 27-65.

Vegeu també

modifica
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Bètica