Banc de Badalona

El Banc de Badalona fou una entitat bancària catalana amb seu a la ciutat de Badalona, que existí entre 1921 i 1948.[1]

Fou constituït el 12 de desembre de 1921 de la mà d'uns badalonins, amb un capital d'un milió de pessetes, desemborsat en el 50%. Les oficines centrals van estar al carrer de Prat de la Riba, núm. 4. Val a dir que la seva creació es produeix en un context de crisi econòmica i bancària, amb un ambient de desconfiança envers les institucions financeres. El promotor i ànima del banc fou Josep Sió i Serra, que s'ocupà de la Direcció General, mentre que el primer Consell d'Administració tenia la següent composició:[1]

El 1922 es donà d'alta a l'Associació de Banquers de Barcelona i s'inscriví en la Comissaria de la Banca Privada, que en publicà els balanços. Mantingué la seva autonomia fins al 1928, quan va passar a dependre del Banco Central. Durant la primera etapa tingué una marxa regular i professional, aconseguí obrir oficines a Sant Adrià de Besòs, Santa Coloma de Gramenet i Montgat. El fons de mig milió inicial augmentà fins a les 635.000 mercès de la creació de reserves, pel que els beneficis i els dividends eren correctes. Els dipòsits van arribar fins als 4,5 milions de pessetes i la inversió es concentrà especialment en la cartera d'efectes fins a 90 dies. Sembla que la demanda d'un dividend passiu del 10% del capital, és a dir del desemborsament de 100.000 pessetes, l'any 1927 i una baixada dels dipòsits provocaren un cert nerviosisme o problemes internes. L'any següent s'iniciaren converses amb el Banco Central, que portaren a la venda d'un paquet majoritari del capital del banc badaloní al madrileny.[1]

El Banco Central no absorbí al Banc de Badalona en un primer moment, sinó que li mantingué l'autonomia jurídica, però nomenà els representants de les seves accions en el Consell d'Administració. El 1934 el Central arribà a un acord amb el Banc Hispano Colonial, en virtut del qual, a més d'una sèrie d'oficines, feia cessió de totes les accions del Banc de Badalona, que esdevingué durant uns anys filial de l'Hispano Colonial. La seva absorció final, per part del Banco Central s’anuncià el 1946 i es portà a terme el 30 de desembre de 1948, després de ser aprovada per part de la Junta general d’accionistes. Badalona i les altres tres oficines es convertiren en sucursals del Banco Central. El banc badaloní tenia aleshores uns fons propis de 2,4 milions de pessetes i uns dipòsits de 48 milions. En el moment de l'absorció el president era Joan Flo, mentre la Direcció general continuava en mans de Josep Sió.[1]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Cabana i Vancells, Francesc. «Banc de Badalona (1921-1948)». Caixes i bancs de Catalunya. Grup Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 5 gener 2019].